diumenge, 9 d’octubre del 2022

the long road north


/Cult of Luna de Riccardo Cabbia/

Les onades grises i blaves del mar del nord es trenquen poderosament sobre les roques escandinaves, sota la mirada atenta dels bedolls mil·lenaris, espectadors no pagants del batec ancestral del fred nord. Cult of luna no són un projecte musical, són l'atmosfera de color gel i la vibració de les fulles d'hivern quan toquen el terra. Són aire fresc pels pulmons cansats, són precisió tècnica i ones al galop amb peülles de diamant. Malenconia i brutalitat. Vaig tenir la sort de poder assistir a totes les últimes cites de Barcelona, ​​una experiència en un crescendo progressiu on, com a moviment tectònic, Cult of Luna es va instal·lar entre els meus omòplats, fent espai a la meva caixa toràcica teixint fils de rosada al voltant dels meus pulmons. Continuant-me portant-me de la mà, pas a pas, pel llarg camí cap al Nord.

stand by me


/Stand by me/

Stephen King és un entre un milió. Té el gran problema de ser considerat un escriptor de terror. Un mestre que evoca la por, els dimonis, el costat fosc. I és cert. No dubtis d'això. La vergonya és que, i només es la meva opinió, la gent tendeix a no entendre la seva habilitat escrivint històries on, per exemple, l'aventura d'un adolescent substitueix la caça d'una entitat assassina de l'espai exterior. "El cos" és, amb diferència, i sempre segon la meva opinió, el millor llibre que ha escrit mai. Chris Chambers és el seu millor personatge, l' amic que sempre vam imaginar al nostre costat, el que ens acompanyava pels camins bruts de la muntanya pedalant amb un bmx vermell amb pneumàtics grocs. Chris és la motivació extra que et porta a superar el mal de cap derivat de la dificultat per acceptar una història ja escrita. Chris és la clàssica espatlla on plorar. En Chris no s'avergonyeix de les llàgrimes. He llegit aquest llibre tard, molt tard a la meva vida. He vist la pel·lícula, "stand by me", innombrables i doloroses vegades, conec paisatges de Maine i les afores de Castle Rock com si estigués passant les meves vacances d'estiu a un minut caminant de la casa de Gordie. Vaig aprendre a estimar River Phoenix, que dóna vida a Chris en cel·luloid i amb qui va acabar compartint un destí trist i injust. Cada paraula és un viatge en el temps, l'olor de la terra cremada, les aspres fulles de figuera a les branques d'un arbre, les doloroses picades de vespa a les cames i els genolls pelats perennement. Un passat que sembla feliç i trist alhora perquè és intocable, inalterable i pur. Un camí. Les primeres experiències. Amistats que el temps ha escombrat i esvaït però que, en una bombolla sense edat, continuen reapareixent. "El cos" és la història que tothom hauria volgut viure, una fotografia Polaroid que descansa amb colors estiuencs al tronc de les emocions. Les de veritat.

dimecres, 9 de desembre del 2015

pudor de sofre


/Inflamable/

M’encantaria poder entendre amb quin mecanisme retorçat funciona el meu cervell. Més detalladament, la part d’aquest últim destinada a la memoria. El meu disc dur. És cusiós a més a més que tot els records que suren a la superficie són d’aquells que m’hauria agradat deixar anclats al fons marin. Sense cap mena de dubte, escollir retorçat com adjectiu ha sigut una elecció afortunada. Normalment aquest fenomen irritant pica a la meva porta de nit, en els diez de descans que tinc, quan estic a punt de tancar els ulls. I de cop serro les dents,apreto els ulls darrere les parpelles, dono vida a arrugues profundes enmig de les celles. I cambio. Em torno una persona que no voldria mai trovar-me al davant. No per l’aspecte fisic evidentment. No estic parlant d’una mutació que requereix tentacles, dents allargades o una cual larga i peluda al darrere. Em refereixo a un concepte mental, on els canvis, encara que invisibles, son muntanyes fosques que tapen la llum. El records son vius, no tant definits potser en formes i colors, peró si en sensacions i malestar. 

L’últim a presentarse al meu cospecte ha vingut directament des de l’aeroport. Hi vaig treballar uns anys i si, evidentment, no tot ha sigut roses i flors. Hi va haver un dia on,després de no dormir practicament res per poder arribar punctual en un d’aquest dies on el dia de veritat encara no ha començat, vaig arribar al control de seguritats per a empleats de pista. Perdent més temps de l’habitual, principalment perqué la policía a primeres hores del matí és menys policia i més larva, vaig entrar a l’ascensor amb només uns minuts per poder fitxar la meva entrada a l’oficina de la primera planta. L’ascensor,una d’aquestes caixes industrials de ferro velles i lentes, va arribar a poc a poc. Mentrestant, dos pilots i unes hostesses van arribar al control de seguritat amb tota la tranquillitat del mon. 

