divendres, 6 de setembre del 2013

cames blanques


Nit humida. Preludi d’uns mesos que s’aproximen per donar descans als actuals. Ramats de persones. La font màgica justificant el seu nom. Colors, Música clàssica, Freddie Mercury cantant, arbres negres. Pujant per un carrer fosc on les persones van desapareixent a cada metro. No es veu la lluna. Parlen de barques. Parlen de cetacis. La gran rodona poc il·luminada. La llum és d’un color groc moribund. No es veuen els grans edifici de la zona industrial. No es veu la torre vermella. Un parc on els camins comencen però no sembla que acabin. Ella porta un pantaló curt que li deixa les cames blanques descobertes. Hi han paraules que tenen sentits i altres no. Parlen. Continuen pujant. El gran estadi olímpic amb un nom encara més gran. Memòries de quan es donava la vida per un ideal. La bifurcació que porta al museu botànic. Un món paral·lel descansant. Continuen rectes per el mateix camí. L’homenatge gravat a la pedra per un atleta japonès. Fulles que comencen a canviar de color. Fulles seques. Fulles que es trenquen com petits ossos sota el pes de vambes i sandàlies. Graons baixants i perdent-se a la foscor. El camell dins del museu etnològic. Les grans agaves marginades. Les cicatrius a les fulles carnoses. La foscor encara més negra. El negre encara més fosc. Esquelets de catxalots penjant d’un sostre. Un peix tropical perdut a una barrera de coral equivocada. L’intent de travessar un petit parc amb un arc de roca. La petita font buida. Cossos estirats als bancs de pedra. Cossos dormint. Potser dormint. Hi ha algú de peu. A prop de l’arc. Algú de peu sobre un cos estirat. Algú de peu que sembla ulular a la lluna. Els cabells arrissats. Sembla que no ens veu però ens mira. Una silueta negra perfectament distingible dins la nit. Ulls. Un rusc d’ulls. Sortir del petit parc amb la sensació d’haver entrat on no devíem. Les espatlles xocant. Les cames blanques il·luminant-se per un segons com si la lluna la portessin a dins. La gran paret que amaga el gran teatre. El rusc que no es veu però del qual s’intueix el pes. El museu arqueològic on el no ha posat mai peu. Un altre parc. Més cossos. No tothom sembla dormir. Cossos desperts de peu. Potser només són cossos de peu. No hi han mussols. Ella va veure mussols fa poc. Dins d’un parc. Dins d’una gàbia. A el li va saber molt greu. Es va demanar qui vigila els boscos si els mussols estan tancats dins d’una gàbia. Edifici grisos. Les pupil·les del rusc comencen a tenir parpelles. La font ara no te res de màgic. Dels ramats d’abans només queden traces a la brutícia del carrer. La gran plaça amb el nom equivocat acull els sorolls i les llums de qui no pot o no vol tancar els ulls. El mercat amb els cancells tancats. Algú que es mou dins d’un contenidor de la brossa. Es separen davant d’un altre cancell. Petits soroll des del carrer del costat. Les cames blanques pujant les escales. El rusc que deixa de mirar. Però que no deixa de ser-hi.