Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Terra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Terra. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 d’agost del 2014

sentir-te, sentir-me

/Nantucket dark blue ocean de Tim Ohliger/

Et sento d'alguna manera. Em crides. Dormo al teu llit. Poso el cap i la boca on les posaves tu. Tinc tota la pell del cos descansant sobre el llit on vas passar hores dormint i somiant. Bec de les teves tasses. em porto a la boca tenedors que van passar per la teva. Penso i no puc evitar de fer-ho. Visc i a vagades m'agradaria poder-ho evitar. Sóc un, sóc infinits, però sóc jo sol. Estic nadant des de fa massa temps però l'aigua és molt espessa i encara no toco amb els peus. Sóc una fulla amb l'aproximar-se de la tardor. Exploro l'horitzó des de dalt de l'arbre central d’una nau. No veig cap tros de terra. Només oceà. Oceà blau fins a l'horitzó i més enllà. 

diumenge, 13 de juliol del 2014

una simfonia de cruixits i contorsions



La Gore va tenir uns somnis estranys quan era petita. No van ser només un producte de la fantasia, sinó també el fruit sucós de les deformacions d’una realitat quotidiana. La Gore vivia en una casa al camp, amb un jardí amb tortugues i uns avi amb les mans rugoses de tanta feina. La Gore vivia amb gats, gossets, ovelles i fulles de blat de moro més altes que ella. Tenia un coixí amb plomes d’ànec un mirall on es podia reflectir integralment tant de peu comtombada sobre un costat al terra de fusta. Sovint, abans de deixar-se caure al terra, agafava un vell pot de confitura on ara vivia, entre fulles de ruca, un cuc de seda. S’asseia davant del mirall i el l’observava mentre menjava. No ho mirava mai directament però. Sempre intentava fer-ho utilitzant el mirall. Tenia la sensació, omillor dit la certesa, que se ho mirava directament dins del pot el cuc l’hi tornava la mirada. Una mirada fosca, intensa. Fins i tot una mirada amb tonalitats malignes. Encara que l’hi donés aquesta sensació incomoda i freda, però, la Gore no va poder renunciar mai al cuc de seda deixant-lo en llibertat. La il·lusió de veure’l volar un dia amb ales i una gràcia de moment desconeguda era encara massa forta. I així cada nit la nena es posava al llit i apagava el llum, observant com per alguns segons després de la foscor semblava com si el cuc brilles amb llum pròpia. 

Van passar les setmanes, la ruca minvava i de les ales ni rastre. Les dimensions del petit insecte, però, anaven augmentant. D’una manera proporcionalment directa al créixer del cuc el somnis de la Gore s’anaven fent més densos, casi sòlids, on formes que no distingia es movien entre capes i més capes de negre. Obria els ulls cada matí a primera hora amb la front perlada de suor. Només recordava moviment dins del cap. I així van passar els dies i les setmanes. Fins que una nit ho va veure clar. Perfectament definit. Veia tota la seva habitació des de dalt, fluctuava fora del seu cos, que quedava estirat, relaxat, en pau sobre el llit. Veia una llum grotesca, molt pàl·lida, il·luminar l’habitació d’una manera irreal. Observant amb atenció va descobrir com aquesta luminescència provenia del petit pot ple de ruca. El petit pot que semblava vibrar, movent-se imperceptiblement però amb constància. I va veure com, lentament però de manera decidida, el cuc de seda anava sortint i baixava primer a la petita taula i després al terra. Allò que la va fer xisclar d’una manera silenciosa, però, va se veure com el cos deforme del cuc s’anava fent més llarg, fins a donar vida a un altre cuc. I un altre encara. I encara un altre. Tots de les mateixes dimensions, els cucs anaven avançant en processió cap al llit. La Gore distingia des del sostre i amb una precisió surrealista cada contracció d’aquells cossos tous mentre escalaven el matalàs fins al taló del seu peu dret. Va intentar cridar amb força per despertar-se, però encara que sentis les laceracions dins la seva gola no va poder apreciar cap so sortint des de la seva boca. I mentrestant, els cuc van pujar per la cama, van sortejar al maluc, van passar les costelles i van congregar-se tots als costats de la boca. D’un en un, van entrar entre els llavis, desapareixent més enllà de la llengua. Desesperada, la Gore va observar com les parpelles de la seva cara s’anaven movent, fins que uns cucs en van sortir apartant i trencant pestanyes. Des de les foses nasals, també, anaven apareixent més cucs de seda. Des de l’exterior del seu cos la nena sentia com els insectes es movien dintre el seu crani i sota la seva pell, sentint-se envaïda per uns paràsits que anaven augmentant de número, arribant a cobrir-li per moment tota la cara. És sentia com una fulla de ruca,podia percebre el rosegar dels cucs a les seves orelles. El soroll, simfonia de cruixits i contorsions, va arribar a omplir tota la habitació, fins que la Gore va obrir els ulls. Era molt d’hora i tenia la front perlada de suor. Es va aixecar i va ficar-se el dit petit a les orelles, que estaven buides. No tenia res sota la llengua. Es va eixugar la suor amb la màniga del pijama. Hi veia amb claredat. Va anar cap a la petita taula. El pot no s’havia mogut. El cuc de seda es trobava immoble cargolat a una extremitat d’allò que quedava de la fulla de ruca. La nena va agafar el pot, va sortit descalça de la casa. Va caminar fins a les primeres fileres de blat de moro. Va deixar el pot a terra i va tornar dins la casa. Potser hauria de provar d’atrapar una sargantana. I definitivament deixaria la ruca per els espinacs. 

diumenge, 9 de març del 2014

pugnats de sorra



Fa anys, estrenant-me en la visió d’una pel·lícula que em marcaria la vida i que ho continua fent, vaig memoritzà de manera indissoluble una frase d’uns dels personatges més aconseguits del cinema,  a més de coprotagonista del film en un rol de sàdic amb anima negra: “la infància s’acaba en el moment que descobreix que abans o després moriràs.”

