dijous, 9 de gener del 2014

mandíbules



Crec que a tothom, secretament o menys, ens hauria agradat ser prop de la foguera a la platja al començament de Jaws. Al mig de fum, alcohol, noies i nois buscant sexe boirós. Potser no a tothom, però, ens hauria agradat córrer fins a la platja i tirar-nos amb la panxa plena dins d’un oceà tan tranquil amb l’esperança de nadar més enllà d’un bikini flotant fins un cos nu ensenyant les cames una última vagada. Sexualment els primer minuts de Jaws son proporcionals, en poesia visual, als que transcorren just després que la fatídica ultima cama surés de la superfície en un intent de seducció desafortunadament no a prova de borratxera. El ballet macabre amb campanes incloses d’una noia a punt de morir per un predador invisible és l’inici d’allò que es pot considerar sense cap mena de dubte un assaig de poesia, musica i fotografia sublim sota qualsevol aspecte. Desconec el llibre de PeterBenchley, però em permeto afirmar que probablement aquest és un d’aquells casos clínics on la pel·lícula supera la historia sobre paper. ( L’única crítica que es podria moure cap a una pel·lícula que és aliment pels ulls neix de l’odi creixent i injustificat que es va desenvolupar cap als taurons en general, i cap als blancs en particular, per una part de l’audiència a la recerca d’un enemic comú. L’extermini d’aquesta espècie de grans caçadors no pot ser acceptat ni tolerat sota cap aspecte.)

Després de veure el film un cop darrere l’altre per setmanes, Amity ha agafat les semblances d’un paradís terrenal on un excessivament agressiu tauró blanc vigila l’oceà com si fossin les pomes d’un Deu amb un escàs control de la seva còlera al jardí de l’Edèn. Martin Brody és l’encarregat de custodiar les claus d’aquest paradís no tant per el perill del gran blanc, sinó per la insuficient carrega emocional i humana dels seus habitants, essers cobdiciosos tustant-se al sol d’agost. Mereix una parèntesis Roy Scheider, que també va lluitar a la seva vida privada, no com a justicier amb arpons sinó com boxejador dins d’un ring a nivell amateur, record 14-1. "Necessitaràs un vaixell més gran" és el tret que dona inici a l’enfrontament entre el ser que no pot viure fora de l’aigua i aquell que te por només a imaginar-se flotant a la seva superfície. Els tres mosqueters cavalcant l’Orca, Brody, Quint i Hooper, tots ells amb histories i cicatrius d’èpoques on cadascú era un ‘altra persona, acaben apuntant amb la mateixa fletxa filla d’una por i desesperació primordial. Aquella desesperació que fa pudor a suor, quan la presa es transforma en caçador i a més a més juga dins del seu territori.

Esfereïdor és el conte darrere d’un tatuatge mig esborrat al braç d’en Quint encarnat pel Robert Shaw, ser humà consumit per un desig de venjança molt més gran d’unes mandíbules blanques que són finestres obertes cap a l’oceà....“You know that was the time I was most frightened? Waitin' for my turn. I'll never put on a lifejacket again. So, eleven hundred men went in the water, three hundred and sixteen men come out, the sharks took the rest, June the 29, 1945. Anyway, we delivered the bomb.” Impactant és la transformació de les barres d’una gàbia de ferro en palets de fusta un cop posades a l’aigua, que es deformen i es trenquen en estelles de terror nou, d’un terror resplendent que te vida pròpia. Estelles que il·luminen la gran diferencia que hi ha entre una teoria i la seva posada en practica, estelles que traspassen cada mil·límetre de la capa isolant de confiança de Hooper, d’un molt gran Richard Dreyfuss, estelles que es claven com lingots de ploms fent-lo baixar fins uns fons foscos de sorra i algues. I mentre tot allò creat per surà a l’aigua i caçar les seves criatures s’enfonsa lentament o es empassat per unes mandíbules amb casi vint anys de retard, aquell que va néixer per viure i caminar a la terra ferma transforma l’oxigen d’element de vida a instrument de mort.

“Show me the way to go home... I'm tired and I wanna go to bed. I 'ad a little drink about an hour ago and it's got right to my 'ead. Wherever I may roam. By land or sea or phone. You can always hear me singin this song... show me the way to go home... bom bom bom”