Entro a l’ascensor. Millor, li diré montacarregues. Apreto el botó amb el numero 1 en relleu. Abans que les portes comencessin a tancar-se, el primer pilot en pasar el control de seguritat posa la seva bossa davant del sensor de la porta. Que obviament es va quedar oberta. Menys obvi va ser que aquest tros de merda amb uniforme es quedes fixant-me amb aria de ser superior baixat d’un planeta llunyà per ensenyar-me a fer foc amb palillos de fusta. I es va quedar fixant-me fins que, amb moviment paquidermics i lentitud realment alienígena, tots els altres tripulants van entrar al montacarregues. La bossa va tornar a les mans del viscid i maleït cregut. Es van tancar les portes. I vaig copsar en aquell moment com aquelles persones estaven fagocitant les meves mateixes hores de son, i evidentment la meva puntualitat. Els vaig odiar. 

I realment ara, a distancia d’anys, em moro de ganes de que paguin per allò. I el record comença a fer pudor de sofre.

diumenge, 29 de març del 2015

cp1919


/Les pulsacions de CP1919/

Un púlsar, per definició, és “un estel de neutrons que emet radiacions periòdiques. Aquests sistemes posseeixen un intens camp magnètic que indueix l'emissió d'aquests impulsos de radiació electromagnètica a intervals regulars relacionats amb el període de rotació de l'objecte espacial.” El primer pulsar va ser descobert al juliol de 1967 per Jocelyn Bell, i és curiós com aquesta última no va rebre cap reconeixement perquè només era una estudiant de doctorat, encara que fos ella qui va informar del primer senyal de ràdio. Al 1971, la revista Scientific American January va publicar per primer cop la imatge de les pulsació d’un pulsar, CP1919, sense cap mena de copyright a la pagina 53. Peter Saville, amb una intuïció genial, la va convertir en una de les portades més anecdòtiques de la historia musical. Ara: isolat del món, sense cap soroll exterior com a convidat, m’he submergit en el “disc negre” de Joy Division, Unknown pleasure, amb la imatge de les pulsacions de CP1919 davant dels meus ulls. M’ha vingut al cap aquesta imatge, ara reduïda a esclava del moviment fashion víctim, com a conseqüència de nit sense somnis i sense son. I m’he trobat viatjant. He sobreposat la imatge a un paisatge. L’hi he dit “vida” al paisatge mateix. Les pulsacions s’han tornat muntanyes, pics empàtics i baixades depressives. Les pulsacions assumeixen la forma del camí que la música i les lletres de Ian Curtis hipotèticament tracen. Abatent la columna i posant les línies en horitzontal, una després de l’altra com fossin vies ferroviàries gastades i deformades sota un clima tòrrid, apareixes un skyline de pics foscos. Aquesta imatge amaga un camí tortuós, difícil, on les pulsacions assumeixen connotacions de batecs cardíacs. Des de fa uns anys viatjo amb aquesta locomotora fosca, silenciosa i totalment inestable. I em trobo provant dolors pel dolors dels altres, descobreixo sofrir de fòbies que ni sabia existien, no aconsegueixo evadir-me de records i memòries que no vull carregar-me més a les espatlles. I de sobte el polsar, l’estel de neutrons radioactiu, s’erigeix com la mapa escrita de la meva vida. I el “plaer desconegut” ho és una mica menys. 

dilluns, 23 de març del 2015

dimarts, 17 de març del 2015

el ratolí volador

/El ratolí volador de Riccardo Cabbia/

La metropolitana s’apropa a l’estació. Frena. Comprovo que estic a punt de baixar a la fermata correcta. Sempre. Deformació pròpia d’un usuari que es mou principalment a peu. Apreto el botó, la porta s’obre. Baixo amb la senyal acústica. La meva sortida és cap a dreta. M’encamino. La mà buscant àvidament els cascos i el reproductor musical dins la bossa de tela. La metro torna a moure’s, al principi lentament, mica en mica augmentant la velocitat. Noto la corrent d’aire als pels de la barba. I noto com, a la meva esquerra, alguna cosa comença a moure’s. Un paper d’una magdalena, amb molles enganxades a sobre, s’aixeca i s’enlaira. Amb un passatger. Un ratolí. Minúscul, gris, agafat amb la boca a un ‘extremitat del paper mateix. Les potetes obertes, la cua distesa. No l’hi he vist la cara ni l’expressió, òbviament. Però apostaria per un ulls determinats i concentrats. El paper va aterrar un segons, per reprendre de seguida el vol un altre cop. Amb el petit ratolí volador passatger no pagant. No em passa molt sovint, però no vaig poder evitar somriure. Aquella magdalena, o millor dit allò que en quedava, havia de ser molt bona.

dilluns, 9 de març del 2015

london calling

/Arribant a Londres de Riccardo Cabbia/

Tornem a Londres.Londres amic meu. El caos controlat. On el vol dels eixams de mosques s’aplica al ser humà.Centenars de milers de persones que es desplacen de Covent Garden a Chinatown seguint trajectòries incalculables que toquen però no es toquen, tangent a l'esfera dels àtoms que es mouen entre les gotes fredes i tímides de la pluja i el vapor calent, exhalat de boques àvides.

