/Sing sing sing de Wren/
M’han contat l’historia d’una nena. Quan era petita, en un moment de distracció dels seus pares, és va moure massa i va caure des de la cadira molt alta i estreta que es fa servir per els nens petits quan seuen a la taula del menjador. Va caure de cap, amb força, colpejant-se la part posterior del crani, aquella que allotja el cervellet. La nena va ser traslladada a l’hospital, on res no es va poder fer per arreglar els danys. Des d’aquell moment la petita va deixar de comunicar-se utilitzant les paraules. O, al menys, les paraules...parlades. Encara que sembli molt estrany,la nena podia expressar-se, contestar i comunicar només cantant. La part del cervell que regula el cant, efectivament, no és la mateixa que s’ocupa del parlar. La seva cuidadora, llavors, va instaurar amb ella un llenguatge especial fet de cançons per qualsevol moment del dia, tant com per demanar quina samarreta volia posar-se com per saber que més li hauria agradat per esmorzar. Un dia m’agradaria saber con continua la historia.