dimecres, 21 d’agost del 2013

ressuscitar a l'àrtic


/Yayoi Kusama/

El diumenge no és sant de la meva devoció. Dia buit. L’ouroboros s’ennuega mentre es mossega la cua. Tot s’acaba i, al mateix temps, tot és a punt de tornar a començar.

En el dia en què Déu va crear la llum i en què Jesús va ressuscitar, quina activitat pot resultar més atractiva que anar a veure l’art visual amb punts eròtics/diabòlics d’uns creadors dels anys seixanta? Religiosament parlant n’hi ha força, d’opcions. Misses incloses. Però, afortunadament, aquestes no són mai la meva tria.

Vet aquí que l’opció més rendible per deixar passar un dia tan descafeïnat i pròleg d’un altre dilluns de passió és anar xino-xano cap a La Virreina. Encara que no sóc fan d’aquest temple de la imatge, haig de reconèixer que les propostes artístiques que s’hi exposen normalment mereixen (i molt) una visita. Si després hi sumem el fet de que l’entrada és gratuïta i que el camí de tornada cap a casa passa per unes quantes vermuteries suficientment dignes com per deixar-hi calers i lucidesa, la tarda està arreglada d’una manera més que acceptable.

“This is not a Love song” es pronuncia com una sobredosi de psicodèlia associada a la ingestió de bolets al·lucinògens com a resultat d’una necessitat impel·lent de rebel·lar-se contra tot allò que podia ser objecte d’una rebel·lió. Des d’AndyWarhol fins a Yayoi Kusama, passant per David Bowie i Brian Eno, l’exposició les té totes per fer amb la meva moral el mateix que va fer Jesús aquell beneït diumenge.

La poc acollidora noia pèl-roja (que no parla català ni tan sols si l’amenaces amb canviar-li la lleugeresa de les ulleres de pasta per unes de titani) ens espera a l’entrada amb una expressió pròpia de la Weird Girl de Frankenweenie. Familiaritzat amb l’estil Burton, no em deixo impressionar i a la primera sala em trobo de fit a fit amb uns experiments visuals de Warhol des dels quals en LouReed em mira sense gairebé parpellejar durant quatre minuts. Poc a poc, l’alleujament que sentia inicialment per haver-me refugiat en la frescor d’aquest palau renaixentista de les Rambles després d’una caminada sota el sol abrusador es va transformant en preocupació per la meva salut. Fa molt fred. De sobte, se’m desvela l’enigma del perquè les noies de l’entrada, pèl-roja Weird Girl inclosa, duen totes jaqueta. Continuar endavant per no caure en els meus habituals comentaris blasfems cap al dia en qüestió és  la primera opció un cop toco amb els dits l’escàs gruix de la meva camisa de màniga curta.

Mentre miro les orgies psicodèliques i carnals de Kusama i la seva obsessió amb la decoració de cavalls amb gomets blancs, vaig entenent que el clima àrtic de la Virreina guanya amb escreix contra l’escalfor gairebé inexistent que em procura la meva camisa (que, per continuar en les qüestions religioses, curiosament es diu VeraCruz). Tinc temps d’assaborir la triple instal·lació d’Adel Abidin, artista iraquià resident a Helsinki, abans de donar-me per vençut i salvar les meves vèrtebres dels ramats de pingüins caníbals que em sembla veure sortir del condicionadors d’aire.

Apunt: el muntatge dels tres vídeos d’Abidin ha estat sense cap mena de dubte el millor que he vist en la meva breu i incompleta visita. Segurament, armat de coratge i amb un escut de llana, tornaré per guanyar o morir en combat.

Surto cames ajudeu-me de l’espai i demano explicacions a una altra noia (normal i molt maca) de l’entrada per les baixes (eufemisme) temperatures. La resposta (un insult al bon criteri de les persones que visiten el centre) diu que es deu a temes de conservació de les obres.

Apresa la lliçó, en una visita guiada al meu pis a partir d’ara es pot observar com dins del congelador, acaronada per una bossa de pèsols i bressolat per unes supremes de salmó, descansa la pantalla del meu ordinador. No fos cas que es descrostés i es desintegrés, com el fals fresc del Sant Sopar d’en Leonardo a Milà.