dilluns, 25 d’agost del 2014

unes pigues magnifiques

/Freckles de Brock Elbank/

Les vagades que em recordo d’allò que he somiat la nit anterior són poques, però no em deixen mai indiferent.La possibilitats de no poder gravar els meus somnis, això si, representa una gran decepció. 

Em trobo situat a l’habitació d’una amiga, fidel esposa d’un amic i mare de dos filles, parlant amb ella de temes genèrics sense cap mena d’importància. Els seus pares, potser ensumant que alguna cosa no rutlla, entren i surten de l’habitació en continuació, aprofitant de qualsevol excusa possible. Ara el té, el cafè, les galetes. El marit d’ella no és a casa, ningú es planteja tampoc la possibilitat que torni i es trobi aquesta situació surrealista. Les filles d’ella sembla que es trobin al saló de la planta baixa amb l’avi matern. Segueixo sense recordar el tema de la discussió que estic tenint amb la meva amiga. Les seves insinuacions físiques i sexuals, però, es queden gravades perfectament al meu cap.

La seva mare te l’oportunitat d’entrar un cop més a l’habitació, molt nerviosa, demanant a la seva filla quines intencions té, i ho fa com si jo no fossi present al costat seu. Ella l’agafa i la acompanya amb força cap a fora, després tanca la porta. Sense clau. S’apropa a mi i es despulla. M’apropo a ella i em despullo. Recordo que fa mesos m’havia parlat d’unes varices molestes a les seves cames. Ara però el seu cos és perfecte, sense cap defecte degut a la edat o al passat embaràs. La miro i tinc la sensació que hagi tornat enrere en el temps, sense una arruga i amb unes pigues magnifiques sota els ulls. Acabem al llit, horitzontals, i ens deixem anar d’una manera totalment complementaria, sense cap límit ni tabú. No se quant de temps dura, però és molt, sembla un plaer inacabable. Penso que és el millor sexe de la meva vida. N’estic gairebé segur. 

Sento la seva veu que em diu que ha vist la maneta de la porta moure’s. Fixo la mirada i veig que passa da horitzontal a vertical d’una manera lenta, circular, molt dramàtica. Els dos caiem del llit, ens cobrim amb el nòrdic blanc i veiem com la porta s’obra i entra el seu marit, el meu amic, i s’apropa a nosaltres.No puc parlar, només em limito a fixar-lo. Ella intenta dir alguna cosa, però només surten sons desarticulats de la seva boca. Em faig fàstic, em sento tant desagradable com fals. El es posa de genoll i agafa una samarreta d’un calaix. Amb fredor ens convida a continuar amb allò que estàvem fent. Surt de la porta deixant-la oberta.Em vesteixo. No miro que fa ella. 

Baixo les escales. Les dues nenes em miren, això com els pares d’ella. Em miren amb menyspreu. Intento despedir-me però no em surt res. Surto al jardí i m’encamino cap al carrer.Sento els crits d’ell i les respostes entre llàgrimes d’ella. HI ha una discussió entre trons i barrals. Sento cops de porta i finestres obrint-se. Tinc un mal pressentiment. Miro cap a la casa i veig el meu (probablement ex) amic sortir al balcó cridant insults indesxifrables. Allò que però m’amoïna més és l’escopeta que pota a la mà i amb la qual m’apunta. Comença a disparar-me. M’amago darrere la tanca del jardí. Segueix disparant. Sento les bales que em passen a prop. I em desperto.