dijous, 21 de novembre del 2013

he somiat que volies morir


/Rolla de Henri Gervex/

Volies morir. Em negava a l’evidencia. La teva mort seria la meva mort. No m’ho creia. Volies morir per deixar de ser. Volies deixar de ser per ser feliç. El teu egoisme en deixar-me definitivament enrere esmicolava el meu egoisme en tenir- te lligada. No podies esperar. Havies acabat el teu temps. M’ho vas explicar. No ho vaig entendre. Com les primeres pluges van començar les primeres llàgrimes. Torrents de llàgrimes. Només per part meves. Vas trobar qui t’ajudaria a esborrar- te d’aquest planeta de consumidors d’aire. Continuava sense creuer-m’ho. La teva decisió un dia per l’altre. S’ha acabat el pa, em embrutat els llençols, he decidit morir. Amb un somriure. La convicció que surava dels teus ulls i m’empenyia el cap sota l’aigua bruta d’una desesperació per primer cop veritable. Dolenta. Dolorosa. M’ho vas dir i m’ho vas repetir. No t’havia vist mai tan feliç. Vas parlar amb aquelles persones. Cap dolor. Ràpid. Injecció. Només tu amb ells. Un local fred. Asèptic. M’ho vas descriure així. Persones que et farien feliç matant-te. L’eutanàsia legal com a principi de la fi. El teu entusiasme produïa escalfor. T’esperava cada dia al costat de la sortida de la teva feina. Amagat. T’acompanyava a casa pel camí de sempre. Em dolien els ulls de tant plorar. Impotent. Vaig suplicar-te, vaig amenaçar-te. No vas perdre mai el somriure. Jo caminava amb les orelles com plenes l’aigua. Un buit dins del cap. M’estimaves, però necessitaves morir. Hi aniries amb una amiga per fer-ho juntes. Tothom ho va anar acceptant. Em sentia allunyat d’un branc de persones que es dedicaven a tancar portes davant meu. Donant-t’he la raó. Entenent-te. Em sentia inepte cada dia més a prop del teu dia. Una espiral d’ignorància. I la teva expressió. Beatitud. No t’havia vist mai tant en pau. No et tornaria mai a veure. Vaig empitjorar. Començava a imaginar-te al llit dins d’una sala blanca, amb un llaç de goma al braç donant llum a la teva vena. Veia la teva impaciència per l’agulla de titani. Et veia sota una llum molt forta. Vaig deixar de dormir. Em posava de costat mirant-te descansar. Encara era de costat quan et despertaves anticipant d’uns minuts l’alarma. No em podia permetre tancar els ulls. Perdre fotogrames d’allò que representaves. Perdre’m els teus moviments. Semblava que podies volar d’un moment a un altre. I va arribar el dia. Un dia on no et vaig veure sortir. Havies marxat. En silenci. Cap al no res. Només recordo caminar sense direcció pels carrer, plorant. Buscant-te sabent que ja no et trobaria. Demanant per tu a desconeguts. No podia recordar l’últim cop que t’havia tocat. Esperant davant de la teva feina sense que ningú sortís de l’edifici fins a altes hores de la nit. Els edificis es tornaven iguals, blocs de ciments amb les mateixes arrels grises. La sensació de caminar cap per vall. La sang oprimint-me el cervell. No et veia. Sentir-se cec. Tocar amb mans la desesperació. El pes de les cadenes. Veient només el negre dels bedolls. Tot els blancs te’ls vas emportar tu. Una gota que cau sense tocar mai fons. T’havia perdut. T’havies trobat. Eres feliç.