xarop de regalèssia

Em passaria hores escoltant-te. Encara que només m’expliquessis quantes vegades al dia et pentines els cabells. Et miro deixant entrepans a les taules mig buides i netejant les que no tenen més desesperats de la nit asseguts. I només penso en parlar amb tu. I les paraules perdrien el significat. Serien només sons sortint de la teva boca. L’observo i em fixo en la petita cicatriu que marca el teu mentó. En la total absència d’arrugues als costats dels teus llavis. En les celles invisibles amagades sobra els teus ulls.Ets els producte d’una flor crescuda dins d’una temporada esbojarrada. D’un hivern amb neu fosca que es torna xarop de regalèssia. 

Et miro i m’agradaria beure’t. 

continua llegint

no és res

/Catastrophic Ignorance de Darren Coates/

I segueixo aixecant-me hores abans que soni l’alarma del mòbil. M’aixeco i estic cansat. Però no puc tornar a dormir. Em sento un buit a l’estomac tan gran que voldria plorar, però no em queden llàgrimes darrere els ulls. Tampoc em queden més solucions. Estic intentant aprendre a viure amb aquesta boca enorme que tot s’empassa.Al mateix somni. La veig. No em veu. No la puc tocar. No em toca. No em sent. Crido. Està tan lluny que el fet de tenir-la tan a prop em fa perdre. Ser ignorat no és res. Ni un sentiment. Ni una sensació. Ni una emoció. Ni un estat d’ànim. No és res. Per això fa encarem és mal.

continua llegint

sentir-te, sentir-me

/Nantucket dark blue ocean de Tim Ohliger/

Et sento d'alguna manera. Em crides. Dormo al teu llit. Poso el cap i la boca on les posaves tu. Tinc tota la pell del cos descansant sobre el llit on vas passar hores dormint i somiant. Bec de les teves tasses. em porto a la boca tenedors que van passar per la teva. Penso i no puc evitar de fer-ho. Visc i a vagades m'agradaria poder-ho evitar. Sóc un, sóc infinits, però sóc jo sol. Estic nadant des de fa massa temps però l'aigua és molt espessa i encara no toco amb els peus. Sóc una fulla amb l'aproximar-se de la tardor. Exploro l'horitzó des de dalt de l'arbre central d’una nau. No veig cap tros de terra. Només oceà. Oceà blau fins a l'horitzó i més enllà. 

continua llegint

una simfonia de cruixits i contorsions

La Gore va tenir uns somnis estranys quan era petita. No van ser només un producte de la fantasia, sinó també el fruit sucós de les deformacions d’una realitat quotidiana. La Gore vivia en una casa al camp, amb un jardí amb tortugues i uns avi amb les mans rugoses de tanta feina. La Gore vivia amb gats, gossets, ovelles i fulles de blat de moro més altes que ella. Tenia un coixí amb plomes d’ànec un mirall on es podia reflectir integralment tant de peu comtombada sobre un costat al terra de fusta. Sovint, abans de deixar-se caure al terra, agafava un vell pot de confitura on ara vivia, entre fulles de ruca, un cuc de seda. S’asseia davant del mirall i el l’observava mentre menjava. No ho mirava mai directament però. Sempre intentava fer-ho utilitzant el mirall. Tenia la sensació, omillor dit la certesa, que se ho mirava directament dins del pot el cuc l’hi tornava la mirada. Una mirada fosca, intensa. Fins i tot una mirada amb tonalitats malignes. Encara que l’hi donés aquesta sensació incomoda i freda, però, la Gore no va poder renunciar mai al cuc de seda deixant-lo en llibertat. La il·lusió de veure’l volar un dia amb ales i una gràcia de moment desconeguda era encara massa forta. I així cada nit la nena es posava al llit i apagava el llum, observant com per alguns segons després de la foscor semblava com si el cuc brilles amb llum pròpia. 

