/Oulu de Riccardo Cabbia/
Últimament m ́he assegut uns quants cops. No es el primer cop que faig una cosa així,
probablement tampoc serà l’últim. Tampoc es que cregui que només el fet d’asseure sigui
una cosa tan important com per ser documentat. Però be, potser si que seure i pensar, al
mateix temps, sense dedicar-se a rés més, sigui alguna cosa digna de nota si parlem d’un
servidor. Si perquè si analitzem el fet de que no viuré més de 75 anys (n’estic gairebé
segur), que estic tirant a la brossa 9 hores cada dia en una feina que em fa bastant fàstic i
que, conseqüència directa de la feina, no tinc massa diners per sortir de festa un mínim
per no avorrir-me cada cap de setmana davant de l’ordinador mirant xorrades a internet, el
temps que dedico a la delicada, suau i escassa matèria grisa dins del meu crani s’està
reduint cada cop més. Més que reduint, potser la paraula es atrofiant. Probablement es un
condició que junta tots el sers humans. Lo dic perquè, pensant-lo be (ara que parlem de
pensar), si passéssim més temps pensant (mira per on), probablement pensaríem
(conseqüència) en el suïcidi constantment. I això sense ser finlandesos i/o aficionats als
toros (que sense tortura animal ja no poden viure). Potser les apocalipsis zombis que
estem acostumats a veure any darrere any amb molta freqüència en pantalles, videojocs i
còmics no son més que el deliri consumit d’una ment inestable que ha arribat a la
conseqüència d’un atrofiament cerebral massiu. Si perquè, pensant-lo bé un altra vagada (
el nucli de la qüestió) un ser amb el cervell atrofiat no es més que un vegetal gegant amb
l’únic instint primari actiu fomentant el moviment. La gana. Potser ens agraden les
pel·lícules de zombis per el fet que inconscientment sabem que representen lo que ens
espera o potser necessitem contemplar el canibalisme en tot el seu esplendor sense la
necessitat de practicar-ho en viu. Així que ara m’imagino com un vegetal buscant aliment
pas a pas. Lo que veig en un cogombre d’un metre noranta viatjant per carreteres buides,
tustant-se al sol. Poètic com la publicitat d’una compresa per la regla. Necessari com
l’Esperanza Aguirre. De fet, ara que pensant (!!!) he arribat a aquest punt, em sento una
mica més finlandès.