/The struggle for existence de George Bouverie Goddard/
Diu que va ser coincidència. Que conversar va ser impossible, una qüestió de logística i so més que de falta de ganes i interès. Em vaig quedar atonit. Una qüestió de que? Tothom desenvolupa ventoses a les puntes dels dits per pujar als miralls i amagar-se darrere reflexos foscos. La logística i el so desapareixen quan dues cloïsses amb el mateix contingut xoquen. I jo que de les cloïsses difereixo bastant, xoco només amb una paret de diferencies.
No acabaré mai de conèixer realment qui sóc. Em dono conte un cop més, però, que els costat que durant el dia no es veuen, surten com ratpenats la nit. I les persones que fins fa uns dies eren aigua, es tornen vapor amb els efluvis de l’alcohol i plomes negres al cap. I més bevia, més em tornava sobri, més la paret creixia. Va ser sota cert aspectes com trobar-se tancat dins d’una caixa de cartró durant una tempesta tropical.
I llavors saps, i tens vergonya de tu mateix, que obrir-te amb algunes persones ha sigut un altre error d’una sèrie massa llarga per no tenir una densitat que omple el pulmons. Com gelatina. Con si entre l’ull i la lentilla hi hagués un univers de núvols carregats de pluja i sorra. I et quedes de peu. La música s’allunya. Com en aquestes escenes de pel·lícula on un cotxe vell s’allunya per un carreró cap a l’horitzó.
Negar-se durant l’acte que renegues. I m’he quedat com espectador no pagant. Allí, davant meu, tot allò que em fa diferent. Indecisions, revelacions. I la sensació que més d’una i d’un miraran cap al terra en un acte natural de vergonya. I van volar les plomes.I no vam existir mai més.