diumenge, 29 de març del 2015

cp1919


/Les pulsacions de CP1919/

Un púlsar, per definició, és “un estel de neutrons que emet radiacions periòdiques. Aquests sistemes posseeixen un intens camp magnètic que indueix l'emissió d'aquests impulsos de radiació electromagnètica a intervals regulars relacionats amb el període de rotació de l'objecte espacial.” El primer pulsar va ser descobert al juliol de 1967 per Jocelyn Bell, i és curiós com aquesta última no va rebre cap reconeixement perquè només era una estudiant de doctorat, encara que fos ella qui va informar del primer senyal de ràdio. Al 1971, la revista Scientific American January va publicar per primer cop la imatge de les pulsació d’un pulsar, CP1919, sense cap mena de copyright a la pagina 53. Peter Saville, amb una intuïció genial, la va convertir en una de les portades més anecdòtiques de la historia musical. Ara: isolat del món, sense cap soroll exterior com a convidat, m’he submergit en el “disc negre” de Joy Division, Unknown pleasure, amb la imatge de les pulsacions de CP1919 davant dels meus ulls. M’ha vingut al cap aquesta imatge, ara reduïda a esclava del moviment fashion víctim, com a conseqüència de nit sense somnis i sense son. I m’he trobat viatjant. He sobreposat la imatge a un paisatge. L’hi he dit “vida” al paisatge mateix. Les pulsacions s’han tornat muntanyes, pics empàtics i baixades depressives. Les pulsacions assumeixen la forma del camí que la música i les lletres de Ian Curtis hipotèticament tracen. Abatent la columna i posant les línies en horitzontal, una després de l’altra com fossin vies ferroviàries gastades i deformades sota un clima tòrrid, apareixes un skyline de pics foscos. Aquesta imatge amaga un camí tortuós, difícil, on les pulsacions assumeixen connotacions de batecs cardíacs. Des de fa uns anys viatjo amb aquesta locomotora fosca, silenciosa i totalment inestable. I em trobo provant dolors pel dolors dels altres, descobreixo sofrir de fòbies que ni sabia existien, no aconsegueixo evadir-me de records i memòries que no vull carregar-me més a les espatlles. I de sobte el polsar, l’estel de neutrons radioactiu, s’erigeix com la mapa escrita de la meva vida. I el “plaer desconegut” ho és una mica menys.