diumenge, 3 de novembre del 2013

neville

/Il·lustració de J. Artajo/


Observar el cel nuvolat esperant la foscor. Tancar-se en casa. Controlar les planxes de fusta tapiant les finestres. Sentir el soroll viscos que fa la pròpia sang resseguint les venes. El moble bar i els gots encara d’una peça. Una muntanya d’ampolles de whisky. Litres d’alcohol on submergir-se i desaparèixer. Un terror primitiu. A fora una gespa torturada per petjades ansioses. Petjades al jardí, a la teulada, contra les parets exteriors. I pedres. Venen i tiren pedres i trossos de fusta. Amb ràbia. Agressius. Trenquen els miralls, maleeixen l’all, criden el seu nom. Nevill assegut a la seva butaca escolta música clàssica. Neville té l’enemic a fora. Neville té el veritable enemic a dins. Al seu cervell. Les cases cremades de Cimarron street, veïns que encara ho són sota un altra perspectiva, un tot terreny company d’anades i tornades a supermercats buits d’ànimes i plens d’olor a podrit. El records de la Kathy. El cos de la Kathy tirat a la foguera. El record de la Virginia. El cos de la Virginia enterrat al pati d’uns veïns. Records que nodreixen el veritable enemic. Aquell que potser anhela el suïcidi tirant-se a la boca d’aquells que criden el seu nom.

La sensació de ser l’únic ser viu en el mon. L’únic ser viu en el mon conegut. Un mon a poc a poc reduït a unes quantes illes de cases i carrerons. Un mon on Neville és ser viu i sustento per els morts. Un mon on viure significa tancar-se darrera d’una porta abans que es faci fosc. Un mon on tornen a fer acte de presencia els records un dia rere l’altre. Arribar a la conclusió que la maledicció del flagel·lant és acostumar-se al fuet. Apareix un gos. Amb por i gana. Un sac d’ossos. Viu. Un gos que es torna el centre d’un nou món on potser hi ha esperança. Un sobrevivent com en Neville. Un sobrevivent que va anant alimentant a llet i carn. Un’ esperança que dona llum a la il·lusió d’un nou començament. Il·lusió que es revela després de poc com allò que realment és. Va tornar a un món regit pel terror monòton on els somnis no solucionen res. Un món on es va demanar perdó a Deu, responsable d’un diluvi de criatures infernals. Un Deu que va obrir les tombes. Un Deu que després de conèixer la verdadera naturalesa dels pecats humans va envair la terra amb la seva ira. I més monotonia. La monotonia com a pes més gran sobre les espatlles. La monotonia que és transforma en base solida on deixar pedres i més pedres de tranquil·litat. La monotonia com un joc on totes les cartes estan descobertes sobre la taula. “Al tocadiscos, tocava una música tranquil·la, serena. A fora, els vampirs esperaven.”

36 mesos de monotonia. Els desitjos carnals un temps dominants ara són dominats. Un mural a la paret que gairebé diries que ets al mig d’un bosc. I la Ruth. Potser un’ altra il·lusió. Potser l’ ombra d’allò que era la Virginia. Potser una persona com ell. Per ell. Sobreviscuda sota el sol. La confusió que deixa la monotonia en segon pla. Els batecs del cor que semblen els cops de cap que clava un boig contra les parets. Un petó, un’ abraçada i la seva sang sota un microscopi. Ganes de viure. Passen els mesos. “Tot i que havia hagut la mort per companya durant tres anys, per més que hagués viscut en un mon mort...era incapaç de copsar la idea de la seva pròpia mort.“ No va escapar-se. Una persona massa lligada a casa seva. No va poder anar- se’n. Era el costum...com el costum de viure. S’hi havia acostumat. Les arrels. Els records, la vida, la lluita. Moments. Una veritat unívoca davant del seu ulls. “La normalitat, al capdavall, sempre havia regit per a la majoria, no pas per a un home sol.”

“S’ha tancat el cercle.” 

És llegenda.