diumenge, 13 de juliol del 2014

una simfonia de cruixits i contorsions



La Gore va tenir uns somnis estranys quan era petita. No van ser només un producte de la fantasia, sinó també el fruit sucós de les deformacions d’una realitat quotidiana. La Gore vivia en una casa al camp, amb un jardí amb tortugues i uns avi amb les mans rugoses de tanta feina. La Gore vivia amb gats, gossets, ovelles i fulles de blat de moro més altes que ella. Tenia un coixí amb plomes d’ànec un mirall on es podia reflectir integralment tant de peu comtombada sobre un costat al terra de fusta. Sovint, abans de deixar-se caure al terra, agafava un vell pot de confitura on ara vivia, entre fulles de ruca, un cuc de seda. S’asseia davant del mirall i el l’observava mentre menjava. No ho mirava mai directament però. Sempre intentava fer-ho utilitzant el mirall. Tenia la sensació, omillor dit la certesa, que se ho mirava directament dins del pot el cuc l’hi tornava la mirada. Una mirada fosca, intensa. Fins i tot una mirada amb tonalitats malignes. Encara que l’hi donés aquesta sensació incomoda i freda, però, la Gore no va poder renunciar mai al cuc de seda deixant-lo en llibertat. La il·lusió de veure’l volar un dia amb ales i una gràcia de moment desconeguda era encara massa forta. I així cada nit la nena es posava al llit i apagava el llum, observant com per alguns segons després de la foscor semblava com si el cuc brilles amb llum pròpia. 

Van passar les setmanes, la ruca minvava i de les ales ni rastre. Les dimensions del petit insecte, però, anaven augmentant. D’una manera proporcionalment directa al créixer del cuc el somnis de la Gore s’anaven fent més densos, casi sòlids, on formes que no distingia es movien entre capes i més capes de negre. Obria els ulls cada matí a primera hora amb la front perlada de suor. Només recordava moviment dins del cap. I així van passar els dies i les setmanes. Fins que una nit ho va veure clar. Perfectament definit. Veia tota la seva habitació des de dalt, fluctuava fora del seu cos, que quedava estirat, relaxat, en pau sobre el llit. Veia una llum grotesca, molt pàl·lida, il·luminar l’habitació d’una manera irreal. Observant amb atenció va descobrir com aquesta luminescència provenia del petit pot ple de ruca. El petit pot que semblava vibrar, movent-se imperceptiblement però amb constància. I va veure com, lentament però de manera decidida, el cuc de seda anava sortint i baixava primer a la petita taula i després al terra. Allò que la va fer xisclar d’una manera silenciosa, però, va se veure com el cos deforme del cuc s’anava fent més llarg, fins a donar vida a un altre cuc. I un altre encara. I encara un altre. Tots de les mateixes dimensions, els cucs anaven avançant en processió cap al llit. La Gore distingia des del sostre i amb una precisió surrealista cada contracció d’aquells cossos tous mentre escalaven el matalàs fins al taló del seu peu dret. Va intentar cridar amb força per despertar-se, però encara que sentis les laceracions dins la seva gola no va poder apreciar cap so sortint des de la seva boca. I mentrestant, els cuc van pujar per la cama, van sortejar al maluc, van passar les costelles i van congregar-se tots als costats de la boca. D’un en un, van entrar entre els llavis, desapareixent més enllà de la llengua. Desesperada, la Gore va observar com les parpelles de la seva cara s’anaven movent, fins que uns cucs en van sortir apartant i trencant pestanyes. Des de les foses nasals, també, anaven apareixent més cucs de seda. Des de l’exterior del seu cos la nena sentia com els insectes es movien dintre el seu crani i sota la seva pell, sentint-se envaïda per uns paràsits que anaven augmentant de número, arribant a cobrir-li per moment tota la cara. És sentia com una fulla de ruca,podia percebre el rosegar dels cucs a les seves orelles. El soroll, simfonia de cruixits i contorsions, va arribar a omplir tota la habitació, fins que la Gore va obrir els ulls. Era molt d’hora i tenia la front perlada de suor. Es va aixecar i va ficar-se el dit petit a les orelles, que estaven buides. No tenia res sota la llengua. Es va eixugar la suor amb la màniga del pijama. Hi veia amb claredat. Va anar cap a la petita taula. El pot no s’havia mogut. El cuc de seda es trobava immoble cargolat a una extremitat d’allò que quedava de la fulla de ruca. La nena va agafar el pot, va sortit descalça de la casa. Va caminar fins a les primeres fileres de blat de moro. Va deixar el pot a terra i va tornar dins la casa. Potser hauria de provar d’atrapar una sargantana. I definitivament deixaria la ruca per els espinacs. 

dilluns, 7 de juliol del 2014

i know it’s something not to be proud of

/Kamasutra/

Estic assegut a la terrassa d’una cafeteria. 
Fa molta calor, però allò que de veritat molesta és aqueta humitat que emprenya l’aire i dona la sensació de respirar pols.
Hi han dues noies a la taula del costat xerrant animadamentamb dues canyes al davant. 
Al pati davant del bar, nois amb patins van caient com mosques intentant saltar uns graons massa alts.
Una de les dues noies és pellroja porta un vestit color crema. L’altra és morena i vesteix dos peces de roba amb motius floreals. Te part de l’esquena i les coixes decorades amb capil·lars trencats. 
La noia pellroja no para de parlar animadament, mentre la seva amiga, la seva millor amiga, no obre la boca. Però respira. 
“I Love sex”, “I can not live without sex”, “I think every second about sex”, “I know it’s something not to be proud of”. 
Va viure a Amsterdam. Hi va anar després de complir els divuit anys i guanyar una beca. Treu el seu diari de la bossa, comença a llegir en veu alta.
“ It’s cold”, “I’m trying to study”, “I’m having a lot of sex”. 
Riu.
La seva millor amiga segueix callada però respirant.
La pellroja continua parlant.El seu pare és enginyer. El seu pare vol que ella es casi amb un enginyer que pugui donar-li seguretat.Sembla que ser enginyer sigui sinònim de estabilitat i seguretat.Seria inconcebible per ella portar a casa dels pares un novii artista. Casar-se amb ell estaria fora discussió.
Riu molt recordant quan va veure una samarreta on amb caràcters cubitals hi havia la frase “keep calm and Love a graphic designer”. Va pensar fins i tot en comprar-la. Però no ho va fer.
Mentre xerra li arriben missatges d’amics envejosos de la seva vida a Barcelona.
La noia recorda com va venir a Barcelona en busca de més sexe. Ara sent la necessitat d’una vida estable.Afirma que però això va totalment en contra de la cerca costant de sexe i més sexe.
La seva amiga segueix callada i respirant.
La pellroja paga el compte, les dues s’aixequen i se’n van pel pati.Tot això sin deixar de parlar.
Aquesta nit, em diu la seva veu des de la llunyania, ha quedat amb un noi.

dijous, 3 de juliol del 2014

res dolent ens ha passat mai

/Those cotton threads under a microscope are just clouds surfing the sky de Riccardo Cabbia/


“We acquire the strength we have overcome” – Ralph Waldo Emerson

Nothing bad has ever happened to you. For most people, a statement like this will prompt them to do either one of two things. Either they will pause, smile, nod and agree because after some reflecting they find that this statement is in fact true, or they will immediately be offended, defensive or sometimes even get angry and start spouting off the 5-10 bad situations that have happened to them that month alone.

A person’s knee-jerk reaction to this statement may signify something much deeper than who sees their glass as half full and who sees it as half empty. It may be an indicator as to how attached they are to their “story”, their past, or even just negative emotions in general. When we become so attached to a past trauma, or negativity, that we use it as a part of our identity, we run the risk of becoming addicted and dependent upon the negative emotions to establish our sense of who we are.

