/Tide de Dave Day & Larry Seftel/
Com la febre, amb la foscor de la tarda-nit la meva por es fa més fort. No només
són petits atacs de pànic i la sensació de tenir la panxa a punt d’explotar. Els peus
glaçats i una aciditat d’estomac es sumen a suors freds i cremor d’ull. Llegir aquest
últim dies catalans “el llop estepari” de l’Hermann Hesse potser no ajuda, ja que
començo a pensar de tenir una mena d’artritis, la gota i una predisposició a les
personalitats múltiples i cadascuna mutilada de manera diferent. Hi ha una pressió
dins al cap que em fa creure, enganyant-me, de poder traslladar deu anys de record
tant materials com espirituals sense necessitat de demanar ajuda a ningú. Una
pressió que alimenta la meva esperança amb aire que només la fa més gran, però la
deixa insubstancial. Una esperança que fa més soroll, com de vidres trencats, quan
cau de cop amb la desaparició de la llum i em quedo sol, assegut sobra una catifa
negra on suro deixant-me porta per les marees. Desmuntant mobles ha sigut com
treure una per una les costelles d’un pis tant alt quant estret, on he deixat tant
forats com esquitxos de cafè a les parets un temps blanques i encara més enrere
lila. Avui he parlat amb una persona que segurament hauria sigut un bon amic. De
moment ens quedem en germans de barba. La barba tan espessa amaga i
evidencia. Son pels i arrels que es mullen amb l’espuma de la cervesa i s’allarguen
amb la constricció humida i el pes del llúpol. Són aquestes trobades on inicialment
no vols anar per quedar-te submergit a la teva gloria pòstuma i des d’on no vols
marxar. Trobades com viatges de sola anada. Viatges com cops d’escoba amagant
pols i brutícia sota d’una catifa. Aquest moment en que obres la porta i entres dins
d’un pis que has odiat per tres anys i descobreixes de cop que el trobaràs a faltar.
Que dins d’aquest espai has crescut com a persona. Que et sents sol.