Què dir de St. Paul. D'esquena al Millenium bridge, la cúpula assumeix les connotacions d'un guardià de pedra i marbre. L'opinió de la nit dóna un mantell fosc a la catedral. Gairebé fantasmal, com si es tractés d'una estructura morta, de l'esquelet d'un ésser extingit fa mil·lennis. Fuetades de fred i gel no m' han impedit seure davant de la columnata majestuosa, i reflexionar sobre la pressió que hipotèticament tota l'estructura pot exercir sobra el meu crani. Consideracions als límits de l'absurd. Però tenint present de qui son els dits que t’escriuen, esperar diferents paraules distorsionarien el sentit final de tota la conversa. 

Te’n recordes el pont Golden Jubilee? Aquesta estructura molt moderna de cables i més cables d'acer, al costat del qual jeu el pont original que no s’utilitza més, fet de bigues i més bigues de fusta? Una estructura que s'assembla a un rusc en la seva complexa xarxa de triangles i fractals. Bé, el London Eye, amb la qual les meves vertígens van prevaler, és la seva prolongació vertical, roda gegant sense pneumàtic d'una bicicleta sense forquilles.Fixant-si bé, les cabanes que giren a una velocitat no adequada per persones ansioses assumeixen les connotacions de caps decapitats de formigues gegants. Caps transparents, de volum oval, brillant com l'ull d'una mosca cega.Un London Eye que obre l'horitzó des d'un London blind. I el Big Ben, el Parlament, que més que ser demolit (i no me’n vulgui Guy Fawkes), hauria de ser inundat, ofegant ànimes i així preservant peró la seva estructura. Imagina’t l'esfera de vidre clàssic amb peixos vermells a l'interior. Només que en aquest cas l'esfera és un paral·lelepípede i els peixos de colors son si peixos, encara que visiblement daurats. 

El Big Ben assenyala les estrelles. Un'agulla que perfora l'univers i el trenca com un globus. Big Ben seria un nom més científicament apropiat. I la referència a l'explosió segurament tornaria a portar el somriure a la cara del Sr. Fawkes. I què et puc contar de Westminster, la ciutat dins d'una ciutat, amb l’abadia on, per segona vegada, em va negar l'entrada investint-me, ara casi oficialment, com persona rebutjada per la corona.Trafalgar, els seus lleons, i després Botticelli, Caravaggio, Tiziano i Leonardo tancats a la Galeria Nacional, espoli culturals que no cal amagar. Potser els lleons, així com amb la supervisió d’ Anglaterra, actuen com a guardians de l'herència artística amagada al nord de la plaça. I caminar, caminar donar un llarg passeig per la vora del riu. 

El Tàmesi, al final, és la fletxa que deixa la ferida oberta i sagnant. D'alguna manera, el Tàmesi és Londres. I el sento fluir també impertorbable dins meu.

“The ice age is coming, the sun's zooming in
Meltdown expected, the wheat is growing thin
Engines stop running, but I have no fear
'Cause London is drowning, and I live by the river” London Calling – Joe StrummerThe Clash

dissabte, 3 de gener del 2015

n o v a

/Monk by the sea de Caspar David Friedrich/

Estimada. Estimat.

L'any es tanca. Per Fi. [s. XII; del ll. fīnis 'fi, acabament; límit']1 f 1 Punt darrer d'una cosa en l'espai o en el temps, lloc o moment precís després del qual ja no continua. -Mort o estat darrer a què arriba algú en la seva existència.

No amago que el meu objectiu és començar a viure de nou.Va ser un any trist, depressiu, destructiu, punyent, emocional, pobre, negre, pesat.I el fet que el causant de tot el malestar hagi sigut jo mateix, jo i només jo,ha fet d’aquest any un dels més dolorosos de la meva Vida. [o.; del ll. vīta, íd.]f 1 BIOL 1 Estat dinàmic de la matèria organitzada caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d'adaptació i d'evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se.  -Propietat per la qual un òrgan d'un animal o una planta, o tot l'organisme, acompleix la seva funció o les seves funcions.