“A sense of suffering is a small assignment when compared to the reward. Rather than begrudge your problem, explore it. Ponder it. And most of all, use it.” – Max Lucado

The concept of becoming addicted to negative emotions or suffering may sound absurd at first, because who would choose to become addicted to something that makes them feel bad? However if you form your identity as “I am the person who many bad things have happened to,” or “I am the person who dealt with this trauma,” or “I am the person who had such and such terrible experience that made me who I am today,” your sense of self starts to depend on the negative story in order to reinforce your sense of self.

When your sense of who you are is formed around a past traumatic experience, you may feel defensive against anything or anyone who threatens to debunk or negate your “story”. In order to protect ourselves from our mind building up a story about a past event, we must first look at how it all happens in the first place. When something happens to us that we did not plan for, our mind creates a story about the situation through our thoughts. The story we create will determine whether we label the situation as “good” or “bad”. Good situations get filed under the “things that have gone well” file, while perceived bad situations get filed under the “things that have gone badly” file.

However, true wisdom comes from knowing that no one situation is unequivocally good or bad. If you take a moment to think back on any given good or bad situation, it is guaranteed that you can find at least one bad thing that has happened due to a “good” situation, or one good thing that has happened because of a “bad” situation. This exercise alone proves that the statement is actually true.

Nothing bad has ever happened to you. When we look at situations from a broader perspective we are able to see that there is in fact a silver lining to every cloud. The only thing holding us back from seeing this silver lining is our ego or sense of identity. How attached we have become to our story will determine how fiercely the ego will hold on to its judgment of a situation.

The stronger the hold the more protective and defensive we get in trying to protect our story and identity at all costs. In order to avoid living in a past reality over and over again in our thoughts, and become who we desire to be in this present moment, we only need to adjust one thing…how we process emotions and feelings.

“When we can no longer change a situation, we are challenged to change ourselves.” — Viktor Frankl

Yes it is true that an experience we’ve had may have made us feel hurt, sad, angry, depressed, frustration etc… However, feelings, like situations, come… and they go. As long as we bring awareness to the feelings, and allow them to process to completion, there is never any reason that we have to live with past hurts over and over and over again by retelling our sad story to ourselves through our thoughts.

Feelings are merely a representation of how our brain has chosen to process a particular event. And though they feel extremely real at the time, feelings and emotions do not equal truth. Our feelings help reinforce our perspective on an event and can even manifest outward into our physical body, which makes them feel even more real, but a shift in perspective is all a person needs in order to not become attached to a story. It is important to remember that we shouldn’t judge the feelings themselves, nor should we avoid them and pretend they are not happening, but rather we should feel them completely, and use them constructively. When we feel the feelings to their completion we are able to move past them. We discover the light at the end of a tunnel and more often than not feel better at the end of a traumatic event rather than worse. It is at this point we are able to rewrite our story.

Instead of letting the bad event define who we are in this present moment, we start seeing ourselves as someone who dealt with a less than desirable situation but was able to take the good from it and move past it. Instead of being a victim, we allow ourselves to be the victor.

Article de Nikki Sapp

diumenge, 29 de juny del 2014

expressar-se

/Sing sing sing de Wren/

M’han contat l’historia d’una nena. Quan era petita, en un moment de distracció dels seus pares, és va moure massa i va caure des de la cadira molt alta i estreta que es fa servir per els nens petits quan seuen a la taula del menjador. Va caure de cap, amb força, colpejant-se la part posterior del crani, aquella que allotja el cervellet. La nena va ser traslladada a l’hospital, on res no es va poder fer per arreglar els danys. Des d’aquell moment la petita va deixar de comunicar-se utilitzant les paraules. O, al menys, les paraules...parlades. Encara que sembli molt estrany,la nena podia expressar-se, contestar i comunicar només cantant. La part del cervell que regula el cant, efectivament, no és la mateixa que s’ocupa del parlar. La seva cuidadora, llavors, va instaurar amb ella un llenguatge especial fet de cançons per qualsevol moment del dia, tant com per demanar quina samarreta volia posar-se com per saber que més li hauria agradat per esmorzar. Un dia m’agradaria saber con continua la historia. 

dimecres, 25 de juny del 2014

una cançó fotografiada


Són d’una intimitat extrema aquest moment on afegeixes una sensació més a la col·lecció que forma la vida. Avui he vist una pel·lícula que em persegueix els pensaments des de que es va acabar. I que ha tornat a posar el meu conta kilòmetres emocional a zero dins d’un nou planeta.

Una pel·lícula on queda subratllat com al final la persona que viu la realitat és exactament la mateixa persona que viu limitada, confinada dins un cos i uns límits que no es poden abatre, per la qual, per exemple, estimar només equival a omplir una caixa buida. Una persona que no té aquesta visió universal on tots creix amb allò que l’omple.Una persona que viu l’impossibilitat de créixer més enllà d’una forma física. Theodore és aquesta persona. Theodore és viu.

"Even if you come home late and I'm already asleep, just whisper in my ear one little thought you had today. Because I love the way you look at the world. And I'm so happy I get to be next to you and look at the world through your eyes."

Samantha també ho és. Sense ser, però, vinculada a l’espai i el temps com una persona “física” que inevitablement morirà. Theodore escriu historiés per els demés sense viure la seva. Samantha viu escrivint la seva, passant de ser un ser únic a un complex d’entitats diferents dins del mateix infinit. “It's like I'm reading a book, and it's a book I deeply love, but I'm reading it slowly now so the words are really far apart and the spaces between the words are almost infinite. I can still feel you and the words of our story, but it's in this endless space between the words that I'm finding myself now. It's a place that's not of the physical world, it's where everything else is that I didn't even know existed. I love you so much, but this is where I am now, and this is who I am now.”

Theodore: What are you doing?
Samantha: I'm just looking at the world and writing a new piece.
Theodore: Oh, yeah? Can I hear it?Samantha: Mm-hmm.
[she starts playing the piano music for him]
Theodore: What's this one about?
Samantha: Well, I was thinking, we don't really have any photographs of us. And I thought this song could be like a photograph that captures us in this moment in our lives together.
[as he listens to the music]
Theodore: Aw, I like our photograph. I can see you in it.
Samantha: I am.

dimarts, 17 de juny del 2014

una línia de guix

/Hope de George Frederic Watts/

La setmana passada vaig tenir el plaer de veure una d’aquestes pel·lícules que marquen un abans i un després dins la esfera intimista pròpia de totes les ànimes mal·leables.Una d’aquestes pel·lícules on la clau a la supervivència és aprendre a viure sense l’oceà. “In my father’s den” traça una línia amb guix durant tota l’historia per acabar esborrant-la, deixant-nos al principi d’un camí al mig de les oliveres. 

The Day The Tide Went Away 
by Celia Steimer

One day, in a town at the edge of the world, the tide went out and never returned. The sea just left without warning. At first, people were little more than puzzled. They continued to gossip and fight over the same old things. But soon a silence began to permeate the township. A desert of unbelievable magnitude was forming before their very eyes. Weeks passed and there was still no sign of the ocean. The people grew worried. It was decided to send a small group to search for it, in the hope of bringing it back.

As the days went on, more and more people went looking. The people searched far and wide, but the ocean had vanished without a trace. The quiet land, once bountiful, had become hard and unyielding. Then a shape appeared on the horizon. Through a blaze of heat, the people saw what looked like tumbling water rolling towards them. A wave of excitement passed through the town, as they anxiously watched the ocean return. But as it grew closer, the shape began to alter and mutate. What looked like tumbling water, was in fact wild horses. Everywhere they turned, they saw horses drawing closer and closer. Their excitement turned to fear, and their fear became panic, for it seemed that nothing could stop their advance – which, as the ocean's disappearance, had come without warning. But then no one, not even for a moment, had stopped to question why the ocean had left in the first place.

