us trobaré a faltar

/And the sea will grant each man new hope. As sleep brings dreams de Riccardo Cabbia/

Els cafès gratuïts a l’Ikea, mirant la carretera i una fabrica modernista, assegut a una barra i amb un korvapusti al davant i una paret de bedolls al meu costat dret.
Els passeig per la Gran Via, Sepulveda i Floidablanca, baixant a la llum del dia i tornant amb la foscor de la nit i la humitat mullant el ciment.
El jardí botànic, i tota les ganes d’anar-hi resumides en només tres visites, la última recollint llavors pel meu pare.
L'arbre de les punxes.
El cinema Mèlies,els dilluns a 3 euro i els dimarts a 2. Amb pel·lícules una millor de l’altra.
Entrar i sortir repetidament de discos Revolver, amb o sense vinils, només per tocar petites obres d’art.
Mirar el petit llac on sura la biblioteca Joan Miró, des de la sala interior, espiant gavines i gossets caganers.
Els documentals naturals de l’Esport3 i els musicals de Canal33.
Córrer a Montjuic pujant fins a l’estadi olímpic i baixant pels jardins de la font del gat.
Plaça Osca, Plaça Concòrdia, Plaça Sant Filip Neri.
El restaurant italià “La briciola”, el japonès “Mikasa”, el català “La mestressa”.
Les hamburgueses amb els ex companys de feina, els entrenaments i els blaus amb els ex companys de l’acadèmia,les exposicions i els concerts amb ex companys de la vida. 
La llibreria Ona, la llibreria Taifa, la central del Raval.
Les baixades per Josep Tarradellas amb bicicletes i rient.
El Bill Carradine català llegint dins d’un bar de motards.
El bar Daytona, també conegut com el bar de motards.
El forn Joan, cap al colesterol i més enllà.L’Hivernacle i la sensació de ser i no ser-hi, perdut a la verdor.
Anar a peu pels mateixos carrers de sempre i descobrir coses que no havia vist mai.
Observar portes, vestíbuls i columnes d’edificis antics i descobrir que s’aixequen cap al cel només mirant cap amunt.
El Tibidabo, les seves rutes d’expiacions, l’última pujada i la sensació d’aventura costant. 
El Turó de la Rovira.
Respirar a Torrelavit i conduir per Sant Pere de Rodebilles.
Sitges a l’hivern.
Participar a les diades l’11 de Setembre. 
Pels de la Safo a tot arreu.
Un pis petit i brut que m’ha fet créixer i que he aprés a estimar.
Les plantes que van créixer amb mi.
El meu jo de fa uns anys.

continua llegint

l'amic invisible

/L'amic invisible de Riccardo Cabbia/

He descobert que la meva gateta té un amic invisible. M’ho imaginava però ara com ara ho tinc clar. No el veig però intueixo el seus moviment. Petit cruiximents del parquet, petits moviments d’aire dins l’habitació, el vol poc espontani dels pels blancs que cobreixen les catifes. Casi el puc sentir respirar a vagades, sobretot quan de canvia de posició i es mou seguint la Safo d’un costat a l’altre del pis. Si la gateta no ha aprés a obrir la porta del frigorífic, el seu amic és també el responsable de la desaparició de tot allò que és carn crua. Només carn. Hamburgueses, salsitxes, filets. Ni les albergínies ni tampoc les pastanagues surten el seu menú carnívor. Els cogombres, però no desapareixen però si que canvien de lloc. Els trobo sovint plantats dins el testos del balcó, en un hipotètic intent de reanimació vegetal. Basant-me doncs en aquestes peculiars característiques l’amic invisible de la Safo és sense cap mena de dubte un cogombre gegant d’un dos metres i mig d’alçada, carnívor i no caníbal, que descansa a les cantonades entre parets dins de les zones d’ombra. No vull que sigui interpretat com un signe de por o de falta de confiança per part meva, però des de que les meves suposicions cerca l’origen i les costums alimentaries del cogombre gegants han sigut confirmades, pateixo molt per tenir sempre la nevera, que ara mateix brilla per la total absència de vegetals, plena de talls de carn de tot tipus. 

continua llegint