Per desgràcia sóc una persona que es perd en una tassa de te. Si ho desitgeu, un elefant coix en una terrisseria.Necessito estimulació, motivació, serempès per tornar a la pista.Escollir com a punt de partida el principi del nou any és en part un acte de covardia. Suposo que sempre es pot començar en qualsevol Moment. [s. XIV; del ll. momentum 'moviment, impulsió; pes lleuger, petita divisió', d'on 'petita divisió de temps, instant', der. de movēre 'moure', a través d'una forma *movimentum]m 1 1 Espai de temps mínim o extremament curt.7 de moment loc adv Expressió usada per a indicar que alguna cosa s'esdevé en el moment que hom parla o de què hom parla i la possibilitat que més endavant deixi d'esdevenir-se.

L'ajornament d'un nou primer pas és només una excusa per no fer-ho.En el meu cas, però, és simplement no tenir cap tipus de nova relació o positivitat tacat amb el fang dels últims dotze mesos. Volent fins i tot més de dotze anys.Va ser un any en què vaig pensar massa. I no vaig concluir gaire.Un any en el qual cada dia té dits que toquen els límits de la interminabilitat.Vaig viure com si els anys anessin acumulant pedres a la meva Pell. [1249; del ll. pĕllis, íd.]f 1 1 ANAT ANIM Tegument resistent i flexible que recobreix la superfície del cos i que continua, als orificis naturals, amb les mucoses que entapissen els sistemes respiratori, digestiu i genitourinari.

Em sento vell i potser ho sóc.La feina, des d'un cert punt de vista, ha conquerit espais que el meu cervell destinava al dolor auto infligit. Dolor que te la meva sang, casi com si fos el meu germà.Treballar m'està ajudant a cosir ferides, almenys les físiques. M'imagino que alguns o molts em veuen com un personatge particular, potser trastornat. O Trastocat. [1653; de tocar][®trencar ] v 1 tr 1 Trastornar el cap, fer tornar boig.2 pron Tornar-se boig.

Però emocionalment segueix calibrant-me.Les esquerdes no només afecten el guix de la paret. Des de Alaska, bon any Nou [o.; del ll. nŏvus, -a, -um, íd.]adj 1 1 Que existeix, ha aparegut, ha estat fet o s'ha esdevingut fa poc temps o per primera vegada. 3 1 Posterior a un altre que substitueix o al qual s'afegeix, no el mateix.

Alaskan.


“The wreckage of stars - I built a world from this wreckage.” ― Friedrich Nietzsche

dissabte, 27 de desembre del 2014

flàccida existència cruixent futur

/Esmalt de Riccardo Cabbia/

L’edifici. Una capsa de pedra i columnes de ferro. Claus com punys sortint del sostre. Fosc. Focs de llum circular. Actors, fills del drama, noies, dones, sang. Línies de paraules que m’agradaria haver escrit. A vagades el buit en aquell petit espai entre els intestins i l’estómac. 

La dona ajaguda al mig de torrents de rímels i víctima d’un amor socialment inadaptat. Te la cara amb arrugues negres de tant plorar. I una mosquitera blanca tan fina que allunya tot tipus de sentiment. Una noia que parla amb els sanitaris i es fon amb aigua bruta. Els assistent ho miren tot. Silenci. Una guia amb encens i sospirs i exclamacions.20 minuts que volen. I música. Inhalar, exhalar, deixar-se anar. Despullades. Mugrons color rosa, vermells, marronosos. Pell nua. Colorada. Fum. No hi han olors. 

Una noia amb el cabell arrissat arrancant les cames i els braços al seu nen de plàstic al mig de tires de paper mullat d’hipotètica sang.“Com en són de fràgils els nens. I que bonic que són. Com en sóc de fràgil. I que bonica que sóc.” I una bicicleta amb una noia francesa que plora i relata con apunyalar un altre cos és conseqüència directa d’una absència emocional. Com cerquem l’elixir del sofriment i encara que no ens agradi patir ho desitgem. I aquella petita dona que no vols se mama. Quedar-se sense el sabor d’una eternitat promesa però no garantida d’un fill. Sense un vestit d’unes talles més grans. 

Flàccida existència. Cruixent futur. Llàgrimes de cremor. I cebes crues. Tallades, aixafades, esquarterades. I la dona i la seva mare. I la seva mare i una poltrona. I la poltrona que és la seva mare. I un cavall. I un joc on imaginar el passat pinta de blanc la cara del futur. I uns espectadors rient-se de quant grotesc és el ser humà. Somriures cap a la desgràcia. Tractar de còmic alguna cosa totalment dramàtica. Els actors, aquells que interpreten, potser no eren els actors, les noies, les dones i la sang. Ulls sense pupil·les que no saben mirar.

“Solos”, de Jessica Walker, va ser magnífic. 

diumenge, 21 de desembre del 2014

i no vam existir mai més

/The struggle for existence de George Bouverie Goddard/

Diu que va ser coincidència. Que conversar va ser impossible, una qüestió de logística i so més que de falta de ganes i interès. Em vaig quedar atonit. Una qüestió de que? Tothom desenvolupa ventoses a les puntes dels dits per pujar als miralls i amagar-se darrere reflexos foscos. La logística i el so desapareixen quan dues cloïsses amb el mateix contingut xoquen. I jo que de les cloïsses difereixo bastant, xoco només amb una paret de diferencies. 

