/Esmalt de Riccardo Cabbia/
L’edifici. Una capsa de pedra i columnes de ferro. Claus com punys sortint del sostre. Fosc. Focs de llum circular. Actors, fills del drama, noies, dones, sang. Línies de paraules que m’agradaria haver escrit. A vagades el buit en aquell petit espai entre els intestins i l’estómac.
La dona ajaguda al mig de torrents de rímels i víctima d’un amor socialment inadaptat. Te la cara amb arrugues negres de tant plorar. I una mosquitera blanca tan fina que allunya tot tipus de sentiment. Una noia que parla amb els sanitaris i es fon amb aigua bruta. Els assistent ho miren tot. Silenci. Una guia amb encens i sospirs i exclamacions.20 minuts que volen. I música. Inhalar, exhalar, deixar-se anar. Despullades. Mugrons color rosa, vermells, marronosos. Pell nua. Colorada. Fum. No hi han olors.
Una noia amb el cabell arrissat arrancant les cames i els braços al seu nen de plàstic al mig de tires de paper mullat d’hipotètica sang.“Com en són de fràgils els nens. I que bonic que són. Com en sóc de fràgil. I que bonica que sóc.” I una bicicleta amb una noia francesa que plora i relata con apunyalar un altre cos és conseqüència directa d’una absència emocional. Com cerquem l’elixir del sofriment i encara que no ens agradi patir ho desitgem. I aquella petita dona que no vols se mama. Quedar-se sense el sabor d’una eternitat promesa però no garantida d’un fill. Sense un vestit d’unes talles més grans.
Flàccida existència. Cruixent futur. Llàgrimes de cremor. I cebes crues. Tallades, aixafades, esquarterades. I la dona i la seva mare. I la seva mare i una poltrona. I la poltrona que és la seva mare. I un cavall. I un joc on imaginar el passat pinta de blanc la cara del futur. I uns espectadors rient-se de quant grotesc és el ser humà. Somriures cap a la desgràcia. Tractar de còmic alguna cosa totalment dramàtica. Els actors, aquells que interpreten, potser no eren els actors, les noies, les dones i la sang. Ulls sense pupil·les que no saben mirar.
“Solos”, de Jessica Walker, va ser magnífic.