/H.P. Lovecraft per Michael Daye/
Zadok Allen no podia recordar la seva infància. Hauria pagat amb lingots d’or
qualsevol tipus d’informació relacionada amb la seva versió mes antiga i petita. De
fet, pensant-lo bé, hauria pagat també per saber que havia fet els últims cinquanta
anys a Innsmouth. Assegut al mateix banc des de fa massa temps, al costat de la porta al darrere
de l’estació semi enderrocada dels bombers, Zadok feia allò que sabia fer més bé.
Seure des de que el sol il·luminava el carreró principal del poble fins que el mateix
sol ho deixava sumis i indefens dins d’una foscor amb pudor de peix. Ningú se l’hi
apropava. Era allò que, si sap on para, evites a tota costa. No només per l’aspecte
de vell borratxo i defensor de les causes perdudes. També perquè tenia fama de
veure i parlar amb les criatures que, juntes amb el progressiu avançar de la foscor,
s’apropaven des de la roca negra a prop de la costa fins a la pedra malgastada dels
carrerons. Tampoc era veritat allò de que parlava amb aquest essers amb pell
gelatinosa i ulls aquosos. Zadok només els mirava abans de tancar la porta de fusta
mig podrida darrere seu cridant amb vehemència paraules de terror. Paraules
indistintes, que però les criatures contestaven amb blasfèmies esgarrifoses con si
tot fos part del mateix llenguatge únic i ancestral. I efectivament era justament per
això que els veïns, pescadors ignorant amb fisonomia abstracta filla d’una
epidèmia de fa uns anys, veien al pobre Zandok com a exponent terrenal d’una raça
de dimonis amb el coll esquamós. Perquè aquest essers sortissin cada nit a buscar-
lo bavejant i defecant al davant de la seva porta ningú ho sabia. Fet que contribuïa
a engegantir exponencialment l’aversió dels quatre-cent habitants menys un del
poble cap al pobre diable. Només Zandok, dins dels seus deliris alcohòlics ,
recordava uns detalls borrosos d’un matí llunyà que potser el relacionava amb
aquells espants víscids. Recordava un dia fred. Despertant-se cobert de sorra i
plomes de gavines amb un ‘ampolla a mig buidar al costat del cap. I res més. I just a
una distancia lo bastant curta per poder-hi arribar amb la ma estalviant-se així el
dolorós procés de posar-se de peu, un objecte esfèric i esfereïdor. Un objecte
similar a una corona. Encara que no pas per un Deu o un rei, quant per alguna cosa
més terrenal i desafortunadament tangible. Però brillava. Brillava tant que només
amb mirar-la fixament la platja li va aparèixer amb destalls de llum i puntets
blancs per uns minuts. Barbotejant amb somnis grandiloqüents sobre el valor
d’una peça segurament d’or i pedres precioses és va anar endinsant pels carrers
cap al banc de penys del poble. Podria solucionar la seva vida. Donar-se una altra
oportunitat. Banyar-se dins d’un lavabo que no fos públic i sobretot on pogués
caminar descalç sense por a relliscar sobre rius d’orina no necessàriament seus.
Però va acabar donant-li la corona a un vagabund que passava pel poble a canvi
d’una ampolla casi del tot plena d’un licor que s’assemblava a la grappa i la
promesa d’un amic per tota la vida. I va ser així, o al menys això creia Zandok, com
al cap d’unes hores ja no tenia amic però si una enorme quantitat de cossos
esfereïdors recargolant-se a la seva porta i reclamant les seves entranyes. I allò
que ell ja no tenia.