dijous, 12 de setembre del 2013

canibalisme

/Blue veins of time de Jason Samfield/

T’estimo. Tota d’una peça. Fragmentada. T’estimo encara que et faci mal. T’estimo encara que l’explicació raonable no tingui cap solució més senzilla d’una teoria química tan matemàtica com lògicament inexpressiva. T’estimo encara que a vegades et mossegui tan fort com per deixar-te unes marques on els premolars queden definits com traces blanques al mig d’uns capil·lars trencats per la pressió de la meva mandíbula. T’estimo perquè em mires amb els dits nets i blancs de les teves mans, tan fràgils que a vagades m’imagino el soroll que farien en trencar-se. Estimo el soroll de les meves costelles xocant amb les teves, cada cop amb espurnes blanques sortint-ne disparades il·luminant cor i pulmons. Visc la curvatura del teu nas com una caiguda des d’un sostre de pigues cap uns llavis de carn vermella, asimètrics, humida cova on amagar els desitjos de la meva saliva.

Estimo el color blau marí de les teves venes, al costat de les temples, arreu dels canells, oceà que amaga si de veritat la teva sang és vermella. M’encanta estirar-te els cabells, contar els fils llargs que es queden moribunds entre els meus dits,com demanant ajuda. Respiro el teu alè amb tanta vehemència que et quedes sense gairebé aire, necessitada d'oxigen com un cetaci a la deriva, vibrant entre una suor sense rastre de sal a les seves gotes. Estimo els teus ulls, mirall d’una ànima blava i grisa, ulls que tragaria sense mastegar perquè puguin veure la meva, asseguda a una cantonada bruta entre ampolles buides de pensaments caducats.

T’estimo perquè seria capaç de menjar-te, crua, trosset a trosset, omplir-me la panxa dia rere dia, perquè ningú més pugui descobrir el teu sabor. Rossegaria els teus ossos amb deliri, beuria del teu cos com si fos l’últim dia d’una vida feta d’alcohol. Ompliria el meu melic amb les teves llàgrimes, canviaria les meves venes per les trenes que portes. Tocaria el violí amb els tendons dels teus braços com a cordes, melodia carnal ressonant entre crani i fèmur, viuria només per escoltar vocals de plaer sortir de la teva boca. Moriria si un’ altra persona provés a aventurar-se pels racons secrets del teu cos sense saber on buscar i com obrir portes, les mateixes que vaig obrir silenciosament d’una en una, centímetre a centímetre, amb un clauer fet de desitjos i ímpetu. M’agradaria separar les teves vertebres i xuclar-ne el moll, veure l’electricitat córrer amunt i avall buscant la salvació.

Uniria les teves pigues amb saliva, planetari d’un univers on les balenes volen i l’eco dels seus cants ressona dins dels teus pits. Et posaria dins d’un pot de formol amb color transparent i olor a pluja d’hivern. Viuria cada dia colgant dels teus cabells, amb el cosmos als meus peus i els teus ulls com a periscopi cap a mons distants i submergits.

Viuria perquè sense tu estaria mort. Moriràs perquè sense tu no puc viure.