divendres, 7 de novembre de 2014

el ronyó de la Cèlia



He conegut la Cèlia.Ens hem asseguts a la taula de la cuina, amb les mans sobre la tovalla de plàstic colorada, amb l’esquena al menjador.

La Cèlia toca l’acordió. També el contrabaix. Te la seva edat, que no recordo. Recordo però que mirant-la és possible copsar la paciència d’una persona molt més gran.Va arribar lentament, silenciosament, amb una tranquil·litat que es reflexa perfectament en el seu to de veu. Un to costant, ferm, amb colors pastels. Una mica opac. Busca una habitació. En tenim una. L’habitació gran del pis que es quedarà buida per un mes. L’habitació la crida. Sembla que ella l’escolti.La Cèlia va pujar les escales i va començar a parlar molt. Amb calma. M’ha semblat de caure dins d’un estat oníric. 

M’ha parlat del seu ronyó. El té partit per la meitat. Una és viva. L’altra és morta. La Cèlia tenia dolors constants al cos. L’hauran d’operar. Res de greu. Ella es trobava bé contant-lo. Jo, al contrari, em vaig marejar una mica.La Cèlia toca en un grup. Les Filomenes. També canta. Fa uns dies vaig escoltar el seu primer disc. No em va semblar malament. Però no encaixa amb la meva essència. La seva música també es reflexa en el seu to de veu. 

M’imagino la cara de la Cèlia impresa en les petites caixes de camamilla biològica que estava acostumat a comprar. M’imagino també la Cèlia cantant cançons de bressol als nens de la guarderia que veig des del pati interior de l’edifici.Potser deixarien de plorar amb tanta insistència.Segurament deixarien de plorar.