Van passar les setmanes, la ruca minvava i de les ales ni rastre. Les dimensions del petit insecte, però, anaven augmentant. D’una manera proporcionalment directa al créixer del cuc el somnis de la Gore s’anaven fent més densos, casi sòlids, on formes que no distingia es movien entre capes i més capes de negre. Obria els ulls cada matí a primera hora amb la front perlada de suor. Només recordava moviment dins del cap. I així van passar els dies i les setmanes. Fins que una nit ho va veure clar. Perfectament definit. Veia tota la seva habitació des de dalt, fluctuava fora del seu cos, que quedava estirat, relaxat, en pau sobre el llit. Veia una llum grotesca, molt pàl·lida, il·luminar l’habitació d’una manera irreal. Observant amb atenció va descobrir com aquesta luminescència provenia del petit pot ple de ruca. El petit pot que semblava vibrar, movent-se imperceptiblement però amb constància. I va veure com, lentament però de manera decidida, el cuc de seda anava sortint i baixava primer a la petita taula i després al terra. Allò que la va fer xisclar d’una manera silenciosa, però, va se veure com el cos deforme del cuc s’anava fent més llarg, fins a donar vida a un altre cuc. I un altre encara. I encara un altre. Tots de les mateixes dimensions, els cucs anaven avançant en processió cap al llit. La Gore distingia des del sostre i amb una precisió surrealista cada contracció d’aquells cossos tous mentre escalaven el matalàs fins al taló del seu peu dret. Va intentar cridar amb força per despertar-se, però encara que sentis les laceracions dins la seva gola no va poder apreciar cap so sortint des de la seva boca. I mentrestant, els cuc van pujar per la cama, van sortejar al maluc, van passar les costelles i van congregar-se tots als costats de la boca. D’un en un, van entrar entre els llavis, desapareixent més enllà de la llengua. Desesperada, la Gore va observar com les parpelles de la seva cara s’anaven movent, fins que uns cucs en van sortir apartant i trencant pestanyes. Des de les foses nasals, també, anaven apareixent més cucs de seda. Des de l’exterior del seu cos la nena sentia com els insectes es movien dintre el seu crani i sota la seva pell, sentint-se envaïda per uns paràsits que anaven augmentant de número, arribant a cobrir-li per moment tota la cara. És sentia com una fulla de ruca,podia percebre el rosegar dels cucs a les seves orelles. El soroll, simfonia de cruixits i contorsions, va arribar a omplir tota la habitació, fins que la Gore va obrir els ulls. Era molt d’hora i tenia la front perlada de suor. Es va aixecar i va ficar-se el dit petit a les orelles, que estaven buides. No tenia res sota la llengua. Es va eixugar la suor amb la màniga del pijama. Hi veia amb claredat. Va anar cap a la petita taula. El pot no s’havia mogut. El cuc de seda es trobava immoble cargolat a una extremitat d’allò que quedava de la fulla de ruca. La nena va agafar el pot, va sortit descalça de la casa. Va caminar fins a les primeres fileres de blat de moro. Va deixar el pot a terra i va tornar dins la casa. Potser hauria de provar d’atrapar una sargantana. I definitivament deixaria la ruca per els espinacs. 

continua llegint

i know it’s something not to be proud of

/Kamasutra/

Estic assegut a la terrassa d’una cafeteria. 

Fa molta calor, però allò que de veritat molesta és aqueta humitat que emprenya l’aire i dona la sensació de respirar pols.

Hi han dues noies a la taula del costat xerrant animadamentamb dues canyes al davant. 

Al pati davant del bar, nois amb patins van caient com mosques intentant saltar uns graons massa alts.

Una de les dues noies és pellroja porta un vestit color crema. L’altra és morena i vesteix dos peces de roba amb motius floreals. Te part de l’esquena i les coixes decorades amb capil·lars trencats. 

La noia pellroja no para de parlar animadament, mentre la seva amiga, la seva millor amiga, no obre la boca. Però respira. 

“I Love sex”, “I can not live without sex”, “I think every second about sex”, “I know it’s something not to be proud of”. 

Va viure a Amsterdam. Hi va anar després de complir els divuit anys i guanyar una beca. Treu el seu diari de la bossa, comença a llegir en veu alta.

“ It’s cold”, “I’m trying to study”, “I’m having a lot of sex”. 

Riu.

La seva millor amiga segueix callada però respirant.

La pellroja continua parlant.El seu pare és enginyer. El seu pare vol que ella es casi amb un enginyer que pugui donar-li seguretat.Sembla que ser enginyer sigui sinònim de estabilitat i seguretat.Seria inconcebible per ella portar a casa dels pares un novii artista. Casar-se amb ell estaria fora discussió.

Riu molt recordant quan va veure una samarreta on amb caràcters cubitals hi havia la frase “keep calm and Love a graphic designer”. Va pensar fins i tot en comprar-la. Però no ho va fer.

Mentre xerra li arriben missatges d’amics envejosos de la seva vida a Barcelona.

La noia recorda com va venir a Barcelona en busca de més sexe. Ara sent la necessitat d’una vida estable.Afirma que però això va totalment en contra de la cerca costant de sexe i més sexe.

