/Frederick Marryat per John Simpson/
El diumenge va ser un dia negre. Com una esquela, com una novel·la de Lovecraft. Com branques seques acabades de cremar i carbó esperant ser encès. D’una editorial com “les males herbes” m’esperava un primer aniversari fill bastard d’una missa negra i d’una opera en clau de gran guinyol. No cal dir que, entre cossos reals i sang imaginària, el primers dotze mesos dels llibres en verd han rebut un just homenatge. Un merescut alternar-se de lectures amb assassins, carnisseres obsessionades per la gramàtica, poetes homicides i una fascinant explicació sobre els exvots. Al final de la sessió dedicada a la literatura llegida, mentre una band pertorbadora tocava els instrument de Satanàs evocant sorolls infernals, corrien per la pantalla imatges d’obres publicades per l’editorial Laertes, a qui també es va rendir un merescut homenatge. I va ser allí que, des del no-res, vaig veure una il·lustració d’un llibre que em va cridar l’atenció...
...He descobert una joia. Un llibre molt prim, amb olor de fusta seca i les pàgines
lleugerament rugoses. “La lloba que fou” (the white wolf) va ser parit per
Frederick Marryat fa gairebé dos segles, com a part del més conegut “el vaixell
fantasma” (the phantom ship) i representa una obra fonamental dins del mite de la
licantropia i dels contes de terror. Aquest conte, a més a més, inclou la primera
dona llop a nivell literari. Una lloba que és la transfiguració d’una figura humana.
Una encarnació d’un dels esperits malèfics dels bosc de les muntanyes Hartz.
L’edició que he tingut la sort de poder llegir (editorial Laertes) s’obre amb un
pròleg d’Emili Olcina Aya que agafa la mà del lector conduint-lo des de les arrels de
la mitologia primitiva canina fins a la condició desesperada del llop estepari
d’Hermann Hesse. Els gossos que acompanyaven Odín en les seves fantasmals caceres d’ànimes, un gos ensangonat de nom Garmr que guarda la casa dels morts,
llops infernals que devoren lluna i sol. Jorge Luís Borges afirmava que si l’infern és
una casa, la casa d' Hades, és normal que un gos la guardi.
Si considerem l’influència de la Lluna en els fenòmens físics i fisiològics i con va ser
associada als cicles de la mort i resurrecció, en el moment en que es detecta la
inclinació a udolar dels llops quan el satèl·lit es veu ple agafa consistència la tesi
segons la qual aquests animals són intermediaris entre la vida, la mort i la resurrecció.
Des d' aquesta base el salt a les primeres tradicions cèltiques és immediat, on
tenen protagonisme absolut els Black Dogs, el Church Grim i els Seven Whistlers
d’entre altres. Mitologia i folklore que a poc a poc fan borroses totes les definicions, ja que “el llop és el gos, el gos és el fantasma, el fantasma és l’esser humà, el gos és el
dimoni.” El llop i l’home/dona llop, doncs, han anat demostrant, sense renegar del seu
origen folklòric, que poden ser tractats literàriament amb una gran llibertat. Vet aquí la
joia escrita per Marryat al 1839, on es restaura completament el triangle dona/home-diable
llop.
...i ”els seus ossos s’esblanqueiran en solitud”...