The people had no choice but to trust that the horses would lead them to their ocean. Without reins or saddles, they rode the horses across the barren land. But the ocean had disappeared for good. And the people, together, alone, had no choice but to face each other in their loss. They made a home for themselves in a new environment, although one that had changed forever. They learnt to live in the space the ocean had left, although it lingered in their dreams.

dissabte, 14 de juny del 2014

alteració de superfície

/Dissectional de Alex Grey/

He passat els últims mesos flotant dins un mar de brutícia. Només amb el nas surant de la superfície, tenia dubte sobre la necessitat de fer un esforç molt gran per seguir respirant dins d’una vida que de mica en mica s’estava tornant més esquerpa, fosca, desconeguda. He pensat massa en masses coses que m’han portat a un zero com a resultat. Tancant-me dins quatre parets sense ni portes ni finestres, he aconseguit veurem només a mi. Quatre parets com a miralls on només existia jo vestits de pors, fang i una manta d’egoisme. Allò que és diu de no poder veure més enllà del propi nas. He començat a posar-me els peus a la boca per mastegar-me de mica en mica fins a desaparèixer dins del meu propi estomac. Vaig començar a nadar a la foscor de les profunditats d’un riu, deixant l’ambició de moure’m a l’oceà alterant-ne la superfície.Vaig treure el cap de l’aigua només per un últim viatge. Volia dir adéu.Potser només buscava ajuda d’una manera inconscient, publicant el meus sentiments com pomes podrides dins d’un mercat. I tot d’una van aparèixer mans. Persones. Vaig descobrir tresors amagats on abans no m’atrevia a cavar. I ara, amb paraules, m’he agafat a mans que abans no veia. M’he vist com una gota a l’oceà que evapora cap a un núvol i torna a caure a l’oceà. M’he vist com part d’un dibuix més gran. He vist com la meva essència ha quedat inalterada, com allò que vaig ser ho continuo sent. He abraçat l’idea de que porto l’univers a dins. Jo sóc l’univers. M’he assegut a una taula amb un ‘altra persona que m’ha fer vergonyar per queixar-me dels meus problemes. Una persona que , com altes van provar de fer abans, ha apuntar amb l’índex cap una direcció a seguir. Sóc gota i sóc oceà. Sóc un element únic i també infinit. Em sento xifra i al mateix temps numero amb exponent infinit. Potser acabo de posar un punt i apart a la meva vida. 

dimarts, 3 de juny del 2014

historia d'un conill blanc

/The warrior of Manaz de Alison Silva/

Fa molts anys vaig llegir una historia que més o menys anava així.

Un viatger,un home pobre i modest que s’anava movent pel mon, vivia la seva condició de ser humà en comunió total amb la terra que trepitjava, l’aire que respirava, l’aigua que beviai la naturalesa que l’envoltava.L’home no tenia família, casa o un lloc on tornar i fer descansar els ossos. Només viatjava. Només vivia. De fet es podria dir que viure era la seva missió. I així els dies, sempre diferents, seguien el mateix fil conductor.L’home va arribar una nit a un bosc, cansat, brut, amb gana i set. Tenia fred i no anava prou abrigat. Desmoralitzat i sense força, es va asseure als peus d’un gran arbre i va provar de dormir. Poc a poc, tímidament i de manera molt silenciosa, els animals habitants del bosc es van apropar al lloc on l’home descansava. Reconeixent-lo com el viatger que vivia en harmonia amb el seu entorn, tots van decidir recanviar el respecte de l’home intentant ajudar-lo en aquest difícil moment. El castor va anar portant branques i trossets de fusta, creant una petita piràmide. Els ocells van anant cobrint la fusta amb fulles seques. El senglars van fer forats al terra fins trobar pedrenyals per encendre un foc. Les llúdrigues van omplir grans fulles còncaves amb l’aigua del riu que corria allí a prop. Els esquirols vanportar glans dels arbres on vivien. Les llebres van deixar pastanagues als peus del viatger. Les abelles van contribuir amb la mel. Tot els animals anaven aportant un granet de sorra. Però n’hi havia un, tímid i apartat a la ombra d’unavet, que és veia massa petit i massa inútil per ser d’alguna ajuda. El petit conill blanc sofria en silenci. L’home, amb l’aigua i la calor del foc, va anar posant-se millor a poc a poc. La seva gana però era massa forta després de dies sense menjar, i ni la mel ni les pastanagues van poder alleujar les contraccions del seu estomac. Tots el animal no sabien que més fer, i l’emoció inicial va baixar lentament amb la creixent preocupació per les condicions de l’home. I va ser així com, sota les mirades de tots els seus companys, el conill blanc va decidir donar sentit a la seva vida tirant-se al foc i oferint la seva carn a l’home. Que va sobreviure. 

dimarts, 27 de maig del 2014

una bona acció

"Cargol de Riccardo Cabbia/

Finalment la casa s’havia quedat buida. Els pares del Federico s’havien allunyat amb la caravana per el tant enyorat cap de setmana a les muntanyes umbre. Amés dels sorolls sords dels cotxes amunt i avall de la carretera principal, i ocasionals roncs per part de la Zara, casa i jardí descansaven als 27 graus d’un dia de maig.Entrant dins el petit vialet amb la Elda,el Federico pensava en que en faria de la vella casa del seus pares quan no hi haurien sigut d’una manera definitiva. Amb la seva a punt de ser terminada a unes desenes de metres de distancia, La gran casa d’estil fascista amb el seu jardí i el gris fosc que la dominava, se l’hi presentava com un mausoleu d’uns temps anats i on tots i tothom s’hauria tornat motlle abans o després. L’hi molestava saber que l’encarregat de prendre una decisions sobre l’antiga estructura on havia nascut era ell. Al seu costat la seva dona, ocupada trenant-se els cabells, el mirava encara que des de fa molt de temps havia renunciat a entendre aquells moments de silenci. Només sabia que el Federico vivia dues vides. Una d’elles inaccessible per tothom, tancada darrere de inexpressions i tics a l’ull dret. Al principi aquesta capacitat nul·la d’expressar-se amb el llenguatge corporal l’havia atreta. Era fascinant sortir amb una persona que aconseguia asfixiar dins d’una bossa de plàstic qualsevol esborrany de pèrdua de control, aniquilant emocions que el seu ex marit dibuixava, al contrari, a la seva cara i al seus braços amb qualsevol objecte acabes a les seves mans. Al mig del jardí, encara amb els ulls tancats, la Zara va orientar la seva orella esquerra cap al sorolls del passos que anaven cap al porxo. Al segon esglaó que conduïa al porxo, un cargol anava arrastrat-se lentament cap al verd de l’herba. L’Arturo, felí gris de dos anys, mirava hipnotitzat una vespa tancada darrera d’un mosquiter.Esquivant el cargol, Federico va pujar ràpidament fins a la porta i va començar a buscar les claus. Elda es va parar just al costat de la petita traça humida i recta. Acostant la seva cara ala petita closca va tocar el petit cargol amb la trena. Amb un moviment ràpid, tot el cos suau i gelatinós es va retreure dins del seu caparró, arrocant-se dins d’una fortesa de cristalls i carbonat de calci.Massa fort va néixer dins de l’Elda la preocupació que algú la podes trepitjar sense voler, que va agarrar la petita espiral i la va deixar delicadament dins d’un test on floria un gerani tan vermell com perfumat. Amb la seva bona acció brillant-li als ulls, La noia va seguir el Federico dins la casa i van tancar la porta. Fora, lentament, com de costum, el cargol va començar a sortir de la closca, estirant les antenes i tastant el terreny. Probablement,dins la seguretat del test es va donar conte que era tornat més enrere del punt de partida, i ara l’herba verd del jardí s’havia allunyat molt.Amb una parsimònia obligada per la seva naturalesa, el petit va començar a pujar les parets renovant la seva marxa des del principi.Una hora i quaranta-cinc després, l’Elda i el Federico van sortir al porxo. Netejant-se les ulleres, aquest últim reflectia si convenia posar-l’hi ara el menjà ala Zara o fer-ho més tard, amb les primeres ombres refrescants del vespre. Decidint per la segona opció, va fer-li un petó a la seva dona i va tancar amb claus la porta de casa. Elda va baixar primer,mirant el cel que després de molt de temps aparia sense cap núvols. La primavera havia sigut freda i les pluges, encara que li agradessin, s’havien presentat amb una constància que per moments havia sigut irritant.Anar a córrer a la platja a poc a poc s’havia transformat en un luxe i la seva panxa ara semblava una mica més redona. I just en aquest moment, amb un cruixit ràpid i sec, el seu peu dret va esclafar el petit cargol que amb prou penes tornava a ser a mig camí, al segon esglaó.

