/Catastrophic Ignorance de Darren Coates/
I segueixo aixecant-me hores abans que soni l’alarma del mòbil. M’aixeco i estic cansat. Però no puc tornar a dormir. Em sento un buit a l’estomac tan gran que voldria plorar, però no em queden llàgrimes darrere els ulls. Tampoc em queden més solucions. Estic intentant aprendre a viure amb aquesta boca enorme que tot s’empassa.Al mateix somni. La veig. No em veu. No la puc tocar. No em toca. No em sent. Crido. Està tan lluny que el fet de tenir-la tan a prop em fa perdre. Ser ignorat no és res. Ni un sentiment. Ni una sensació. Ni una emoció. Ni un estat d’ànim. No és res. Per això fa encarem és mal.