una simfonia de cruixits i contorsions

La Gore va tenir uns somnis estranys quan era petita. No van ser només un producte de la fantasia, sinó també el fruit sucós de les deformacions d’una realitat quotidiana. La Gore vivia en una casa al camp, amb un jardí amb tortugues i uns avi amb les mans rugoses de tanta feina. La Gore vivia amb gats, gossets, ovelles i fulles de blat de moro més altes que ella. Tenia un coixí amb plomes d’ànec un mirall on es podia reflectir integralment tant de peu comtombada sobre un costat al terra de fusta. Sovint, abans de deixar-se caure al terra, agafava un vell pot de confitura on ara vivia, entre fulles de ruca, un cuc de seda. S’asseia davant del mirall i el l’observava mentre menjava. No ho mirava mai directament però. Sempre intentava fer-ho utilitzant el mirall. Tenia la sensació, omillor dit la certesa, que se ho mirava directament dins del pot el cuc l’hi tornava la mirada. Una mirada fosca, intensa. Fins i tot una mirada amb tonalitats malignes. Encara que l’hi donés aquesta sensació incomoda i freda, però, la Gore no va poder renunciar mai al cuc de seda deixant-lo en llibertat. La il·lusió de veure’l volar un dia amb ales i una gràcia de moment desconeguda era encara massa forta. I així cada nit la nena es posava al llit i apagava el llum, observant com per alguns segons després de la foscor semblava com si el cuc brilles amb llum pròpia. 

Van passar les setmanes, la ruca minvava i de les ales ni rastre. Les dimensions del petit insecte, però, anaven augmentant. D’una manera proporcionalment directa al créixer del cuc el somnis de la Gore s’anaven fent més densos, casi sòlids, on formes que no distingia es movien entre capes i més capes de negre. Obria els ulls cada matí a primera hora amb la front perlada de suor. Només recordava moviment dins del cap. I així van passar els dies i les setmanes. Fins que una nit ho va veure clar. Perfectament definit. Veia tota la seva habitació des de dalt, fluctuava fora del seu cos, que quedava estirat, relaxat, en pau sobre el llit. Veia una llum grotesca, molt pàl·lida, il·luminar l’habitació d’una manera irreal. Observant amb atenció va descobrir com aquesta luminescència provenia del petit pot ple de ruca. El petit pot que semblava vibrar, movent-se imperceptiblement però amb constància. I va veure com, lentament però de manera decidida, el cuc de seda anava sortint i baixava primer a la petita taula i després al terra. Allò que la va fer xisclar d’una manera silenciosa, però, va se veure com el cos deforme del cuc s’anava fent més llarg, fins a donar vida a un altre cuc. I un altre encara. I encara un altre. Tots de les mateixes dimensions, els cucs anaven avançant en processió cap al llit. La Gore distingia des del sostre i amb una precisió surrealista cada contracció d’aquells cossos tous mentre escalaven el matalàs fins al taló del seu peu dret. Va intentar cridar amb força per despertar-se, però encara que sentis les laceracions dins la seva gola no va poder apreciar cap so sortint des de la seva boca. I mentrestant, els cuc van pujar per la cama, van sortejar al maluc, van passar les costelles i van congregar-se tots als costats de la boca. D’un en un, van entrar entre els llavis, desapareixent més enllà de la llengua. Desesperada, la Gore va observar com les parpelles de la seva cara s’anaven movent, fins que uns cucs en van sortir apartant i trencant pestanyes. Des de les foses nasals, també, anaven apareixent més cucs de seda. Des de l’exterior del seu cos la nena sentia com els insectes es movien dintre el seu crani i sota la seva pell, sentint-se envaïda per uns paràsits que anaven augmentant de número, arribant a cobrir-li per moment tota la cara. És sentia com una fulla de ruca,podia percebre el rosegar dels cucs a les seves orelles. El soroll, simfonia de cruixits i contorsions, va arribar a omplir tota la habitació, fins que la Gore va obrir els ulls. Era molt d’hora i tenia la front perlada de suor. Es va aixecar i va ficar-se el dit petit a les orelles, que estaven buides. No tenia res sota la llengua. Es va eixugar la suor amb la màniga del pijama. Hi veia amb claredat. Va anar cap a la petita taula. El pot no s’havia mogut. El cuc de seda es trobava immoble cargolat a una extremitat d’allò que quedava de la fulla de ruca. La nena va agafar el pot, va sortit descalça de la casa. Va caminar fins a les primeres fileres de blat de moro. Va deixar el pot a terra i va tornar dins la casa. Potser hauria de provar d’atrapar una sargantana. I definitivament deixaria la ruca per els espinacs. 

