/Antonio Fiorentini/
La casa vella reformada fa 17 anys. Obro la porta. La llum baixa. La llar de foc està apagada. Assegut a una cadira de vímet vella com la casa mateixa hi ha el meu avi. La mateixa gorra de sempre, l’abric blau i una camisa. Sota la camisa s’entreveu una samarreta blanca. Em mira. M’entén. M’apropo. Em demana que m’està passant. Li dic que tinc fred. Em fa asseure a una cadira davant seu. Una cadira igual a la seva. M’agafa els peus. Vaig sense sabates i sense mitjons. Totalment descalç. No me n’havia donat conte. Agafa una coberta de llana i me la posa als peus, amb cura. A sobra i a sota dels turmells. No parlem. Em fa sentir bé.
El meu avi ens va deixar fa 8 anys.