/Egoism de Christiana Papamalis/
He sigut un burro. Amb tot el respecte per aquest animal. He sigut un inútil, un imbecil, un cap de tita, un cabron, un tonto.He sigut tot això i molt més. Però mai un egoista. En els últims dia aquesta és la paraula que sento més, que llegeixo més, que veig més. Que els altres decideixin també per tu, i que tu mateix no puguis opinar i escollir és egoisme? Que els altres no et respectin prenent decisions que afecten més d’una persona i que tu no les acatis és falta de respecte? I que tu, a raons de les decisions del altres, passis per unes conseqüències que són inevitables, mereixes ser tatxat de mentider? Com és que és sempre més fàcil veure el fil de palla als ulls dels altres, i no la barra de ferro dins als propis? Pot consolar saber que Nietzsche deia que l’egoisme és la pura essència d’una ànima noble? Es pot viure desitjant cosesi decidir no viure per la impossibilitat de tenir-les. En cap cas es tracta d’egoisme. Saramago deia que encara no ha nascut un home que mereix aquesta segona pell feta d’egoisme, molt més resistent que l’altra que sanya de seguida. Tothom te la pròpia vida i la seva manera de interpretar-la. Al fi, tothom som actors d’una obra que no hem escollit representà. Tothom estem jugant a escacs i molts de nosaltres, la majoria, només jugant com a peó. Sempre parlant d’escacs, és perfecta la figuració textual que Kazuo Ishiguro fa en comparació a la vida: “It was like when you make a move in chess and just as you take your finger off the piece, you see the mistake you've made, and there's this panic because you don't know yet the scale of disaster you've left yourself open to.” Escollir es redueix a una acció egoista amb conseqüències altruísticament negatives que produeixen més egoisme en un cicle viciós i amb efectes secundari potencialment molt dolorosos. Ningú vol saber allò que sents, però tothom vol que facis allò que senten els altres. Com deia Stendhal, “Each man for himself in that desert of egoism which is called life.” Segurament i sense cap mena de dubte, però, l’egoisme és un sentiment. I els sentiments són com els escarabats. Si en deixes entrar un a casa teva, molt aviat el seguiran molts més.