“Creamed corn” desapareixent d’un plat i materialitzant-se a les mans del net poc
comú de Ms. Tremond, Andy intentant penjant un cartell al RR diner, el gegant i les
tres profecies, els mussols que no son allò que semblen, el vell cambrer del servei
d’habitació i la seva llet calenta, la veu de castrat de James cantant, el camí de vida
escollit per l’agent Albert i el seu amor per Gandhi, l’arracada blau marí a l’orella
esquerra de l’agent Hawk, els somriures descaradament falsos de Richard Dick, Mr. Gerard sense el braç esquerre donant voltes pels pobles amb una maleta plena
de sabates només pel peu dret, l’estupiditat progressiva de Shelly, els cabells
blancs fosforeixents de Leiland, Leiland descrivint la pèrdua de Laura, el vestit
negre nou de Josie, el judge Clinton i els valors que té i que tothom voldria tenir, la
probable natura vampirica inversa de l’Harold Smith, Nadine aka Wonder Woman,
Donna recordant el primer petó, l’agent Hawk i els seus ganivets voladors, la també
probable natura licantropa de l’Harold Smith, la curiosa elecció de personatge per
part de Mr.Linch, Nadine amb crema i sang a les mans, el cavall blanc, la sensació
que la cantant pellroja sòsia de la Cindy Lauper al Roadhouse pateixi estrenyiment,
els arbres negres i macabres que semblen tocar la casa dels Palmer, Leiland jugant
a golf amb boles que semblen globus oculars, el pobre Leiland, allò que és Bob, el
polze del cambrer gran, les paraules de l’agent especial Cooper abraçant a Leiland.
“The time has come for you to seek the Path. Your soul has set you face to face
before the clear light ... and now you are about to experience it in its Reality,
wherein all things are like the void and cloudless sky, and the naked, spotless
intellect is like a transparent vacuum, without circumference or center... At this
moment, know yourself and abide in that state.”
Acabo de finalitzar la primera meitat de la segona temporada de Twin Peaks.
En segueixo enamorat.