No acabaré mai de conèixer realment qui sóc. Em dono conte un cop més, però, que els costat que durant el dia no es veuen, surten com ratpenats la nit. I les persones que fins fa uns dies eren aigua, es tornen vapor amb els efluvis de l’alcohol i plomes negres al cap. I més bevia, més em tornava sobri, més la paret creixia. Va ser sota cert aspectes com trobar-se tancat dins d’una caixa de cartró durant una tempesta tropical. 

I llavors saps, i tens vergonya de tu mateix, que obrir-te amb algunes persones ha sigut un altre error d’una sèrie massa llarga per no tenir una densitat que omple el pulmons. Com gelatina. Con si entre l’ull i la lentilla hi hagués un univers de núvols carregats de pluja i sorra. I et quedes de peu. La música s’allunya. Com en aquestes escenes de pel·lícula on un cotxe vell s’allunya per un carreró cap a l’horitzó. 

Negar-se durant l’acte que renegues. I m’he quedat com espectador no pagant. Allí, davant meu, tot allò que em fa diferent. Indecisions, revelacions. I la sensació que més d’una i d’un miraran cap al terra en un acte natural de vergonya. I van volar les plomes.I no vam existir mai més.

dijous, 27 de novembre del 2014

xarop de regalèssia


Em passaria hores escoltant-te. Encara que només m’expliquessis quantes vegades al dia et pentines els cabells. Et miro deixant entrepans a les taules mig buides i netejant les que no tenen més desesperats de la nit asseguts. I només penso en parlar amb tu. I les paraules perdrien el significat. Serien només sons sortint de la teva boca. L’observo i em fixo en la petita cicatriu que marca el teu mentó. En la total absència d’arrugues als costats dels teus llavis. En les celles invisibles amagades sobra els teus ulls.Ets els producte d’una flor crescuda dins d’una temporada esbojarrada. D’un hivern amb neu fosca que es torna xarop de regalèssia. 

Et miro i m’agradaria beure’t. 


dimecres, 19 de novembre del 2014

gairabé a les fosques

/La pau del Pi de Riccardo Cabbia/

He tornat a veure el James.
Encara que només dins d’un somni, he pogut copsar l’espiritualitat latent d’aquesta persona que, en dues setmanes, va ser capaç de transmetre’m una idea de pau desconeguda fins a aquell moment.
Va ser aquí, a Barcelona, dins d’un carreró fosc amb les parets de pedra grisa irradiant una llum d’un blanc estrany.
El vaig veure passar, davant meu, i no vaig ser capaç di dir-li res.
El vaig seguir a una distancia d’uns metres. Anava tot de negre. Un color que, normalment, distingeix la meva persona i no la seva.Va entrar dins d’un edifici.Vaig anar recte, com si res. Després d’un segons, vaig tornat enrere. 
Vaig mirar dins d’una porta oberta, d’una fusta molt vella, encaixada d’una manera molt artesanal amb la pedra. James es trobava de peu, de perfil, gairebé a les fosques, dins d’una habitació molt petita. Davant seu una taula. 
Es va posar a treballar amb un objecte que no vaig poder identificar. Unes passes endavant i la meva figura va ocupar l’ampit de la porta.
Em va veure. Tenia la seguretat que no em coneixeria així, amb l’escassa llum proveint des de darrere meu. Em vaig anar apropant.Va deixar de treballar. Em va venir a rebre. 
“Pensaves de venir a Barcelona i que no et vingués a buscar després d’assebentar-me’n?”

I ens vam abraçar.

Finalment.

dijous, 13 de novembre del 2014

no és res

/Catastrophic Ignorance de Darren Coates/

I segueixo aixecant-me hores abans que soni l’alarma del mòbil. M’aixeco i estic cansat. Però no puc tornar a dormir. Em sento un buit a l’estomac tan gran que voldria plorar, però no em queden llàgrimes darrere els ulls. Tampoc em queden més solucions. Estic intentant aprendre a viure amb aquesta boca enorme que tot s’empassa.Al mateix somni. La veig. No em veu. No la puc tocar. No em toca. No em sent. Crido. Està tan lluny que el fet de tenir-la tan a prop em fa perdre. Ser ignorat no és res. Ni un sentiment. Ni una sensació. Ni una emoció. Ni un estat d’ànim. No és res. Per això fa encarem és mal.

divendres, 7 de novembre del 2014

el ronyó de la Cèlia



He conegut la Cèlia.Ens hem asseguts a la taula de la cuina, amb les mans sobre la tovalla de plàstic colorada, amb l’esquena al menjador.

