/Luigi Pirandello/
La Noelia potser no arriba als 17 anys. Cada dia ve al restaurant. Demana el preu
d’un xarrup de licor de poma. Es posa a la taula darrere l’arbre i fuma. La por que
la seva mare l’enxampi amb el cigarro a la boca camina sempre darrere seu.
El Miquel es posa gomina. Litres de gomina. La llum que desprèn el seu cap és un
haló místic més apropiat per un màrtir. Descuida una barba de dos dies sortida
d’una epopeia grunge on Curt Cobain encara vivia.
L’Enrich somia amb girar Amèrica del Sud amb camioneta i llibres. Té nom de forn.
Barba de mormó. Aparença de savi. Allò més curiós és que podria ser totes aquestes
coses de veritat. Potser menys el forn.
L’Ante ve des de Alemanya. Té una nena pèl-roja. La nena s’imagina dracs mirant-la
des de sota la taula on menja. Té pensat pispar-li l’encenedor a la seva mare per fer
més reals les seves fantasies.
El Matteo és italià. Viu a Barcelona i busca constantment feina. Per uns quants anys
ha pogut sobreviure trencant-se ossos competint amb la bicicleta i cobrant
l’assegurança. Ara els ossos s’han acabat i les asseguradores no tenen diners.
Segueix buscant feina.
L’Helena està embarassada. Ansiosa per les ultimes dues setmanes. Sembla un
globus. Una nena amb les galtes vermelles la porta a passejar amb un fil lligat al
seu turmell inflat. Quan hi ha vent la nena es lliga el fil al canell per no perdre
l’Helena, o per sortir volant amb ella.
El Gerard no pot caminar recte. Porta el pes de litres d’alcohol a la panxa i
l’estendard de guerrer contra ordes d’enemics imaginaris. A vagades també el
terra, amic de mils i una migdiada, rep un cop de peu indignat.
Camilla escriu poemes. D’una lletra. Si el silenci val més que mil paraules, la lletra
al singular com a expressió mínima d’escriptura hauria de valer-ne com a mínim
cent.
La Mar seu a la taula més llunyana de la terrassa i dibuixa sempre el mateix arbre del
mig de la plaça. Abans d’agafar el llapis treu amb un mocador de paper tot el
pintallavis vermell de la seva boca per colorar-hi les primeres fulles de la tardor.
L’Edgar s’assembla molt a mi amb la diferencia que és totalment diferent. Tenim
tantes coses per contar-nos que, asseguts un davant de l’altre, no diem res.
La Pandora existeix, però només dins del meu cap. Heroïna d’un nou ressorgiment
espiritual, entra a la plaça amb talons de vidre portant lligats amb corretges de
xarol dimonis afamats i pecats en busca d’autor.