divendres, 23 de maig del 2014

un desert d'egoisme anomenat vida

/Egoism de Christiana Papamalis/

He sigut un burro. Amb tot el respecte per aquest animal. He sigut un inútil, un imbecil, un cap de tita, un cabron, un tonto.He sigut tot això i molt més. Però mai un egoista. En els últims dia aquesta és la paraula que sento més, que llegeixo més, que veig més. Que els altres decideixin també per tu, i que tu mateix no puguis opinar i escollir és egoisme? Que els altres no et respectin prenent decisions que afecten més d’una persona i que tu no les acatis és falta de respecte? I que tu, a raons de les decisions del altres, passis per unes conseqüències que són inevitables, mereixes ser tatxat de mentider? Com és que és sempre més fàcil veure el fil de palla als ulls dels altres, i no la barra de ferro dins als propis? Pot consolar saber que Nietzsche deia que l’egoisme és la pura essència d’una ànima noble? Es pot viure desitjant cosesi decidir no viure per la impossibilitat de tenir-les. En cap cas es tracta d’egoisme. Saramago deia que encara no ha nascut un home que mereix aquesta segona pell feta d’egoisme, molt més resistent que l’altra que sanya de seguida. Tothom te la pròpia vida i la seva manera de interpretar-la. Al fi, tothom som actors d’una obra que no hem escollit representà. Tothom estem jugant a escacs i molts de nosaltres, la majoria, només jugant com a peó. Sempre parlant d’escacs, és perfecta la figuració textual que Kazuo Ishiguro fa en comparació a la vida: “It was like when you make a move in chess and just as you take your finger off the piece, you see the mistake you've made, and there's this panic because you don't know yet the scale of disaster you've left yourself open to.” Escollir es redueix a una acció egoista amb conseqüències altruísticament negatives que produeixen més egoisme en un cicle viciós i amb efectes secundari potencialment molt dolorosos. Ningú vol saber allò que sents, però tothom vol que facis allò que senten els altres. Com deia Stendhal, “Each man for himself in that desert of egoism which is called life.” Segurament i sense cap mena de dubte, però, l’egoisme és un sentiment. I els sentiments són com els escarabats. Si en deixes entrar un a casa teva, molt aviat el seguiran molts més. 

dilluns, 19 de maig del 2014

papallones carnívores

/Black Iris de Georgia O'Keeffe/

Vull tornar a fer petons a la punta del teu nas . Vull tornar a sentir el teu cap descansant a la meva espatlla . Vull tornar a despertar al teu llit . Vull dormir cada nit al teu llit . Vull tornar a seure al teu sofà . Vull tornar a escoltar-te defensar els teus ideals . Vull tornar a veure't les galtes vermelles després de córrer al parc. Vull tornar a passejar la platja i sentir que som família . Vull tornar a pujar a un tren junts i anar-nos . Vull tornar a aixecar la meva cara d'entre les teves cames amb la barba que perfuma del teu sexe . Vull tornar a sentir que tot costa un petó . Vull tornar a sentir que sóc l'home de la teva vida . Vull tornar a veure't posar aigua a les teves plantes . Vull tornar a escoltar els teus contes sobre la teva vida. Vull picar a la porta i que m’ obris en pijama perquè estaves cuinant . Vull mossegar-te els braços . Vull netejar-me les dents amb tu mirant-nos al mirall. Vull que em segueixis ensenyant a ser millor persona . Vull viure i saber que ets al meu costat . Vull deixar de despertar-me plorant perquè algú més que no entén la teva perfecció comparteix la teva vida . Vull deixar de sentir-me ignorat per tu . Vull tornar a respirar aire sense pensar en cada moment que seria millor deixar de fer-ho . Vull tornar a llegir que no vols que altre home et toqui mai. Vull tornar-te a dir que no vull que cap altra dona em toqui mai. Vull dir-te que crec que t'has convençut que no em vols, però no que ja no m'estimes . Vull que em donis una altra possibilitat perquè la mereixo . Vull que et posis en les meves sabates . Vull que sentis el meu dolor i la meva impotència com jo sento el teu. Vull ser un amb tu o prefereixo no ser res . Vull que pensis per un moment a tots els moments feliços que hem passat junts , deixant de banda els dolents. Vull que pensis en mi. Només en mi, per una tarda mentre fumes amb una cervesa . Vull que ho facis i que ningú et distregui . Vull veure't . Vull i necessito veure't , encara que sigui perquè em trobi encara pitjor i caigui definitivament en el dolor . Vull tornar a sentir com t'agrada la nostra compatibilitat sexual . Vull veure pel·lícules i més pel·lícules amb tu . Vull imaginar passejar per la superfície de Mart agafant la teva mà. Vull tornar a ser l'astronauta en òrbita al voltant de la teva existència. Vull respirar amb la boca enganxada a la teva. Vull que siguis i que siguem . Vull deixar de gratar-me la pell pels nervis , imaginant insectes i impureses pròpies de les escombraries . Vull poder tornar a mirar-me al mirall i veure una altra vegada a les fulles i les arrels crescudes gràcies a tu , i no al monstre que ara em sento . Vull deixar de tenir papallones carnívores a totes les hores dins al meu estómac , trossejant-me amb pors , terrors , ànsia . Vull que deixis de convèncer-te de pensar alguna cosa per pensar-la sense restriccions . Vull arrencar-me els ulls i ensenyar-te que no poden veure res més que la teva cara , el teu ésser , el nostre futur . Vull ser jo . Vull que siguis tu. Vull que siguem junts nosaltres .

