Experimento una sensació d’extrema vellesa. Tragino una artritis mental pròpia d’aquell que refrena la marea amb els braços durant un temps superior als límits fisiològics. Marginar les onades com un escull provoca l’erosió constant dels teixits banyats per la sal. El crani és l’espectador obligat d’unes pulsacions cerebrals amb eco. No sóc Ahab, però em sento com ell. No és una bogeria dedicar-se a perseguir el final si el final és allò que es busca. Em sento vell i m’imagino assegut a l’ombra de les branques seques de les coníferes comptant els fils de les males herbes arrencats per unes mans brutes. El gel i la neu només són testimonis d’un fred que fa de pare i de dictador en unes terres fredes i grises. Fumo els meus pulmons i mastego amargor. Observo les migracions dels grans cetacis. Em trobo així perquè sóc jo. Al mig del no-res. Alaska.