La Cèlia toca l’acordió. També el contrabaix. Te la seva edat, que no recordo. Recordo però que mirant-la és possible copsar la paciència d’una persona molt més gran.Va arribar lentament, silenciosament, amb una tranquil·litat que es reflexa perfectament en el seu to de veu. Un to costant, ferm, amb colors pastels. Una mica opac. Busca una habitació. En tenim una. L’habitació gran del pis que es quedarà buida per un mes. L’habitació la crida. Sembla que ella l’escolti.La Cèlia va pujar les escales i va començar a parlar molt. Amb calma. M’ha semblat de caure dins d’un estat oníric. 

M’ha parlat del seu ronyó. El té partit per la meitat. Una és viva. L’altra és morta. La Cèlia tenia dolors constants al cos. L’hauran d’operar. Res de greu. Ella es trobava bé contant-lo. Jo, al contrari, em vaig marejar una mica.La Cèlia toca en un grup. Les Filomenes. També canta. Fa uns dies vaig escoltar el seu primer disc. No em va semblar malament. Però no encaixa amb la meva essència. La seva música també es reflexa en el seu to de veu. 

M’imagino la cara de la Cèlia impresa en les petites caixes de camamilla biològica que estava acostumat a comprar. M’imagino també la Cèlia cantant cançons de bressol als nens de la guarderia que veig des del pati interior de l’edifici.Potser deixarien de plorar amb tanta insistència.Segurament deixarien de plorar.

dissabte, 1 de novembre del 2014

llacs d'il·lusió


/Cold water de Tina Mammoser/

Ahir vaig tornar a caminar al mig de les oliveres, resseguint la sotil línia de guix, mirant un paisatge llunyà reflectint-se sobre llacs d’il·lusió que tothom tenim a dins. Perquè tothom, qui més qui menys, som la Celia Steimer.

Hope 
by Celia Steimer

Hope, her mind is a graveyard, her heart is an island. She and I are not good friends but I have known her all my life. She sits in my belly, hollow and distant, though her whispered words of encouragement will never comfort me. I'm onto her tricks, her false promises. Go away I tell her, I'm busy today, I've got things to do. But this acquaintance never knows when to leave. It's not a question of why she befriended me in the first place, it's more a question of why I chose to let her stay.

dilluns, 1 de setembre del 2014

l'arbre enverinat

/Hecate de William Blake/

William Blake, estimat William Blake. Sembla que en una altra vida hem parlat d'intimitat i temors. Compareixeis quan menys m'ho espero. I tornes a descansar dins d'una petxina a les ombres dels records.

A poison Tree


I was angry with my friend:
I told my wrath, my wrath did end.
I was angry with my foe:
I told it not, my wrath did grow.

And I watered it in fears,
Night and morning with my tears;
And I sunned it with smiles,
And with soft deceitful wiles.

And it grew both day and night,
Till it bore an apple bright.
And my foe beheld it shine.
And he knew that it was mine,

And into my garden stole
When the night had veiled the pole;
In the morning glad I see
My foe outstretched beneath the tree.

William Blake

dilluns, 25 d’agost del 2014

unes pigues magnifiques

/Freckles de Brock Elbank/

Les vagades que em recordo d’allò que he somiat la nit anterior són poques, però no em deixen mai indiferent.La possibilitats de no poder gravar els meus somnis, això si, representa una gran decepció. 

Em trobo situat a l’habitació d’una amiga, fidel esposa d’un amic i mare de dos filles, parlant amb ella de temes genèrics sense cap mena d’importància. Els seus pares, potser ensumant que alguna cosa no rutlla, entren i surten de l’habitació en continuació, aprofitant de qualsevol excusa possible. Ara el té, el cafè, les galetes. El marit d’ella no és a casa, ningú es planteja tampoc la possibilitat que torni i es trobi aquesta situació surrealista. Les filles d’ella sembla que es trobin al saló de la planta baixa amb l’avi matern. Segueixo sense recordar el tema de la discussió que estic tenint amb la meva amiga. Les seves insinuacions físiques i sexuals, però, es queden gravades perfectament al meu cap.

La seva mare te l’oportunitat d’entrar un cop més a l’habitació, molt nerviosa, demanant a la seva filla quines intencions té, i ho fa com si jo no fossi present al costat seu. Ella l’agafa i la acompanya amb força cap a fora, després tanca la porta. Sense clau. S’apropa a mi i es despulla. M’apropo a ella i em despullo. Recordo que fa mesos m’havia parlat d’unes varices molestes a les seves cames. Ara però el seu cos és perfecte, sense cap defecte degut a la edat o al passat embaràs. La miro i tinc la sensació que hagi tornat enrere en el temps, sense una arruga i amb unes pigues magnifiques sota els ulls. Acabem al llit, horitzontals, i ens deixem anar d’una manera totalment complementaria, sense cap límit ni tabú. No se quant de temps dura, però és molt, sembla un plaer inacabable. Penso que és el millor sexe de la meva vida. N’estic gairebé segur. 

