dimecres, 5 de març del 2014

marees

/Tide de Dave Day & Larry Seftel/

Com la febre, amb la foscor de la tarda-nit la meva por es fa més fort. No només són petits atacs de pànic i la sensació de tenir la panxa a punt d’explotar. Els peus glaçats i una aciditat d’estomac es sumen a suors freds i cremor d’ull. Llegir aquest últim dies catalans “el llop estepari” de l’Hermann Hesse potser no ajuda, ja que començo a pensar de tenir una mena d’artritis, la gota i una predisposició a les personalitats múltiples i cadascuna mutilada de manera diferent. Hi ha una pressió dins al cap que em fa creure, enganyant-me, de poder traslladar deu anys de record tant materials com espirituals sense necessitat de demanar ajuda a ningú. Una pressió que alimenta la meva esperança amb aire que només la fa més gran, però la deixa insubstancial. Una esperança que fa més soroll, com de vidres trencats, quan cau de cop amb la desaparició de la llum i em quedo sol, assegut sobra una catifa negra on suro deixant-me porta per les marees. Desmuntant mobles ha sigut com treure una per una les costelles d’un pis tant alt quant estret, on he deixat tant forats com esquitxos de cafè a les parets un temps blanques i encara més enrere lila. Avui he parlat amb una persona que segurament hauria sigut un bon amic. De moment ens quedem en germans de barba. La barba tan espessa amaga i evidencia. Son pels i arrels que es mullen amb l’espuma de la cervesa i s’allarguen amb la constricció humida i el pes del llúpol. Són aquestes trobades on inicialment no vols anar per quedar-te submergit a la teva gloria pòstuma i des d’on no vols marxar. Trobades com viatges de sola anada. Viatges com cops d’escoba amagant pols i brutícia sota d’una catifa. Aquest moment en que obres la porta i entres dins d’un pis que has odiat per tres anys i descobreixes de cop que el trobaràs a faltar. Que dins d’aquest espai has crescut com a persona. Que et sents sol.