Fa poc vaig anar a veure els meus pares, ocasió que es verifica un cop màxim dos a l’any. Aquesta vagada, coincidint amb el canvi de mes, d’any i de temperatura, a més de nació, el temps que per mi sembla tenir encara constància en el seu avançar ritmat, amb els meus pares va fer un salt gegant cap endavant caient en un terra cobert de neu i deixant-hi petjades marcades a fons tant físicament com mentalment. Petjades amb forma de rugues com arrels toves, petjades com petites inseguretats conduint. Articulacions que decideixen canviar de so a cada moviment i un color capil·lar gris que s’estén com glacera on abans hi havia el foc. El meu pare em va repetir molt quan encara no tenia trenta anys que estava vivint els millor anys de la meva vida. Ara tinc la sensació de que m’estic perdent els últims de la seva. Encara que no se si són els millor o els pitjors. Se m’escapen de les mans com pugnats de sorra. : “La llibertat s’acaba en el moment que descobreix que els teus pares moriran.”

dissabte, 21 de setembre del 2013

solomon barber (el palau de la lluna - quart minvant, lluna nova)



És gairebé impossible compilar una llista de llibre que en un moment donat de la nostra vida ens hagin impactat tant. Simplement perquè el llibre representa una peça que encaixa en un estat d’ànim ajuntat a un moment fixe en l’espai i el temps. Els estat d’ànim, al fi, non son mai iguals. S’assemblen, qui més qui menys, però tenen el do de l’originalitat, de ser únics i infinits. M ‘els imagino com puzles gegants on hi falten peces, on tot el concepte de com viure és definit menys l’acompanyament al concepte mateix. Com un primer plat d’un menú on el pollastre ve sense les patates. O una hamburguesa on brilla l’absència de mostassa. Buit no tant emocionals quant físics, necessitats de material concret. No necessàriament que es pugui tocar amb la ma, però que tingui presencia. Les paraules, simplificant bastant el discurs, omplen amb volum abstracte la closca concreta d’un llibre. Que les paraules omplin un llibre no significa necessàriament que un llibre es ple de paraules amb significat. Però justament en el cas que tractaré la proporció és directa i sense cap dubta compleix la propietat commutativa més pròpia de la matemàtica. Hi han llibres que van néixer per omplir forats. “Alguns d’aquests llibres son grans, altres son petits, altres son gruixuts, altres son prims..., però tots contenen paraules.”

El meu puzle, al meu trencaclosques, te unes mancances considerables. No l’hi falten unes peces, sinó desenes. No m’he parat mai a pensar el perquè d’aquestes múltiples mancances, l’he acceptat, més per pigrícia que per l’incapacitat de posar- hi solució. Molts buits son moltes peces. Son moltes dificultats quotidianes en el mon real, son molts mals de cap quan busco encaixar un element que falta. Atès que musicalment segueixo acumulant música com a banda sonora per la meva vida, més difícil he trobar un obra en paper que s’adapti al moment. On les paraules s’acoblin amb les sensacions d’una manera tan perfecta que el salt del mon real al fantàstic sigui com un sospir. I “ateses les dificultats que ens havíem trobat al mon real, probablement era lògic que volguéssim escapar-nos-en tan sovint com poguéssim.” Soc un fugitiu. El rei dels fugitius.

Vaig traslladar-me a una habitació buida i bruta que ha anat transformant-se en un lloc d’introspecció, un punt de trobada d’estranys presagis i esdeveniments misteriosos i arbitraris. “En aquell lloc, els minuts i les hores eren massa petits per mesurar-los, i un cop obries els ulls a les coses que t’envoltaven et veies obligat a pensar en termes de segles, a entendre que mil anys són només un segon. Per primera vegada a la meva vida vaig sentir que la Terra era un planeta que girava pel firmament. La terra no era gran, vaig descobrir, era petita, gairebé microscòpica. De tots els objectes de l’univers, no n’hi havia cap de més petit que la Terra.” Vaig tancar-me dins d’unes parets blanques que be podrien ser fulls sense ganes de ser escrits. Potser fulls que escriuen amb guixos imaginaris sobre una pell color pissarra. “Jo era autor i testimoni, actor i al mateix temps públic d’un teatre per a una sola persona. Podia seguir el procés del meu propi desmembrament. Tros a tros, em veia desaparèixer.” Per una ment en blanc, com les mateixes parets, sobreviure significa diluir la realitat en tot allò que a la pròpia vida no existeix. I tornem als llibres. Histories amb personatges que podíem ser nosaltres però no ho són. Desgraciats en histories fictícies que es converteixen en mites idealitzats per desgraciats en histories reals.