Fa anys, estrenant-me en la visió d’una
pel·lícula que em marcaria la vida i que ho continua fent, vaig memoritzà de
manera indissoluble una frase d’uns dels personatges més aconseguits del
cinema, a més de coprotagonista del film
en un rol de sàdic amb anima negra: “la infància s’acaba en el moment que
descobreix que abans o després moriràs.”
Fa poc vaig anar a veure els meus pares, ocasió que es verifica un cop màxim dos a l’any. Aquesta vagada, coincidint amb el canvi de mes, d’any i de temperatura, a més de nació, el temps que per mi sembla tenir encara constància en el seu avançar ritmat, amb els meus pares va fer un salt gegant cap endavant caient en un terra cobert de neu i deixant-hi petjades marcades a fons tant físicament com mentalment. Petjades amb forma de rugues com arrels toves, petjades com petites inseguretats conduint. Articulacions que decideixen canviar de so a cada moviment i un color capil·lar gris que s’estén com glacera on abans hi havia el foc. El meu pare em va repetir molt quan encara no tenia trenta anys que estava vivint els millor anys de la meva vida. Ara tinc la sensació de que m’estic perdent els últims de la seva. Encara que no se si són els millor o els pitjors. Se m’escapen de les mans com pugnats de sorra. : “La llibertat s’acaba en el moment que descobreix que els teus pares moriran.”