La seva amiga segueix callada i respirant.

La pellroja paga el compte, les dues s’aixequen i se’n van pel pati.Tot això sin deixar de parlar.

Aquesta nit, em diu la seva veu des de la llunyania, ha quedat amb un noi.

continua llegint

conversa amb la calavera d'un cérvol

/Hivern de Riccardo Cabbia/

Ens mirem mútuament.

Amb ulls.
Amb conques buides.
Un amb una subtil mascara de pell cobrin-li els ossos. L’altra amb una fina capa de pols ofuscant-li els trets. Hi han uns metres entre l’un i l’altra.
Parlo sense moure els llavis.
Parla sense tenir llavis.
“Miro com t’estires. Les arrels ho fan.”
“Miro com t’arrugues. Els vells ho fan.”
Tinc la sensacions que les seves banyes apuntin cap a un infinit on els arbres creixen sota terra i el cel és d’un color blanc.
“Si tinguessis arrels potser tindries flors sortint de les teves orbites buides.”
“Si tingués flors serien lliris sortint com mirades tristes d’unes orbites buides.”
“La paret blanca fa joc amb el color dels ossos que contenen la teva essència.”
“El sofà gris sembla pintat amb el mateix color de la vida que estàs vivint des de fa massa temps.”
La paraula vida sortint del cap d’un animal que és mort em fa pensar al desert parlant dels beneficis de l’aigua a una convenció d’empreses fabricants de mistos. “Si tinguessis totes les dents potser no quedaries tan autentica.”
“Si no tinguessis dents no mastegaries tanta amargura.”
“Et miro i penso a quin sabor tenies.”
“Em mires i no sabràs mai quin sabor tenia.”
“Diuen que la bellesa viu dins de les mentides.”
“Diuen que no hi ha pitjor cec del que no vol veure.”
“Ningú pot saber quants àngels ballen a la punta d’un espill.”
“Ningú pot saber quina melodia estan ballant.”
La llum amb flors negres dibuixades es fa una mica més intensa. La bombeta s’escalfa. La pols comença a cremar-se. El olor a cremat de la pols te un poder relaxant en la seva absència d’utilitat. L’olor a pols cremada envellida després de setmanes acumulant-se envaeix la sala d’estar com si les partícules fossin els elefants d’Anníbal envaint espais oberts.
Penso en anar a la cuina, obrir una caixa de mistos i encendre’ls un després de l’altre. Veure’ls cremar. Esperar el moment en que apagant-se deixin sortir una fina línia negra de fum. Un altre olor a cremar. Un olor a cremat que te perfum de records. Un olor a cremat que he transformat en pudor a decepció. Els records com a droga. Una flama apagant-se. Una calavera penjada. Setze jutges i un jutjat menjant fetge d’un penjat. La calavera fa molt que no te fetge. La calavera tampoc te coll per ser penjada.
“A vagades m’agradaria matar persones.”
“Les menjaries després?.”
“Sóc més un caníbal emocional que un de físic.”
“M’agradaria ser abstracte, purament eteri, un producte d’una ment potser confusa.”
“La ment no es pot imposar a la matèria, perquè quan se li ha demanat massa, de seguida demostra que també és matèria. “
“Atreure el món és difícil. Tampoc se si és això allò cap a on vaig involuntàriament. Un destí on entenc el món i el món m’entén a mi.”

“Si t’has demostrat que pots atraure el món, també has de concloure que el podries repel·lir.”
“La boca de la veritat a Roma mossega la ma di quin diu mentires .”
“T’estàs mossegant tu sol. Cada mossegada és amarga. Amb cada mossegada t’arranques possibilitats.”
“No sóc cap víctima.”
“Hi ha gent que fa la víctima encara que visqui en l’equivocació.”
“Tinc por de morir-me?”
“Tens por que es destrueixi un aspecte de tu amb el qual t’identifiques.” Realment el temps està passant? No hi ha aigua dins del llit del riu. Les carpes no mouen les brànquies. Ulls com còdols llisos s’assequen sota un sol fred.
“Aquesta brutícia a la paret, quant de temps porto aquí?”
“Aquesta olor et recorda ella. Aquest hivern anirà sempre darrera teu.”
Gel. Comença a fer fred. Sento l’impacte de gotes de pluja a mig congelar dins dels ulls, sense que hi hagi pluja.
Viure amb emocions abstractes en un món massa concret.
“Potser els astronautes només volen escapar.”
“Potser ets un astronauta.”
Silenci. 

continua llegint