/El ratolí volador de Riccardo Cabbia/
La metropolitana s’apropa a l’estació. Frena. Comprovo que estic a punt de baixar a la fermata correcta. Sempre. Deformació pròpia d’un usuari que es mou principalment a peu. Apreto el botó, la porta s’obre. Baixo amb la senyal acústica. La meva sortida és cap a dreta. M’encamino. La mà buscant àvidament els cascos i el reproductor musical dins la bossa de tela. La metro torna a moure’s, al principi lentament, mica en mica augmentant la velocitat. Noto la corrent d’aire als pels de la barba. I noto com, a la meva esquerra, alguna cosa comença a moure’s. Un paper d’una magdalena, amb molles enganxades a sobre, s’aixeca i s’enlaira. Amb un passatger. Un ratolí. Minúscul, gris, agafat amb la boca a un ‘extremitat del paper mateix. Les potetes obertes, la cua distesa. No l’hi he vist la cara ni l’expressió, òbviament. Però apostaria per un ulls determinats i concentrats. El paper va aterrar un segons, per reprendre de seguida el vol un altre cop. Amb el petit ratolí volador passatger no pagant. No em passa molt sovint, però no vaig poder evitar somriure. Aquella magdalena, o millor dit allò que en quedava, havia de ser molt bona.