una cançó fotografiada

/Her/

Són d’una intimitat extrema aquest moment on afegeixes una sensació més a la col·lecció que forma la vida. Avui he vist una pel·lícula que em persegueix els pensaments des de que es va acabar. I que ha tornat a posar el meu conta kilòmetres emocional a zero dins d’un nou planeta.

Una pel·lícula on queda subratllat com al final la persona que viu la realitat és exactament la mateixa persona que viu limitada, confinada dins un cos i uns límits que no es poden abatre, per la qual, per exemple, estimar només equival a omplir una caixa buida. Una persona que no té aquesta visió universal on tots creix amb allò que l’omple.Una persona que viu l’impossibilitat de créixer més enllà d’una forma física. Theodore és aquesta persona. Theodore és viu.

"Even if you come home late and I'm already asleep, just whisper in my ear one little thought you had today. Because I love the way you look at the world. And I'm so happy I get to be next to you and look at the world through your eyes."

Samantha també ho és. Sense ser, però, vinculada a l’espai i el temps com una persona “física” que inevitablement morirà. Theodore escriu historiés per els demés sense viure la seva. Samantha viu escrivint la seva, passant de ser un ser únic a un complex d’entitats diferents dins del mateix infinit. “It's like I'm reading a book, and it's a book I deeply love, but I'm reading it slowly now so the words are really far apart and the spaces between the words are almost infinite. I can still feel you and the words of our story, but it's in this endless space between the words that I'm finding myself now. It's a place that's not of the physical world, it's where everything else is that I didn't even know existed. I love you so much, but this is where I am now, and this is who I am now.”

Theodore: What are you doing?

Samantha: I'm just looking at the world and writing a new piece.

Theodore: Oh, yeah? Can I hear it?Samantha: Mm-hmm.

[she starts playing the piano music for him]

Theodore: What's this one about?

Samantha: Well, I was thinking, we don't really have any photographs of us. And I thought this song could be like a photograph that captures us in this moment in our lives together.

[as he listens to the music]

Theodore: Aw, I like our photograph. I can see you in it.

Samantha: I am.

continua llegint

un retrat íntim

/The ballad of Genesis and Lady Jaye/

“I just want to be remembered as one of the great love affairs of all time.”

Un tràiler. “The ballad of Genesis and Lady Jaye” . Una primera i errònia impressió. Una barreja de incomprensió i rebuig. Un documental íntim. L’amor que passa de ser un sentiment abstracte a ser una aparença concreta.L’amor que agafa forma física. Dues artistes xocant com planetes a la mateixa galàxia. L’origen d’una tercera entitat no definida. Cirurgies. Sonoritats industrials. Fotos. Petons. Més fotos. Pintallavis i cabells oxigenats. Pròtesis de silicona. La desconstrucció de la ficció de ser un cos definit. De ser un ser. Una carrera artística que dona la ma a una historia de amor tan real que sembla imaginaria. Un retrat íntim. Soroll. Em vaig emocionar. Marie Losier dibuixa un retrat amb colors de neons, una fusió d’una carrera artística paral·lela amb el creixement costant i descontrolat d’una historia d’amor.Massa fàcil enfocar el documentari sobre la carrera musical de Genesis P-Orrige, fundador/a i alma mater de Throbbing Gristle, aquesta experiència visual dibuixa la creació des de les arrels d’una relació intima que absorbeix, consumeix, cuina a foc lent l’espectador. Viure en primera persona la fusió amb Lady Jaye porta a ser partícip d’una manera tan intima d’un historia que a vegades passa pel cap la idea de mirar la pantalla des d’un mirall, de manera indirecta, de reüll, necessitant estirar el fil conductor únic de dues vides sense tenir la sensació d’envair un espai massa privat per posar-hi peu. 