dijous, 15 de maig del 2014

la identitat no és un producte forjats pels glòbuls blancs i vermells

/Me, myself and I - self portrait number 05 - the octopus de Riccardo Cabbia

Em dic Riccardo. Amb dues “c”. Des de fa uns anys, però, molts han decidit dir-me, amb el meu beneplàcit, Ricard. Sóc italià de naixement, em considero català d’adopció. Fa deu anys que vaig moure els primer passos a Catalunya, mitjançant una beca Erasmus i motivat per una mitja taronja. Ara mateix, tornant cap enrere, mirant aquell febrer i resseguint tota la meva trajectòria fins al dia d’avui, noto com la meva integració i el meu compromís cap a una terra que m’ha adoptat s’han multiplicat exponencialment.Fa poc vaig llegir com un d’aquests ministres decrèpits del govern espanyol insistien en el fet de que tothom té la mateixa sang. No existeixen distincions. El mateixos ministres que són subordinats d’una família reial que des de fa segles no barreja la pròpia sang amb els plebeus. Els mateix ministres que disparen i actuen contra la llibertat d’expressió del poble del qual són part integrant. O ho haurien de ser. El mateix ministres que fomenten la distinció de races i promouen ideologies d’un partit franquista que, diuen, no existeix, però que continua movent els fils darrera del teló. Doncs potser hi has casos on la sang és la mateixa. La identitat, però, no és un producte forjats pels glòbuls blancs i vermells, sinó per uns sentiments i una consciència nascuts de la comprensió d’una història i d’una cultura que alguns, els de la mateixa sang, esperen fer desaparèixer.He assistit a mentides per part d’una nació ocupant que intenta escriure una passat inexistent, una nació que reivindica una cultura mil·lenària i una llengua universal venen llibres d’història que són com castells de papers. Assisteixo cada dia a la prepotència envers una cultura d’un país ocupat, Catalunya, i de com és faci el possible per fer transformar una llengua en un dialecte, i una nació en una regió.Veig similituds entre el govern espanyol i el “socing”, aquell partit que el George Orwell descriu tan bé i que viu per uniformar el pensament i reduir-lo a un nivell emotiu par a zero. Aquella corrent de pensament on la veritat és una mentida. On la paraula dictadura no es pronuncia mai però s’amaga en tot i cadascuna de les accions antidemocràtiques del partit central. On s’afirma amb la màxima impunitat i contra tota evidencia que el negre és el blanc. On és creu de veritat que el negre sigui el blanc, fins a saber que el negre i el blanc són iguals, oblidant que tot va ser exactament el contrari. Alterar el passat serveix per conservar l’estabilitat d’un regim polític que és dictatorial i antidemocràtic, i que vol aparentar exactament l’oposat. Catalunya ha viscut anys com si fos únicament una nació obrera, un gegantesc maquinari de producció perfectament oliat on del passat no és podia parlar.És curiós com l’actual franja unionista i/o espanyolista fa força sobre el fet que des de l’ocupació van passar 300 anys. També és curiós com es considera passat remot un govern franquista i una dictadura que va acompanyar els catalans (oficialment) fins fa menys de 40 anys. No es demana perdó sinó que es tanquen els ulls. Es construeixen castells de sorra sobre accions directes a exterminar una cultura i un pensament ben definit. Partits franquistes segueixen sent legals. Llegeixo que segon els ministres d’Espanya cap polític pot privar un català del dret a ser espanyol. De moment són justament els polítics els que obliguen a ser-ho sense permetre, d’una manera democràtica, escollir tornar a ser allò que sempre han sigut i sempre seran. Catalans a Catalunya. I jo em considero un d’ells encara sense tenir la mateixa sang.

diumenge, 11 de maig del 2014

afirmació conscient d'una cosa que no respon a la veritat

/Truth coming out of her well to shame mankind de Jean Leon Gerome/

Mentida: [s. XIV; del ll. vg. mentīta, del participi fem. de mentīri 'mentir'] -1 Afirmació conscient d'una cosa que no respon a la veritat. Dir una mentida, mentides. Això que dius és una mentida, és mentida. -2 dic mentida Expressió amb què hom introdueix una rectificació a allò que acaba de dir. Dic mentida: va fer-ho en Joan, i no pas en Jaume. -3 dir més mentides que el diari (o que una llebre no fa salts) Ésser molt mentider.(diccionari.cat)

Veritat: [s. XII; del ll. verĭtas, -ātis, íd.] - 1 Conformitat d'allò que hom pensa, que hom expressa, amb la realitat. No responc de la veritat d'aquesta notícia. La veritat d'una hipòtesi. - 2 Coneixença, expressió del pensament, conforme a la realitat. Ja sap la veritat. Dir la veritat. És la pura veritat. - 3 Idea, proposició, que no pot ésser negada racionalment. Les veritats científiques. Una veritat com una casa de pagès. (diccionari.cat)

Marc Twain deia que si dius la veritat, no t’has d’encordar de res. El mateix Twain, a més a més, subratllava com pel mateix motiu no s’hauria de dir la veritat a una persona que no en faria res. I que mentre la mentida dona mitja volta al mon, la veritat encara s’està posant les sabates. 

Com suggereix Dostoievski, igualment, millor no mentir mai a un mateix. Mentir i escoltar les pròpies mentides només porta una persona a creure tot allò que diu encara que no sigui veritat, fins a no distingir completament entre allò que ha passat d’allò que mai va existir. 

No per defensar la mentida però si com a amonestació podrien ser llegides les paraules de William Blake, que expliquen com una veritat contada amb males intencions colpeja més fort que moltes mentides.

Si no dius la veritat a tu mateix, Virginia Woolf aconsella de no dir-la als demés. Sigui com sigui, potser no és bo ser estimat tant fins al punt de ser comprés. 

O al menys això deia George Orwell

dimarts, 1 d’abril del 2014

us trobaré a faltar



Els cafès gratuïts a l’Ikea, mirant la carretera i una fabrica modernista, assegut a una barra i amb un korvapusti al davant i una paret de bedolls al meu costat dret.
Els passeig per la Gran Via, Sepulveda i Floidablanca, baixant a la llum del dia i tornant amb la foscor de la nit i la humitat mullant el ciment.
El jardí botànic, i tota les ganes d’anar-hi resumides en només tres visites, la última recollint llavors pel meu pare.
L'arbre de les punxes.
El cinema Mèlies,els dilluns a 3 euro i els dimarts a 2. Amb pel·lícules una millor de l’altra.
Entrar i sortir repetidament de discos Revolver, amb o sense vinils, només per tocar petites obres d’art.
Mirar el petit llac on sura la biblioteca Joan Miró, des de la sala interior, espiant gavines i gossets caganers.
Els documentals naturals de l’Esport3 i els musicals de Canal33.
Córrer a Montjuic pujant fins a l’estadi olímpic i baixant pels jardins de la font del gat.
Plaça Osca, Plaça Concòrdia, Plaça Sant Filip Neri.
El restaurant italià “La briciola”, el japonès “Mikasa”, el català “La mestressa”.
Les hamburgueses amb els ex companys de feina, els entrenaments i els blaus amb els ex companys de l’acadèmia,les exposicions i els concerts amb ex companys de la vida. 
La llibreria Ona, la llibreria Taifa, la central del Raval.
Les baixades per Josep Tarradellas amb bicicletes i rient.
El Bill Carradine català llegint dins d’un bar de motards.
El bar Daytona, també conegut com el bar de motards.
El forn Joan, cap al colesterol i més enllà.L’Hivernacle i la sensació de ser i no ser-hi, perdut a la verdor.
Anar a peu pels mateixos carrers de sempre i descobrir coses que no havia vist mai.
Observar portes, vestíbuls i columnes d’edificis antics i descobrir que s’aixequen cap al cel només mirant cap amunt.
El Tibidabo, les seves rutes d’expiacions, l’última pujada i la sensació d’aventura costant. 
El Turó de la Rovira.
Respirar a Torrelavit i conduir per Sant Pere de Rodebilles.
Sitges a l’hivern.
Participar a les diades l’11 de Setembre. 
Pels de la Safo a tot arreu.
Un pis petit i brut que m’ha fet créixer i que he aprés a estimar.
Les plantes que van créixer amb mi.
El meu jo de fa uns anys.

dijous, 27 de març del 2014

un retrat íntim

/The ballad of Genesis and Lady Jaye/


“I just want to be remembered as one of the great love affairs of all time.”

