diumenge, 29 de setembre del 2013

conversa amb la calavera d'un cérvol



/Hivern de Riccardo Cabbia/

Ens mirem mútuament.
Amb ulls.
Amb conques buides.
Un amb una subtil mascara de pell cobrin-li els ossos. L’altra amb una fina capa de pols ofuscant-li els trets. Hi han uns metres entre l’un i l’altra.

Parlo sense moure els llavis.
Parla sense tenir llavis.
“Miro com t’estires. Les arrels ho fan.”
“Miro com t’arrugues. Els vells ho fan.”
Tinc la sensacions que les seves banyes apuntin cap a un infinit on els arbres creixen sota terra i el cel és d’un color blanc.
“Si tinguessis arrels potser tindries flors sortint de les teves orbites buides.”
“Si tingués flors serien lliris sortint com mirades tristes d’unes orbites buides.”
“La paret blanca fa joc amb el color dels ossos que contenen la teva essència.”
“El sofà gris sembla pintat amb el mateix color de la vida que estàs vivint des de fa massa temps.”
La paraula vida sortint del cap d’un animal que és mort em fa pensar al desert parlant dels beneficis de l’aigua a una convenció d’empreses fabricants de mistos. “Si tinguessis totes les dents potser no quedaries tan autentica.”
“Si no tinguessis dents no mastegaries tanta amargura.”
“Et miro i penso a quin sabor tenies.”
“Em mires i no sabràs mai quin sabor tenia.”
“Diuen que la bellesa viu dins de les mentides.”
“Diuen que no hi ha pitjor cec del que no vol veure.”
“Ningú pot saber quants àngels ballen a la punta d’un espill.”
“Ningú pot saber quina melodia estan ballant.”
La llum amb flors negres dibuixades es fa una mica més intensa. La bombeta s’escalfa. La pols comença a cremar-se. El olor a cremat de la pols te un poder relaxant en la seva absència d’utilitat. L’olor a pols cremada envellida després de setmanes acumulant-se envaeix la sala d’estar com si les partícules fossin els elefants d’Anníbal envaint espais oberts.
Penso en anar a la cuina, obrir una caixa de mistos i encendre’ls un després de l’altre. Veure’ls cremar. Esperar el moment en que apagant-se deixin sortir una fina línia negra de fum. Un altre olor a cremar. Un olor a cremat que te perfum de records. Un olor a cremat que he transformat en pudor a decepció. Els records com a droga. Una flama apagant-se. Una calavera penjada. Setze jutges i un jutjat menjant fetge d’un penjat. La calavera fa molt que no te fetge. La calavera tampoc te coll per ser penjada.
“A vagades m’agradaria matar persones.”
“Les menjaries després?.”
“Sóc més un caníbal emocional que un de físic.”
“M’agradaria ser abstracte, purament eteri, un producte d’una ment potser confusa.”
“La ment no es pot imposar a la matèria, perquè quan se li ha demanat massa, de seguida demostra que també és matèria. “
“Atreure el món és difícil. Tampoc se si és això allò cap a on vaig involuntàriament. Un destí on entenc el món i el món m’entén a mi.”
“Si t’has demostrat que pots atraure el món, també has de concloure que el podries repel·lir.”
“La boca de la veritat a Roma mossega la ma di quin diu mentires .”
“T’estàs mossegant tu sol. Cada mossegada és amarga. Amb cada mossegada t’arranques possibilitats.”

“No sóc cap víctima.”
“Hi ha gent que fa la víctima encara que visqui en l’equivocació.”
“Tinc por de morir-me?”
“Tens por que es destrueixi un aspecte de tu amb el qual t’identifiques.” Realment el temps està passant? No hi ha aigua dins del llit del riu. Les carpes no mouen les brànquies. Ulls com còdols llisos s’assequen sota un sol fred.
“Aquesta brutícia a la paret, quant de temps porto aquí?”
“Aquesta olor et recorda ella. Aquest hivern anirà sempre darrera teu.”
Gel. Comença a fer fred. Sento l’impacte de gotes de pluja a mig congelar dins dels ulls, sense que hi hagi pluja.
Viure amb emocions abstractes en un món massa concret.
“Potser els astronautes només volen escapar.”
“Potser ets un astronauta.”
Silenci.