continua llegint

marees

/Tide de Dave Day & Larry Seftel/

Com la febre, amb la foscor de la tarda-nit la meva por es fa més fort. No només són petits atacs de pànic i la sensació de tenir la panxa a punt d’explotar. Els peus glaçats i una aciditat d’estomac es sumen a suors freds i cremor d’ull. Llegir aquest últim dies catalans “el llop estepari” de l’Hermann Hesse potser no ajuda, ja que començo a pensar de tenir una mena d’artritis, la gota i una predisposició a les personalitats múltiples i cadascuna mutilada de manera diferent. Hi ha una pressió dins al cap que em fa creure, enganyant-me, de poder traslladar deu anys de record tant materials com espirituals sense necessitat de demanar ajuda a ningú. Una pressió que alimenta la meva esperança amb aire que només la fa més gran, però la deixa insubstancial. Una esperança que fa més soroll, com de vidres trencats, quan cau de cop amb la desaparició de la llum i em quedo sol, assegut sobra una catifa negra on suro deixant-me porta per les marees. Desmuntant mobles ha sigut com treure una per una les costelles d’un pis tant alt quant estret, on he deixat tant forats com esquitxos de cafè a les parets un temps blanques i encara més enrere lila. Avui he parlat amb una persona que segurament hauria sigut un bon amic. De moment ens quedem en germans de barba. La barba tan espessa amaga i evidencia. Son pels i arrels que es mullen amb l’espuma de la cervesa i s’allarguen amb la constricció humida i el pes del llúpol. Són aquestes trobades on inicialment no vols anar per quedar-te submergit a la teva gloria pòstuma i des d’on no vols marxar. Trobades com viatges de sola anada. Viatges com cops d’escoba amagant pols i brutícia sota d’una catifa. Aquest moment en que obres la porta i entres dins d’un pis que has odiat per tres anys i descobreixes de cop que el trobaràs a faltar. Que dins d’aquest espai has crescut com a persona. Que et sents sol. 

continua llegint

conversa amb una nena

Et vull agafar la ma.

Perquè?

Perquè m’agrada el tacte sec i suau de la teva pell.

Perquè?

Perquè una pell així la tens només tu.

Perquè?

Perquè si tothom la tingues igual potser no seria tan important buscar-se més enllà dels oceans.

Perquè?

Perquè som únics i un més un no sempre dona dos com a resultat.

Perquè?

Perquè desafortunadament les ambicions i els sentiments amb els anys s’assemblen més a construccions prefabricades barates.

Perquè?

Perquè hi han poques persones que volen escoltar de veritat una balena cantar. 
Perquè?

Perquè en l’imaginari comú el cavall comença a aparèixer lligat i no desbocat. 
Perquè?

Perquè l’acte de quedar-se bocabadat s’està tornant obsolet cobert per teixits greixos i pols.

Perquè?

Perquè el greix és fàcil d’acumular i molt difícil de perdre.

Perquè?

Perquè portar-se les mans a la boca és més fàcil que baixar-hi les paraules des del cervell.

Perquè?

Perquè la gent s’està acostumant a no pensar.

Perquè?

Perquè pensar comporta entendre i admetre veritats, i les dues coses a vagades fan mal.

Perquè?

Perquè la gent sap cosir-se el cap, però no la dignitat.

Perquè?

Perquè per cosir la dignitat es necessita un’ agulla especial.

Perquè?

Perquè la dignitat no te forats per on passar un fil.

Perquè?

Perquè no es trenca, es consumeix fins a desaparèixer.

Perquè?

Perquè te límit i és defineix en el espai i el temps.

Perquè?

Perquè sinó seria com l’Univers.

Perquè?

Perquè l’Univers és infinit.

Perquè?

Perquè sinó no seria l’Univers.

Perquè?

Perquè l’Univers ha de poder englobar totes les esperances i conspiracions de cada somiador.
Perquè?

Perquè sinó no haurien somnis ni somniadors.

Perquè?

Perquè no hi hauria una infinitat de respostes a una infinitat de preguntes. 
Perquè?

Perquè no podríem qüestionar-nos cap aspecte de la vida.

Perquè?

Perquè estaríem submergits en un oceà de petroli on no és veu rés mes que negre. 
Perquè?

Perquè no es veu només amb els ulls.

Perquè?

Perquè son més de trossos de carn.

Perquè?

Perquè els trossos de carn no haurien somiat mai d’anar cap a la lluna.

Perquè?

Perquè sinó serien astronautes buscant terres desconegudes on caminar.

Perquè?

Perquè sembla que no en tenim mai bastant amb allò que ens han donat.

Perquè?

Perquè pensem, volem i desitgem en un bucle continuo.

Perquè?

Perquè som com un ouroborus que és menja la cua.

Perquè?

Perquè tenim ganes i un estomac sense fon.

Perquè?

Perquè potser fa massa temps que mengem allò que no és correcte.

Perquè?

Perquè hem passat de ser trossos de carn a cervells que pensen.

Perquè?

Perquè ara quan mirem cap amunt massa sovint posem un sostre imaginari. 
Perquè?

Perquè no tothom pot ser astronauta.

Perquè?

Perquè no som tots iguals.

Perquè?

Perquè sinó no hi haurien figues d’un altre paner com tu. 

continua llegint