Un tràiler. “The ballad of Genesis and Lady Jaye” . Una primera i errònia impressió. Una barreja de incomprensió i rebuig. Un documental íntim. L’amor que passa de ser un sentiment abstracte a ser una aparença concreta.L’amor que agafa forma física. Dues artistes xocant com planetes a la mateixa galàxia. L’origen d’una tercera entitat no definida. Cirurgies. Sonoritats industrials. Fotos. Petons. Més fotos. Pintallavis i cabells oxigenats. Pròtesis de silicona. La desconstrucció de la ficció de ser un cos definit. De ser un ser. Una carrera artística que dona la ma a una historia de amor tan real que sembla imaginaria. Un retrat íntim. Soroll. Em vaig emocionar. Marie Losier dibuixa un retrat amb colors de neons, una fusió d’una carrera artística paral·lela amb el creixement costant i descontrolat d’una historia d’amor.Massa fàcil enfocar el documentari sobre la carrera musical de Genesis P-Orrige, fundador/a i alma mater de Throbbing Gristle, aquesta experiència visual dibuixa la creació des de les arrels d’una relació intima que absorbeix, consumeix, cuina a foc lent l’espectador. Viure en primera persona la fusió amb Lady Jaye porta a ser partícip d’una manera tan intima d’un historia que a vegades passa pel cap la idea de mirar la pantalla des d’un mirall, de manera indirecta, de reüll, necessitant estirar el fil conductor únic de dues vides sense tenir la sensació d’envair un espai massa privat per posar-hi peu. 

dimarts, 18 de març del 2014

la pilota de ferro

/Magnum P.I./

El coronel canades tenia l’aspecte d’un eremita llenyataire sortit d’un episodi de Màgnum P.I. La camisa a escacs vermells, tacats pel continuo colar del tabac des de la seva pipa de fusta, feia el mateix olor de la molsa de les afores de Ottawa després d’un dia de pluja copiosa.El barret mig boina gastat per les intempèries e calat sobre unes ulleres de sol negre situava aquest personatge dins del cercle molt restret de les rareses que s’havien admirat pel petit poble els últims quaranta anys. El cabells verd de la Maria Assumpció Puig Ribé i la berruga descomunal de la Marta Antonia Rovira Juvanteny cap al final dels setanta, es veien relegats a una segona i tercera posició al conspecte de tan estrafolari personatge. De peu, enfundat en unes botes de oficial germànic negres, el coronel mastegava la seva pipa sota la atenta mirada del Sama i el Llop, que alternaven inspeccions olfactives des dels peus del’home fins a l’estrany objecte oxidat al mig del jardí. Mastegant i barbotejant l’home esperava la llegada del Rai, recordant en veu alta gestes heroiques de quan era jove i navegava amunt i avall pels oceans de tot el mon. Ah, la Xina i les seves dames fumadores d’opi. El Japó i la salsa teriyaki regalimant-li per la barba. La Malàisia i les agulles dels eriçons de mar a les palmes dels peus. Les seves guerres amb els mosquits a l’Africa i les noies amb ulls foscos del nord d’Alaska. I ara? Ara tenia una missió. Darrere d’ell els dos gossos cansats d’observar-lo pixaven un després de l’altre sobre la superfície de la gran peça de ferro portada dal coronel en un intent de quedar-se amb un nou i exòtic territori. Casi esfèric, amb soldadures i ribets una mica a tot arreu, l’objecte presentava una superfície bastant oxidada, d’un color vermell molt fosc, amb trossets verd i grocs d’algues marines. Petites antenes l’adornaven a la part superior, mentre als costats dos aletes d’un palm de llargada contribuïen a donar-li l’aspecte d’un peix globus gegant. Els veïns del Rai s’inventaven series de feinetes improbables als respectius jardins per observar amagats, fracassant, el desenvolupament de tota l’escena. Només la petita Magdalena Xuclà, amb el cabells arrissats i la barbeta contreta, improvisava petits raids sortint de la porta de la cuina per tirar pedretes cap al vell i el seu trasto de metall.Però el coronel no tenia temps de pensar en aquestes coses. Detalls, detalls. Només detalls. Pedretes volant a tot arreu, però només són detalls. Tot això amb la Sama i el Llop pixant-li just al darrere. Allò més important és la missió. I mentre els mosquits complien el trajecte de tornada cansats després de passar un altre dia cavant túnels a les caques de vaques disseminades per la campanya,el Rai va embocar amb el cotxe el petit sender que conduïa a casa seva. Parant de cop el vell Plymouth del 79 al costat de la grotesca pilota de ferro, va baixar lentament encara enfundat dins el vestit de busseig procurant no aixafar les prímules supervivents dels jocs dels gossos. El coronel es va apropar. Parant-se a uns dos metres el va mirar i, després de fer-li un salut més propi d’un militar, va comença a mastegar paraules pastoses de tabac. Ets molt jove noi. Molt. Molt molt jove. Si si si. El Rai s’ho mirava bocabadat. Sama s’havia colat dins del cotxe començant l’obra de colonització del seient del darrere. Llop és fregava d’una manera obscena a les cames del coronel. Els veïns havien deixat de observar d’amagat i ara molt menjaven galetes tirats sobre velles butaques massa cascades per continuar aguantant culs. Tinc una missió noi. Una missió molt important. Tu també, però encara no ho saps. T’explicaria de que va tot, però és un secret. I com que és un secret, no t’explicaré res. Això si, m’has de guardar la pilota de ferro. Dins de l’oceà és de vital importància. No la tenen ni els japonesos, ni els coreans, ni els russos. Per això l’has de guardar. És un secret, però no et puc dir res. I ara me’n vaig. Embocant el petit sender cap a la carretera va anant allunyant-se fins a desaparèixer del tot. El Llop s’ho va mirar, seduït i abandonat. Llepant-se els ous va fer més lleugera la tristor. El Rai, suant com tots els bussejadors sota el sol, es va quedar mirant la pilota de ferro gegant.

dijous, 13 de març del 2014

macroscòpic

/Fog on the Beach de Carol Smith/


Me n’he anat.
Has aparegut de sobte, del no-res, inesperada i fugaç.
Has reaparegut i en un moment macroscòpic has agafat les regnes de la meva vida, els somnis, els desitjos, estrenyent tot en un puny, entre els cinc dits terminals d'un braç delicat.
No sé que va passar.
No sé perquè però va ser com tirar les fulles seques cap a un foc petit, però que mai es va apagar.
Recordo clarament el perquè em veia totalment pendent dels teus llavis.
I, probablement, el perquè de que encara hi sóc.
I llavors, de sobte, he desaparegut jo.

Et porto a dins.

diumenge, 9 de març del 2014

pugnats de sorra



Fa anys, estrenant-me en la visió d’una pel·lícula que em marcaria la vida i que ho continua fent, vaig memoritzà de manera indissoluble una frase d’uns dels personatges més aconseguits del cinema,  a més de coprotagonista del film en un rol de sàdic amb anima negra: “la infància s’acaba en el moment que descobreix que abans o després moriràs.”

