dilluns, 13 de gener del 2014

tres amics al port d'anzio

/Tre amici al porto di Anzio de Riccardo Cabbia/

Vuit graus amanits amb un vent tempestuós i una pluja tan fina com densa i compacta. Podrien ser un dels millors al·licients per quedar-se en casa. Segurament no són impulsors d’una baixada en cotxe fins al porto de Anzio, on em aparcat fa uns minuts. Som tres. Sempre som tres. Hi van haver anys on el nombre vacil·lava fins a tocar la dotzena, el anys del descobriment, de les relacions breus d’estiu i on el fet tan senzill de no conèixer profundament els altres interlocutors permetia no allunyar-se d’ells i forjar els primers odis. Eren temps on compartir un cotxe era a l’ordre del dia. Fins i tot nois i noies es compartien entre ells, dins d’un grup tancat però amb clau i des de l’interior. Ara quedem tres, parlem amb els ulls. Ens interpretem d’una certa manera. Las paraules pateixen també una forma d’obsolescència programada, amb el pas del temps caduca l’interès en construir un discurs des de les seves fonamentes. Vivim dins d’un palau fet només amb el sostre. No queden arguments. Potser ens ho hem dit tot com peixos dins d’una bola de vidre des de fa massa temps. Sóc l’únic que no fuma. Els cigarrets neixen dins dels cotxe, un Fiesta del 2007 amb la calefacció a nivell hawaià i la col·lecció dels discos d’en Zucchero atapeïts darrere del volant. Penso a tots els anys dins d’aquest cotxe, i els anteriors passats dins d’una Panda, escoltant artistes que no voldria ni sentir nominar dins del meu hipotètic vehicle. La saliva sigil·la el tabac dins del paper i sentir com s’apaga la música em reconforta abans de posar peu al vell moll. Una construcció de pedra, vella, d’un gris fosc on passen la nit embarcacions habitats de restes de peix i gossos pescadors. Amarrades a dits de plom els petit pesquers grinyolen amb el moviment d’un mar que avui és negre i es belluga amb moviment pecaminós. Hi ha una barca bruta i plena de forats que no havíem vist mai. Segurament cadascú de nosaltres s’interroga buscant una explicació al fet que alguna cosa així pugui flotar. El Federico fuma mirant-se els peus. L’Alessio pronuncia per el mateix el nom de unes noies amb les quals li agradaria sortir. Només hi han les llum de la ciutat a la distancia, on el moll és corba cap a la dreta fins a tocar la zona habitada de la ciutat, abraçant així un ‘extensió d’aigua immensa, casi un llac amb sortida a la mar. Sempre m’ha agradat escoltat el soroll de les petites ones desintegrar-se xocant amb les pedres humides tallades en blocs quadrats enormes. L’Alessio, sortint dels seus somnis sexuals, comença a contar com en aquesta ciutat, quan algú vols amenaçar amb gravetat una altra persona, la convida a pescar llagostes. L’explicació, segueix, part del pressupost que aquest crustacis viuen tocant el fons marí. I que els delinqüents locals necessitaven una expressió amb classe per definir l’acció de lligar un bloc de granit al peu d’una víctima i tirar-la a l’aigua. El soroll de l’aigua aquest anit té unes variants que no reconec. Uns xapotegis que em fan tornar al cap les classes de natació de quan era petit i odiava nadar. Un soroll que però no troba cap definició catalogada dins del calaix mental que s’obre a la secció “oceà/mar” del meu cervell. M’arriba per un moment la pudor a tabac del cigarro d’en Federico. Veig que està rondinant fastiguejat pel vent, esforçant-se per mantenir viva la flama de l’encenedor i tornar a cremar la punta del cigarret. Veig l’Alessio amb les puntes dels peus més enllà de les vores del moll, mirant fixament la negror de l’aigua. Amb la caputxa negra del jersei cobrint-li el cap no puc veure si encara continua parlant amb si mateix o la seva expressió. Em dono la volta mirant com un cotxe d’aquest que s’assemblen a una llauna de salmó per gats passa per la carretera en llunyania fent un soroll esparracat. Se’m congelen les orelles. Em poso el barret que duc a l’abric. M’escalfo de seguida, encara que trobi a faltar els petit esquitx de l’aigua salada al cap. No sento la veu de Federico sufocada pel vent, però veig que m’indica animadament la pedra on abans l’Alessio observava la superfície de la mar. Allò que més em sorprèn no és el fet de no veure l’Alessio, sinó l’aparició d’uns tolls d’aigua verdosa i amb olor punyent d’unes dimensions exagerades. Sense que cap ona hagi arribat a ser d’una dimensió tal de poder-los originar. No es veu res més a l’aigua que no siguin escombraries, residus orgànics i taques d’oli de motor. La superfície és mou com fos la pell negre d’una ser infinitament gran més enllà de la comprensió humana. La pell viscosa d’un rèptil que espera. M’apropo un altre cop al punt d’origen de mi mateix i descarto l’idea de que l’Alessio no hagi viscut mai. Federico crida agenollat a la negror com si aquesta pogués escopir-li de tornada el seu amic. M’apropo al cotxe i hi miro a sota en un intent de esgarrapar la racionalitat que em queda i mantenir-me amb el cap fred. Evidentment sota el cotxe no hi ha ningú. Només sento el canvi sobtat a podrit de l’olor punyent original del tolls d’aigua. Una olor fastigosa que sembla tenir dits. Busco el mòbil a la butxaca. Recordo com l’he deixat dins del Ford per evitar que es mulles amb els esquitxos de les ones. Hauria de demanar les claus a Federico. Si Federico no hagués desaparegut deixant els mateixos tolls. Amb alguna cosa més. Una ventosa carnosa, de la dimensió d’un puny, que es mou lentament amb petits espasmes al mig del líquid pudent. Alguna cosa comença a emergir lentament. I mentre la immensa silueta negra creix, no puc pensar en res més que no sigui anar a pescar llagostes.