/Punt fred de Riccardo Cabbia/
En canvi, allò que produeix el meu cervell durant la fase REM es queda tancat en un calaix del qual no tinc la clau. O simplement es dilueix amb les primeres llums del dia que es filtren per les vores d’una finestra massa vella per garantir-me una habitació totalment a les fosques. Llavors em desperto amb la sensació d’haver-me perdut alguna cosa. Com si tingués un forat de cuc just al mig dels ulls, darrera la part frontal del crani. Sempre el mateix despertar, amb una capa d’humitat dipositada a la pell i unes ganes immediates de cafè.
Va ser fa uns dies quan alguna cosa no va anar com de costum. En aixecar-me vaig notar que la capa uniforme de calor que dorm amb mi no era del tot... uniforme. Com en el casc d’una nau trencaglaç s’havia produït una falla a la part superior del meu cap, més o menys a l’àrea de Wernicke, on la suor i la calor deixaven espai a un punt fred i sec. Com si ja no tingués pell sinó una subtil crosta de gel.
Com si de masturbar-se es tractés, no vaig parar de passar-hi els dits una vegada i un altra. Un petit oasi de frescor a l’abast de la mà.
Aquest fenomen atmosfèric cranial em va portar a prendre en consideració la possibilitat de tenir la meva biosfera particular. Em vaig imaginar un casc d’astronauta en forma de peixera rodona on el meu cap no era res més que un planeta amb el seu propi ecosistema. Agafar l’atles geogràfic universal va ser una temptació massa forta, així com establir una comparació entre el meu cap i el planeta.
La meva zona freda coincidiria aproximadament amb el punt on és Islàndia. O potser Canadà. Fins i tot podria ser Groenlàndia. Tinc la sensació però, o millor dit la il·lusió, d’haver descobert una petita illa sense nom que, més que surar en l’oceà de pell del meu cap, en realitat n’aguanta el pes i el manté sense arrugues.
Com un penjador i la seva gavardina blava d’altres temps.