Fa poc vaig anar a veure els meus pares, ocasió que es verifica un cop màxim dos a l’any. Aquesta vagada, coincidint amb el canvi de mes, d’any i de temperatura, a més de nació, el temps que per mi sembla tenir encara constància en el seu avançar ritmat, amb els meus pares va fer un salt gegant cap endavant caient en un terra cobert de neu i deixant-hi petjades marcades a fons tant físicament com mentalment. Petjades amb forma de rugues com arrels toves, petjades com petites inseguretats conduint. Articulacions que decideixen canviar de so a cada moviment i un color capil·lar gris que s’estén com glacera on abans hi havia el foc. El meu pare em va repetir molt quan encara no tenia trenta anys que estava vivint els millor anys de la meva vida. Ara tinc la sensació de que m’estic perdent els últims de la seva. Encara que no se si són els millor o els pitjors. Se m’escapen de les mans com pugnats de sorra. : “La llibertat s’acaba en el moment que descobreix que els teus pares moriran.”

dimecres, 5 de març del 2014

marees

/Tide de Dave Day & Larry Seftel/

Com la febre, amb la foscor de la tarda-nit la meva por es fa més fort. No només són petits atacs de pànic i la sensació de tenir la panxa a punt d’explotar. Els peus glaçats i una aciditat d’estomac es sumen a suors freds i cremor d’ull. Llegir aquest últim dies catalans “el llop estepari” de l’Hermann Hesse potser no ajuda, ja que començo a pensar de tenir una mena d’artritis, la gota i una predisposició a les personalitats múltiples i cadascuna mutilada de manera diferent. Hi ha una pressió dins al cap que em fa creure, enganyant-me, de poder traslladar deu anys de record tant materials com espirituals sense necessitat de demanar ajuda a ningú. Una pressió que alimenta la meva esperança amb aire que només la fa més gran, però la deixa insubstancial. Una esperança que fa més soroll, com de vidres trencats, quan cau de cop amb la desaparició de la llum i em quedo sol, assegut sobra una catifa negra on suro deixant-me porta per les marees. Desmuntant mobles ha sigut com treure una per una les costelles d’un pis tant alt quant estret, on he deixat tant forats com esquitxos de cafè a les parets un temps blanques i encara més enrere lila. Avui he parlat amb una persona que segurament hauria sigut un bon amic. De moment ens quedem en germans de barba. La barba tan espessa amaga i evidencia. Son pels i arrels que es mullen amb l’espuma de la cervesa i s’allarguen amb la constricció humida i el pes del llúpol. Són aquestes trobades on inicialment no vols anar per quedar-te submergit a la teva gloria pòstuma i des d’on no vols marxar. Trobades com viatges de sola anada. Viatges com cops d’escoba amagant pols i brutícia sota d’una catifa. Aquest moment en que obres la porta i entres dins d’un pis que has odiat per tres anys i descobreixes de cop que el trobaràs a faltar. Que dins d’aquest espai has crescut com a persona. Que et sents sol. 

dissabte, 25 de gener del 2014

animal lovers

/Nature can't take it anymore de Sea Shepherd/

Fa poc em vaig fer seguidor de Jeff Corwin, suposadament naturista i amant dels animals, a una xarxa social. Avui he descobert que aquest home dóna suport a zoos i aquaris arreu del mon. Evidentment he deixat de seguir-lo.

Vaig trobar-me amb aquest post:

“Jeff Corwin: Fun fact of the day!

Much of the US is getting ready to spend a Sunday watching football to see who will play in the Super Bowl in two weeks time in New York. But did you know ... if you add the attendance of every single football, baseball, basketball, and hockey games in one year in the US, the number is still smaller than the amount of people who visit zoos and aquariums in the same year! Well done animal lovers.”

Ben fet amants dels animals? Els zoo i els aquaris existeixen perquè hi ha persones que paguen per anar a veure animals fora del seu habitat natural, tancats com esclaus i vivint exposat a una raça de predadors com la nostra. No crec que a cap animal agradi deixar de nadar i viure amb la seva família a l’Oceà Pacífic per acabar realitzant espectacles qüestionables per un públic d' egoistes dins d’una piscina que, encara que sigui gran, només és una piscina.

Manifestant el meu desacord amb un missatge al seu post, han començat a comparèixer comentaris tant al meu favor que en contra de les meves paraules. Comentaris aquest últims que, increïblement, justifiquen zoos i aquaris argumentant evolució, educació i salvaguarda dels animals. Perquè un animal ha de voler viure lliure al seu entorn amb la seva espècie si pot passar la meitat de la seva existència tancat dins d’una gàbia, exposat al ulls de tothom, cagant pixant i intentant reproduir-se a un lloc artificial on no pot caçar ni relaxar-se ni amagar-se? Hi han persones que creuen que es pugui pagar la total absència de llibertat amb menjar i un veterinari de guàrdia. Molt trist.

“Unless the animals are not happy in their cages, zoos and aquariums are alright to me. It's the best way to educate people of the animals too; only so many people can learn from books or documentaries. If the animals are happy and healthy, what's the problem?”

“Aquariums are not at fault for what goes on in Taiji. Drive fisheries have been a part of the Japanese culture for thousands of years. The dolphins that are taken from Taiji are only exported to Asiatic countries. None of the dolphins in the aquariums in the United States came from Taiji. Seriously do you think they would have any dolphin trainers who love dolphins working for them if "The Cove" were a hundred percent true? And there is also a reason why "Blackfish" is not nominated for an Oscar. It is not a true documentary because its designed to make you feel and not make you think, too political and 85% inaccurate. Without aquariums and zoo's, people would not care about animals as much. Children wouldn't love them the same way because there is nothing more exciting to a child than to be very close to a wild animal in a safe .environment. I loved animals when I was a kid and still do and I blame zoo's and aquariums for that.”

(Aquesta persona és un cas a part: creure que un documental que ensenya la crueltat en el procés d’esclavitud d’un ser viu és tot una mentida per no ser candidat a l’Oscar….)

“They serve as ambassadors to enlighten and educate everyone about the extraordinary biodiversity of this planet. It is up to us humans to ensure socialization and enrichment in return for this selfless service...as most zoos function independently their sucess at this and their facilities vary greatly. I have seen depressing zoos, but I have also seen amazing ones in which keeper and creature are a fabulous team for conservation.”

“Get educated people. Zoos and aquariums do amazing things for animals.”

“Zoos have done big goals in Amphibians'conservation, even in Mammals or birds.. projects boosted by zoos permit to protect many areas and educate people to defende nature.”

Hi han persones que no creuen a documentals reals que exposen el problema de manera crua i real senzillament perquè no son pel·lícules candidates als Oscar. Persones que tenen fills i, si per aquests la felicitat és veure un animal o un cetaci tancat, doncs el que necessita ser educat no és el propi fil sinó l’animal. Els animals no son fills d’altres animals? Existeixen persones que justifiquen la matança que cada anys sacseja Taiji, persones que estan disposades a tancar els ulls davant l’aniquilació de desenes de milers de dofins en aquest cas, si el resultat és la possibilitat de veure uns quants d’ells fer els bufons dins d’un aquari. Hi han persones que quan miren un ‘orca dins d’una piscina fan voluntària omissió del fet de que la pinna caudal d’aquest magnífic mamífer sigui doblada per la captivitat. Persones que obliden que aquest magnífics animals viuen en famílies. Famílies que evidentment venen destrossades.