Sento la seva veu que em diu que ha vist la maneta de la porta moure’s. Fixo la mirada i veig que passa da horitzontal a vertical d’una manera lenta, circular, molt dramàtica. Els dos caiem del llit, ens cobrim amb el nòrdic blanc i veiem com la porta s’obra i entra el seu marit, el meu amic, i s’apropa a nosaltres.No puc parlar, només em limito a fixar-lo. Ella intenta dir alguna cosa, però només surten sons desarticulats de la seva boca. Em faig fàstic, em sento tant desagradable com fals. El es posa de genoll i agafa una samarreta d’un calaix. Amb fredor ens convida a continuar amb allò que estàvem fent. Surt de la porta deixant-la oberta.Em vesteixo. No miro que fa ella. 

Baixo les escales. Les dues nenes em miren, això com els pares d’ella. Em miren amb menyspreu. Intento despedir-me però no em surt res. Surto al jardí i m’encamino cap al carrer.Sento els crits d’ell i les respostes entre llàgrimes d’ella. HI ha una discussió entre trons i barrals. Sento cops de porta i finestres obrint-se. Tinc un mal pressentiment. Miro cap a la casa i veig el meu (probablement ex) amic sortir al balcó cridant insults indesxifrables. Allò que però m’amoïna més és l’escopeta que pota a la mà i amb la qual m’apunta. Comença a disparar-me. M’amago darrere la tanca del jardí. Segueix disparant. Sento les bales que em passen a prop. I em desperto.

dimecres, 20 d’agost del 2014

sentir-te, sentir-me

/Nantucket dark blue ocean de Tim Ohliger/

Et sento d'alguna manera. Em crides. Dormo al teu llit. Poso el cap i la boca on les posaves tu. Tinc tota la pell del cos descansant sobre el llit on vas passar hores dormint i somiant. Bec de les teves tasses. em porto a la boca tenedors que van passar per la teva. Penso i no puc evitar de fer-ho. Visc i a vagades m'agradaria poder-ho evitar. Sóc un, sóc infinits, però sóc jo sol. Estic nadant des de fa massa temps però l'aigua és molt espessa i encara no toco amb els peus. Sóc una fulla amb l'aproximar-se de la tardor. Exploro l'horitzó des de dalt de l'arbre central d’una nau. No veig cap tros de terra. Només oceà. Oceà blau fins a l'horitzó i més enllà. 

