dijous, 3 d’octubre del 2013

coses dolentes


/Imatge que representa el test de Rorschach/

Veig ganivets. Cada dia. Ganivets diferents. Tamanys diferents. Ganivets per tallar, per desossar, per obrir, per buidar, per trencar. Els veig un darrere l’altre. Una fila lluminosa de ferro i ceràmica. Em transmeten sensacions. Em parlen. La cuina te un aire a quiròfan. Una taula d’alumini sota uns neons freds. El ganivets em parlen. La vida d’un ganivet. L’essència d’un ganivet. La fulla d’un ganivet no és la fulla d’un roure. La fulla d’un roure te venes. La fulla d’un ganivet pot tallar-les.

La sala del restaurant. Taules. La mateixa noia de sempre a la mateixa taula. Demana pa. Com sempre. Pa i més pa encara. Li porto. Té alguna cosa absent als ulls. Pa. Més pa. Molles de pa blanquinoses. Separades de la crosta. D’una en una. Un conglomerat de molles al mig de la taula. I ella que se’ls posa a la boca. Una després de l’altra. Les treu de sota la llengua i les torna a mullar amb saliva. Pilotes de molles mullades. No parla. Una missa. Oficiant un ritual. Te els plats al costat. No els pot veure. Les pilotes de mulles. Una fila de pilotes. Cada una és un ou. Cadascuna conté l’esbós d’un ‘idea. A cadascuna va donant formes diferents. Animal, vegetal, amorfa. Al costat el plat es torna fred, la crema espessa, immenjable.

A fora passa amb panxa i pigues negres una gossa. Una dàlmata que es diu Cuca. Olor a claveguera. Pudor fètid sortint d’unes obertures entre les rajoles de la plaça. Mosques. Mosques a tot arreu. La humitat i la suor. Eixams de mosques i gotes de suor. La Cuca busca les mosques. Dulles seques al terra. La calor colpeja el cap com un boví dins del carro cap a l’escorxador. Penso als ganivets. Els ganivets poden ser com pastilles de valeriana. Tinc la imatge residual de plats buit i blancs al davant. M’imagino servint un cafè negre i llarg a l’agent especial Cooper. Les pagines d’un llibre també poden ser com ganivets. El peix del meu dinar conserva totes les entranyes. El meu dinar e queda al plat junt amb la meva gana de menjar- m’ho.

La Cuca explorant la plaça. Les mosques ja no són interessants. La Cuca fotent el nas on pot. La Cuca explorant els contenidors de la brossa. Més mosques. Tothom menjant-se el peix amb les seves entranyes. M’imagino allunyar-me a càmera lenta cap enrere. M’imagino la cadira amb rodes i la meva ment empenyent-la lluny del plat. M’imagino pensant et tot menys en el moment present. Recordo que en la història original italiana, Pinotxo mata Jiminy Cricket amb un martell. M’agraderia tenir martells a la cuina junts amb ganivets. Potser també un Jiminy Cricket. Encara mosques. Tot és l’oceà. Les mosques són plancton. Organismes microscopics. Milions de microorganismes. Balenes blaves baixant dels nuvols amb la boca oberta engollint-los de milers en milers. La sala del restaurant com a submarí massa vell i decadent per flotar. La Cuca com una versió tafanera d’una beluga. La dàlmata con una versió organica del test de Rorschach.

Em dono la volta i miro cap a la llum tetrica que arriva des de la cuina. Els ganivets.
Les coses dolentes que faig passen perquè no em controlo, no perquè vull fer-les.