dimarts, 3 de juny del 2014

historia d'un conill blanc

/The warrior of Manaz de Alison Silva/

Fa molts anys vaig llegir una historia que més o menys anava així.

Un viatger,un home pobre i modest que s’anava movent pel mon, vivia la seva condició de ser humà en comunió total amb la terra que trepitjava, l’aire que respirava, l’aigua que beviai la naturalesa que l’envoltava.L’home no tenia família, casa o un lloc on tornar i fer descansar els ossos. Només viatjava. Només vivia. De fet es podria dir que viure era la seva missió. I així els dies, sempre diferents, seguien el mateix fil conductor.L’home va arribar una nit a un bosc, cansat, brut, amb gana i set. Tenia fred i no anava prou abrigat. Desmoralitzat i sense força, es va asseure als peus d’un gran arbre i va provar de dormir. Poc a poc, tímidament i de manera molt silenciosa, els animals habitants del bosc es van apropar al lloc on l’home descansava. Reconeixent-lo com el viatger que vivia en harmonia amb el seu entorn, tots van decidir recanviar el respecte de l’home intentant ajudar-lo en aquest difícil moment. El castor va anar portant branques i trossets de fusta, creant una petita piràmide. Els ocells van anant cobrint la fusta amb fulles seques. El senglars van fer forats al terra fins trobar pedrenyals per encendre un foc. Les llúdrigues van omplir grans fulles còncaves amb l’aigua del riu que corria allí a prop. Els esquirols vanportar glans dels arbres on vivien. Les llebres van deixar pastanagues als peus del viatger. Les abelles van contribuir amb la mel. Tot els animals anaven aportant un granet de sorra. Però n’hi havia un, tímid i apartat a la ombra d’unavet, que és veia massa petit i massa inútil per ser d’alguna ajuda. El petit conill blanc sofria en silenci. L’home, amb l’aigua i la calor del foc, va anar posant-se millor a poc a poc. La seva gana però era massa forta després de dies sense menjar, i ni la mel ni les pastanagues van poder alleujar les contraccions del seu estomac. Tots el animal no sabien que més fer, i l’emoció inicial va baixar lentament amb la creixent preocupació per les condicions de l’home. I va ser així com, sota les mirades de tots els seus companys, el conill blanc va decidir donar sentit a la seva vida tirant-se al foc i oferint la seva carn a l’home. Que va sobreviure.