/La pau del Pi de Riccardo Cabbia/
He tornat a veure el James.
Encara que només dins d’un somni, he pogut copsar l’espiritualitat latent d’aquesta persona que, en dues setmanes, va ser capaç de transmetre’m una idea de pau desconeguda fins a aquell moment.
Va ser aquí, a Barcelona, dins d’un carreró fosc amb les parets de pedra grisa irradiant una llum d’un blanc estrany.
El vaig veure passar, davant meu, i no vaig ser capaç di dir-li res.
El vaig seguir a una distancia d’uns metres. Anava tot de negre. Un color que, normalment, distingeix la meva persona i no la seva.Va entrar dins d’un edifici.Vaig anar recte, com si res. Després d’un segons, vaig tornat enrere.
Vaig mirar dins d’una porta oberta, d’una fusta molt vella, encaixada d’una manera molt artesanal amb la pedra. James es trobava de peu, de perfil, gairebé a les fosques, dins d’una habitació molt petita. Davant seu una taula.
Es va posar a treballar amb un objecte que no vaig poder identificar. Unes passes endavant i la meva figura va ocupar l’ampit de la porta.
Em va veure. Tenia la seguretat que no em coneixeria així, amb l’escassa llum proveint des de darrere meu. Em vaig anar apropant.Va deixar de treballar. Em va venir a rebre.
“Pensaves de venir a Barcelona i que no et vingués a buscar després d’assebentar-me’n?”
I ens vam abraçar.
Finalment.