La d’ahir fou una nit especial. Després d'anys d'absència, presentar-me a les festesde Gràcia va ser més un producte d’un record nostàlgic i malenconiós que el resultat de la necessitat de deixar-se anar com un cavall desbocat. Els anys han passat i la gent ha canviat. Persones conegudes fa anys en un concert ara són molt lluny. Persones que eren molt lluny s'han acostat un altre cop a la meva esfera emocional.
El concert, els músics, el públic. Tot era només el punt de partida, el nucli original. Un conjunt d’addends que sumats en qualsevol ordre donen el mateix resultat, en una plaça sota la lluna i en un carrer estret amb els budells com a tentacles baixant des de la nit. L'electricitat anava funcionant com el llevat. Les gotes de pluja que amenaçaven el final feliç es van revelar com si fossin fils de coure, exaltant la tensió en l’aire. I jo, un enmig de la multitud, desconegut per mi mateix sense el sentiment costant d'aïllament que m'identifica com a persona. Van ser hores que vaig passar amagat en el meus pensaments. Navegant i cercant una peculiar MobyDick feta no de carn i ossos sinó per la nostàlgia d'altres temps. He tornat a deixar clar que el simple fet de viure aquest sentiments és una prova que el temps passa. Que les persones vénen i van, afegint peces al complicat trencaclosques inacabable de l'existència. Al final tots som peces. Tots diferents, tots component la vida d'altres trencaclosques.
De concert a concert la gent ha anat canviat, ha crescut, se n’ha anat. També hi ha qui ha passat de mirar l’escenari des de la multitud, a mirar la multitud des de l’escenari. I a ser exaltats per aquesta.
Les nits com les d’ahir són especials. Ser especial és el que les fa úniques. Són punts de convergència dels cicles de la vida. Potser la nit d'ahir, com la de fa uns anys, és el punt exacte on l’Ouroborus es menja la cua.