continua llegint

gianni rodari

/Jugant amb la poesia de María Rendon/

“Nel paese della bugia, la verità è una malattia.” Paraules sacrosantes. I si fóssim al país de les mentires, sense cap mena de dubte serien també malaltes. Un càncer. Un d’aquest mals originats per una forta mutació de les cèl·lules, o per el mal funcionament d’un òrgan. Gianni Rodari hauria sigut condemnat amb la pena de mort en aquest hipotètic país. Messies de no una, sinó de milers de veritats. El seu és un nom sorgit d’un intercanvi de pensament i somnis sota la lluna, al mig de l’herba, asseguts sobre un dipòsit d’aigua pluvial.

“La mamma é sempre la mamma.” Sobretot la del Gianni, que ha vist com les desviacions de la complexa línia ferroviària de la seva vida van ser accionades amb la ma ferma de la Maddalena Ariocchi, passada de ser caixera al taller del seu marit a fada padrina del seu fill al llarg dels anys. Al 1931 Gianni és inscrit a un seminari catòlic a prop de Milà. Per tot un seguit d'aventures no narrades i com si el destí volgués escriure un pròleg als esdeveniments futurs, Maddalena assumeix que potser la religió no és la millor via a seguir pel seu fill, i uns 3 anys després el jove posa peu a les escoles magistrals. Amb resultats més encoratjant, arriben també classes de violí. La creixent passió musical porta Gianni a formar el trio que el portarà a un breu tour veïnal per els restaurants i els patis de la zona. La S.ra Ariocchi tampoc aprova el camí musical del seu fill, deixant clar que també aquesta via s’acabava a un punt mort. Sense cap més distracció al 1937 neix al mestre Rodari, que també per culpa de la jove edat no troba gaire satisfacció ensenyant. Peró “gli errori sono necessari, utili come il pane e spesso anche belli: per esempio la torre di Pisa.” I és així com Gianni arriba a obtenir però un raport de complicitat amb els seus alumnes que l’hi permeten ser ajudat en la correcció de les seves primeres obres de fantasia. La parèntesis de la segona guerra mundial deixa clar la fragilitat física de Gianni, que no és considerat per formar part de l’exercit, la força humana que té en enllistar-se en un grup de lluita clandestina llombarda com a resultat de la mort dels seus dos millors amics, i el fet de ser predestinat a escriure quan, després de la guerra, passa a ser periodista per una sèrie de periòdics de l’esquerra política i arriba a gestar revistes i publicacions per joves i nens. Després de publicar el seu llibre pedagògic “il manuale del Pioniere” va ser excomunicat dal Vaticà, que ho va definir com "ex-seminarista cristiano esdevingut diabòlic". Per aquest motiu les parròquies cremaven en els patis els llibres de Gianni Rodari. Probablement perquè, com esmentat abans, en el país de les mentires la veritat és una malaltia. I la cura favorita de l’església sempre ha sigut el foc. El 1973 la publicació de “Grammatica de la Fantasia” representa per a molts el punt més alt de la seva carrera. L’art d’inventar histories és la sortida des del país dels contes, lloc d’hipòtesis i suggestions, cap a la realitat del mon on amb les claus de la fantasia el descobriment e la comprensió de l’entorn és costant. Com Gianni deia, “ le fiabe, quelle vecchie e quelle nuove, possano contribuire a educare la mente.”

« Andrà lontano? Farà fortuna? Raddrizzerà tutte le cose storte di questo mondo? Noi non lo sappiamo, perché egli sta ancora marciando con il coraggio e la decisione del primo giorno. Possiamo solo augurargli, di tutto cuore: - Buon viaggio! » 

continua llegint