dijous, 31 de juliol del 2014

maleïts paràsits, maleïts sigueu



El famós dissenyador italià va entrar amb superioritat dins del seu local, ignorant clients i cambrers, i anant directe cap a un racó de la sala que es considerava el seu tro. Des d’aquell punt podia veure a tothom, aconseguint però quedar-se mig amagat dins una penombra totalment artificial. Portava dos gosses amb ells. Un labrador color crema i una dona que aparentava com a mínim 30 anys menys que el. Dic dos gosses perquè el tracte era exactament el mateix. Els dos essers s’arrastraven darrere d’ell lligats amb dues corretges de les quals només una, la que a més de moral era física, era visible als ulls. El dissenyador, vestint la seva expressió d’home conscient del seu patrimoni econòmic, es va asseure deixant-se caure a l’immens sofà de pell negre, toll d'oli espès amb vores deformes, intentant fer el màxim soroll possible per captar l’atenció d’aquells, escassos, que encara no s’havien adonat de la seva presencia. Aquell bar tenia força clients. Encara que els preus fossin fora del control del sentit comú i que el tracte fred i distant dels dependents poses més d’un incòmode, massa poderós era morbo de poder veure pseudo-celebritats fer aparicions envoltats dels fums de l’opulència i abraçats i amats per silicona i col·lagen. Amb la noia asseguda a la cadireta a la seva dreta i el gos als seus peus, el dissenyador semblava un domador de lleons, un home ocupat en demostrar com n’era de fàcil, per ell, corrompre un esperit. Encara amb les ulleres de sol posades, es feien més evidents les arrugues que com llàgrimes sortien des del darrere de les lents i baixaven fins a posar-se a les comissures de la boca.Era addicte als raigs UVA, triomf del ser humà sobre el sol i la suor innecessària. Va començar a increpar a la dona, que sota l’espessor del maquillatge s’intuïa més com una noia, sense ni mirar-la. Culpable, segon ell,de no haver-se aixecat per recollí la beguda especial que sempre l’esperava. La noia, amb genolls con llunes, se’n va anar amb la mirada baixa cap als neons de la barra. Hi vet aquí com el dissenyador, amb una lentitud demolidora, es va treure les botes de vaquer deixant els peus descobert, i amb una falta de tacte més pròpia d’una pedra els va deixar caure sobra el gos. Aquest últim, amb una mirada que deixava poc o res a la imaginació, va seguir interpretant el paper de màrtir sensemoure’s,fent memòria de molts, massa cops de bastó tastats recentment. Només va rascar-se una mica la panxa a prop dels peus de l’home amb una de les potes posteriors per alleujar una picó molt lleugera.Una picó causada per un petit mosquit que s’estava movent. Maleïts mosquits.El gos viva en pau amb tothom però no li feien gaire gràcia aquestes agulles voladores horripilants. Tenia la sensació de quemultitud de paràsits es passejaven pel seus pels cada cop que un mosquit era a prop. Fa uns dies, quan encara eren tots a Indonesia, es tornava boig intentant eliminar tots aquest microscòpics volador que es quedaven enganxats al seu cos. A cada esforç el dissenyador li etzibava una puntada de peu, indiferent a la seva picor. Justament ara, un cop tornats a Italià, era un d’aquest petits paràsits, supervivent gràcies al cops de l’home, que es movia per la panxa de l’animal. El gos no ho sabia, però aquest insecte, a més de ser molt rar, és innocu pels animals, i sí, afecta els humans. Si el labrador hagués tingut facultats per poder accedir a una biblioteca, hauria descobert com aquest paràsits es diu Filaria. I com te una facilitat extrema per injectar subcutàniament ous dins del ser humà. Ous que es tornen cucs. Després d'un any de vagar dins dels nostres cossos, els cucs maduren, es converteixen en adults i finalment comencen el treball per al qual van néixer, movent-se cap al sistema limfàtic. El gos en aquest punt s’hauria informat sobre el sistema limfàtic, descobrint que la seva feina és mantenir els fluids excessius fora del nostre cos. Una funció corporal que passa inadvertida i que no s’aprecia fins que deixa de funcionar. Com si, diguem, un munt de cucs la obstruís. La filaria fa exactament això, obstrueix els vasos sanguinis a prop dels ganglis limfàtics, fent que s’inflamin. Els fluids i totes les porqueries pertinents comencen a acumular-se, i el teixit corporal es comença a inflar com un maleïda pilota. Finalment, el cos acaba amb un creixement massiu i debilitant de cames i genitals, condició coneguda com elefantiasi. Tot això hauria pensat el gos, si n’hagués tingut la facultat, just abans de rebre un cop a la panxa del dissenyador, cabrejat per una picada a la planta del peu descalç. “Maleïts sigueu mosquits, maleïts sigueu ...” va rondinar. 

divendres, 25 de juliol del 2014

bucle

/Falling Man de Dan Winters/

Constantment, any rere any, el mateix somni torna a reaparèixer a la meva vida.

Estic a dalt d’un terrat. Amb vertígens. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans.Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans. Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic. Tinc por. No recordo el moment de l’impacte. Però em torno a aixecar, sense cap dany físic que es pugui apreciar. Pujo a dalt d’una escala i torno a ser al mateix terrat d’abans.Miro cap a baix, uns quants metres de buit. No vull tirar-me. Però ho faig igualment. Caic.

I em desperto.

dissabte, 19 de juliol del 2014

la cançó d'en Quint


“Farewell and Adieu” cantava Robert Shaw in Jaws, substituint amb “Boston” la paraula “England”. És una tradicional cançó de mariners anglesos, una cançó rítmica cantada mentre es fan tasques rutinàries a bord del vaixell. Probablement també es cantava quan s’aixecava l'àncora, per tant era utilitzada com a to de sortida.


Farewell and adieu unto you Spanish ladies,

Farewell and adieu to you ladies of Spain;

For it’s we’ve received orders for to sail for old England,

But we hope very soon we shall see you again.

Chorus:

We’ll rant and we’ll roar like true British sailors,

We’ll rant and we’ll roar across the salt seas,

Until we strike soundings in the Channel of old England,

From Ushant to Scilly is thirty-five leagues.

Then we hove our ship to the wind at sou’-west, my boys,
We hove our ship to our soundings for to see;

So we rounded and sounded, and got forty-five fathoms,

We squared our main yard, up channel steered we.

Chorus

Now the first land we made it is called the Deadman,

Then Ram Head off Plymouth, Start, Portland and Wight;

We sailed by Beachy, by Fairlee and Dungeness,

Until we came abreast of the South Foreland Light.

Chorus

Then the signal was made for the grand fleet for to anchor,

All in the downs that night for to meet;

Then it’s stand by your stoppers, see clear your shank-painters,

Haul all your clew garnets, stick out tacks and sheets.

Chorus

Now let every man toss off a full bumper,

And let every man toss off a full bowl;

And we’ll drink and be merry and drown melancholy,

Singing, here’s a good health to all true-hearted souls.

Chorus


Desafortunadament el Quint, en trobar-se amb el seu destí, no la va poder tornar a cantar mai més.