"Cargol de Riccardo Cabbia/
Finalment la casa s’havia quedat buida. Els pares del Federico s’havien allunyat amb la caravana per el tant enyorat cap de setmana a les muntanyes umbre. Amés dels sorolls sords dels cotxes amunt i avall de la carretera principal, i ocasionals roncs per part de la Zara, casa i jardí descansaven als 27 graus d’un dia de maig.Entrant dins el petit vialet amb la Elda,el Federico pensava en que en faria de la vella casa del seus pares quan no hi haurien sigut d’una manera definitiva. Amb la seva a punt de ser terminada a unes desenes de metres de distancia, La gran casa d’estil fascista amb el seu jardí i el gris fosc que la dominava, se l’hi presentava com un mausoleu d’uns temps anats i on tots i tothom s’hauria tornat motlle abans o després. L’hi molestava saber que l’encarregat de prendre una decisions sobre l’antiga estructura on havia nascut era ell. Al seu costat la seva dona, ocupada trenant-se els cabells, el mirava encara que des de fa molt de temps havia renunciat a entendre aquells moments de silenci. Només sabia que el Federico vivia dues vides. Una d’elles inaccessible per tothom, tancada darrere de inexpressions i tics a l’ull dret. Al principi aquesta capacitat nul·la d’expressar-se amb el llenguatge corporal l’havia atreta. Era fascinant sortir amb una persona que aconseguia asfixiar dins d’una bossa de plàstic qualsevol esborrany de pèrdua de control, aniquilant emocions que el seu ex marit dibuixava, al contrari, a la seva cara i al seus braços amb qualsevol objecte acabes a les seves mans. Al mig del jardí, encara amb els ulls tancats, la Zara va orientar la seva orella esquerra cap al sorolls del passos que anaven cap al porxo. Al segon esglaó que conduïa al porxo, un cargol anava arrastrat-se lentament cap al verd de l’herba. L’Arturo, felí gris de dos anys, mirava hipnotitzat una vespa tancada darrera d’un mosquiter.Esquivant el cargol, Federico va pujar ràpidament fins a la porta i va començar a buscar les claus. Elda es va parar just al costat de la petita traça humida i recta. Acostant la seva cara ala petita closca va tocar el petit cargol amb la trena. Amb un moviment ràpid, tot el cos suau i gelatinós es va retreure dins del seu caparró, arrocant-se dins d’una fortesa de cristalls i carbonat de calci.Massa fort va néixer dins de l’Elda la preocupació que algú la podes trepitjar sense voler, que va agarrar la petita espiral i la va deixar delicadament dins d’un test on floria un gerani tan vermell com perfumat. Amb la seva bona acció brillant-li als ulls, La noia va seguir el Federico dins la casa i van tancar la porta. Fora, lentament, com de costum, el cargol va començar a sortir de la closca, estirant les antenes i tastant el terreny. Probablement,dins la seguretat del test es va donar conte que era tornat més enrere del punt de partida, i ara l’herba verd del jardí s’havia allunyat molt.Amb una parsimònia obligada per la seva naturalesa, el petit va començar a pujar les parets renovant la seva marxa des del principi.Una hora i quaranta-cinc després, l’Elda i el Federico van sortir al porxo. Netejant-se les ulleres, aquest últim reflectia si convenia posar-l’hi ara el menjà ala Zara o fer-ho més tard, amb les primeres ombres refrescants del vespre. Decidint per la segona opció, va fer-li un petó a la seva dona i va tancar amb claus la porta de casa. Elda va baixar primer,mirant el cel que després de molt de temps aparia sense cap núvols. La primavera havia sigut freda i les pluges, encara que li agradessin, s’havien presentat amb una constància que per moments havia sigut irritant.Anar a córrer a la platja a poc a poc s’havia transformat en un luxe i la seva panxa ara semblava una mica més redona. I just en aquest moment, amb un cruixit ràpid i sec, el seu peu dret va esclafar el petit cargol que amb prou penes tornava a ser a mig camí, al segon esglaó.