Vuitena planta. Segona porta. Veïna d’uns 65 anys, baixeta, cabell negre, dotada
amb un riure agut i histèric acompanyat d’uns horaris de vida quotidiana
incompatibles amb qui, com jo, dorm més enllà de les 7 del matí.
Una senyora amb predisposició a deixar caure objectes contundents i sorollosos a
terra, que obsequia al veí de la planta inferior, jo, amb una desafortunada banda
sonora permanent.
Per si no fos prou, es tracta d’una dona que des de fa anys pretén aprendre a tocar
el piano. Un instrument arrambat a la paret, la mateixa on reposa el capçal del meu
llit. Intents que fins ara han donat com a resultat el no-res absolut com a qualitat
sonora o com a melodia que pugui ser definida amb aquest nom.
I un do.
L’inexplicable capacitat d’ensumar el moment precís en el qual cadascuna de les
seves “activitats” poden desencadenar les pitjors molèsties. En els moments en què
abocar-se a la feina pot ser dur i requereix concentració, quan deixar-se portar per
la creativitat és qüestió d’aconseguir construir un espai zen dins del propi cap,
quan la calma és l’ingredient bàsic per al pastís dels resultats, les primeres notes
de la simfonia de la destrucció comencen a vibrar sostre avall.
Després d’uns quant mesos, que m’agradaria quantificar en 9, la llavor i,
posteriorment, el fetus d’una idea s’han desenvolupat fins a deixar-me distingir el
fi últim de la meva criatura.
Matar-la.