És veritablement trist veure com aquestes institucions que es lucren esclavitzant animals tinguin adeptes tan fidels com terriblement cecs. 

dimecres, 22 de gener del 2014

l'amic invisible


/L'amic invisible de Riccardo Cabbia/

He descobert que la meva gateta té un amic invisible. M’ho imaginava però ara com ara ho tinc clar. No el veig però intueixo el seus moviment. Petit cruiximents del parquet, petits moviments d’aire dins l’habitació, el vol poc espontani dels pels blancs que cobreixen les catifes. Casi el puc sentir respirar a vagades, sobretot quan de canvia de posició i es mou seguint la Safo d’un costat a l’altre del pis. Si la gateta no ha aprés a obrir la porta del frigorífic, el seu amic és també el responsable de la desaparició de tot allò que és carn crua. Només carn. Hamburgueses, salsitxes, filets. Ni les albergínies ni tampoc les pastanagues surten el seu menú carnívor. Els cogombres, però no desapareixen però si que canvien de lloc. Els trobo sovint plantats dins el testos del balcó, en un hipotètic intent de reanimació vegetal. Basant-me doncs en aquestes peculiars característiques l’amic invisible de la Safo és sense cap mena de dubte un cogombre gegant d’un dos metres i mig d’alçada, carnívor i no caníbal, que descansa a les cantonades entre parets dins de les zones d’ombra. No vull que sigui interpretat com un signe de por o de falta de confiança per part meva, però des de que les meves suposicions cerca l’origen i les costums alimentaries del cogombre gegants han sigut confirmades, pateixo molt per tenir sempre la nevera, que ara mateix brilla per la total absència de vegetals, plena de talls de carn de tot tipus. 

divendres, 17 de gener del 2014

he somiat el meu avi


/Antonio Fiorentini/


La casa vella reformada fa 17 anys. Obro la porta. La llum baixa. La llar de foc està apagada. Assegut a una cadira de vímet vella com la casa mateixa hi ha el meu avi. La mateixa gorra de sempre, l’abric blau i una camisa. Sota la camisa s’entreveu una samarreta blanca. Em mira. M’entén.  M’apropo. Em demana que m’està passant. Li dic que tinc fred. Em fa asseure a una cadira davant seu. Una cadira igual a la seva. M’agafa els peus. Vaig sense sabates i sense mitjons. Totalment descalç. No me n’havia donat conte. Agafa una coberta de llana i me la posa als peus, amb cura. A sobra i a sota dels turmells. No parlem. Em fa sentir bé.

El meu avi ens va deixar fa 8 anys.

dilluns, 13 de gener del 2014

tres amics al port d'anzio

/Tre amici al porto di Anzio de Riccardo Cabbia/

Vuit graus amanits amb un vent tempestuós i una pluja tan fina com densa i compacta. Podrien ser un dels millors al·licients per quedar-se en casa. Segurament no són impulsors d’una baixada en cotxe fins al porto de Anzio, on em aparcat fa uns minuts. Som tres. Sempre som tres. Hi van haver anys on el nombre vacil·lava fins a tocar la dotzena, el anys del descobriment, de les relacions breus d’estiu i on el fet tan senzill de no conèixer profundament els altres interlocutors permetia no allunyar-se d’ells i forjar els primers odis. Eren temps on compartir un cotxe era a l’ordre del dia. Fins i tot nois i noies es compartien entre ells, dins d’un grup tancat però amb clau i des de l’interior. Ara quedem tres, parlem amb els ulls. Ens interpretem d’una certa manera. Las paraules pateixen també una forma d’obsolescència programada, amb el pas del temps caduca l’interès en construir un discurs des de les seves fonamentes. Vivim dins d’un palau fet només amb el sostre. No queden arguments. Potser ens ho hem dit tot com peixos dins d’una bola de vidre des de fa massa temps. Sóc l’únic que no fuma. Els cigarrets neixen dins dels cotxe, un Fiesta del 2007 amb la calefacció a nivell hawaià i la col·lecció dels discos d’en Zucchero atapeïts darrere del volant. Penso a tots els anys dins d’aquest cotxe, i els anteriors passats dins d’una Panda, escoltant artistes que no voldria ni sentir nominar dins del meu hipotètic vehicle. La saliva sigil·la el tabac dins del paper i sentir com s’apaga la música em reconforta abans de posar peu al vell moll. Una construcció de pedra, vella, d’un gris fosc on passen la nit embarcacions habitats de restes de peix i gossos pescadors. Amarrades a dits de plom els petit pesquers grinyolen amb el moviment d’un mar que avui és negre i es belluga amb moviment pecaminós. Hi ha una barca bruta i plena de forats que no havíem vist mai. Segurament cadascú de nosaltres s’interroga buscant una explicació al fet que alguna cosa així pugui flotar. El Federico fuma mirant-se els peus. L’Alessio pronuncia per el mateix el nom de unes noies amb les quals li agradaria sortir. Només hi han les llum de la ciutat a la distancia, on el moll és corba cap a la dreta fins a tocar la zona habitada de la ciutat, abraçant així un ‘extensió d’aigua immensa, casi un llac amb sortida a la mar. Sempre m’ha agradat escoltat el soroll de les petites ones desintegrar-se xocant amb les pedres humides tallades en blocs quadrats enormes. L’Alessio, sortint dels seus somnis sexuals, comença a contar com en aquesta ciutat, quan algú vols amenaçar amb gravetat una altra persona, la convida a pescar llagostes. L’explicació, segueix, part del pressupost que aquest crustacis viuen tocant el fons marí. I que els delinqüents locals necessitaven una expressió amb classe per definir l’acció de lligar un bloc de granit al peu d’una víctima i tirar-la a l’aigua. El soroll de l’aigua aquest anit té unes variants que no reconec. Uns xapotegis que em fan tornar al cap les classes de natació de quan era petit i odiava nadar. Un soroll que però no troba cap definició catalogada dins del calaix mental que s’obre a la secció “oceà/mar” del meu cervell. M’arriba per un moment la pudor a tabac del cigarro d’en Federico. Veig que està rondinant fastiguejat pel vent, esforçant-se per mantenir viva la flama de l’encenedor i tornar a cremar la punta del cigarret. Veig l’Alessio amb les puntes dels peus més enllà de les vores del moll, mirant fixament la negror de l’aigua. Amb la caputxa negra del jersei cobrint-li el cap no puc veure si encara continua parlant amb si mateix o la seva expressió. Em dono la volta mirant com un cotxe d’aquest que s’assemblen a una llauna de salmó per gats passa per la carretera en llunyania fent un soroll esparracat. Se’m congelen les orelles. Em poso el barret que duc a l’abric. M’escalfo de seguida, encara que trobi a faltar els petit esquitx de l’aigua salada al cap. No sento la veu de Federico sufocada pel vent, però veig que m’indica animadament la pedra on abans l’Alessio observava la superfície de la mar. Allò que més em sorprèn no és el fet de no veure l’Alessio, sinó l’aparició d’uns tolls d’aigua verdosa i amb olor punyent d’unes dimensions exagerades. Sense que cap ona hagi arribat a ser d’una dimensió tal de poder-los originar. No es veu res més a l’aigua que no siguin escombraries, residus orgànics i taques d’oli de motor. La superfície és mou com fos la pell negre d’una ser infinitament gran més enllà de la comprensió humana. La pell viscosa d’un rèptil que espera. M’apropo un altre cop al punt d’origen de mi mateix i descarto l’idea de que l’Alessio no hagi viscut mai. Federico crida agenollat a la negror com si aquesta pogués escopir-li de tornada el seu amic. M’apropo al cotxe i hi miro a sota en un intent de esgarrapar la racionalitat que em queda i mantenir-me amb el cap fred. Evidentment sota el cotxe no hi ha ningú. Només sento el canvi sobtat a podrit de l’olor punyent original del tolls d’aigua. Una olor fastigosa que sembla tenir dits. Busco el mòbil a la butxaca. Recordo com l’he deixat dins del Ford per evitar que es mulles amb els esquitxos de les ones. Hauria de demanar les claus a Federico. Si Federico no hagués desaparegut deixant els mateixos tolls. Amb alguna cosa més. Una ventosa carnosa, de la dimensió d’un puny, que es mou lentament amb petits espasmes al mig del líquid pudent. Alguna cosa comença a emergir lentament. I mentre la immensa silueta negra creix, no puc pensar en res més que no sigui anar a pescar llagostes.