divendres, 23 d’agost de 2013

douglas fir



La gomina de l'agent especial Cooper, la presencia etèria dins d'una gravadora Panasonic de Diane, els bigotis postissos de Big Ed, l'ull absent de la Nadine, l'Harley Davidson de James, les ulleres 3d del doctor Jacobi, el pobre Waldo, la llegendària "Log Lady", el "Log" de la llegendaria "Log Lady" el sabó dins del mitjó d'en Leo, la sexualitat amagada de la Diane, la ironia suïcida d'en Albert, la tija de la cirera a la boca de l'Audrey, els caps dels cérvols a casa d'en Pete, la veu nasal i el mon apart de la Lucy, el nas sagnant d'en Andy, els balls amb llàgrimes de Leland, la peça de dominó de Hank, el suport directe a la causa tibetana, els kilos de donuts cada matí a l'oficina de l'Harry, els llitres de cafè negre al Great Northern Hotel, la bojeria d'en Ben, Hawk,  els Bookhouse boys, la presencia maligna dins del bosc, els arbres Douglas-fir, la creativitat de Lynch i Frost, els llavis blaus de Laura Palmer i la sorra platejada a la seva cara. I sobretot la música del gran Badalamenti.

“Through the darkness of future's past, the magician longs to see. One chants out between two worlds..."Fire... walk with me." We lived among the people. I think you say, convenience store. We lived above it. I mean it like it is... like it sounds. I too have been touched by the devilish one.”

Acabo de finalitzar la primera temporada de Twin Peaks.

N'estic enamorat.