/David Gold/
David Gold va fundar Woods of Ypres l’any 2002.
David Gold va fundar la seva pròpia discogràfica l’any 2004.
David Gold va publicar amb Woods of Ypres “Woods IV: The Green Album” l’any
2008.
David Gold i Woods of Ypres van signar un contracte amb Earache Records l’any
2010.
David Gold i Woods of Ypres van tocar l’últim concert el dia 9 de Juny del 2011.
David Gold va morir en un accident d’auto el dia 21 de desembre del 2011.
“We didn’t spend our life together and i will miss you forever”
Vaig descobrir l’existència de “The Green Album” el febrer de l’any 2012. “I was
buried in Mount Pleasant cemetery” se’m va presentar un dia de pluja. Em vaig
enamorar. Estava trist i buscava més tristor, una inspiració. Necessitava ompli un
dels tants buits que s’obren progressivament a la meva bombolla vital. Volia
mitificar algú i viure’l. El vaig trobar. Després de trenta minuts vaig descobrir que
s’havia mort.
David Gold va néixer al 1980. M’agradaria imaginar la seva mare va donar a la llum
sota un cels gris i llums elèctriques. Amb una mirada d'incredulitat i adormit pel
fred. Els seus somnis van brillar davant els seus ulls, al mateix temps que es van
esborrar de la seva vida. La commoció i el temor, la por i l'aflicció. Només tenia una
vida per viure, i la vida li diria que no. Hi va haver una espurna d'un raig, seguit per
la neu. Va colpejar el seu cor, només una vegada. El buit que hi va deixar, sempre
haurà de ser omplert. Perquè hi serà tot el temps, a partir d’aquell moment,
sempre. Tot el que tocaria es convertiria en or, i després en carbó. Tot el que
tocaria es convertiria en òxid, i a continuació es tornaria pols. Va néixer sabent que
tot torna a l’origen, en un recompte fred i calculat, amb precisió exacta. Va néixer
sabent que ningú està exempt o en parador desconegut, amagat. Tot el que va ser
pres hauria de ser tornat de nou.
Va parlar amb la naturalesa. Va veure com, quan es queden sols, els boscos es
renoven. Va decidir que quan es queda sol, l'home podria renovar-se, també. I que
quan l’home sosté el martell, l’home és l’arma.
Tothom viu, però no tothom mor veritablement, i mentre que era viu i sobrevivint,
sense res a perdre, no l'importava el que li passaria. Va pujar a través d’una
finestra bruta plena d'oportunitats. L’elecció va ser la seva, per sempre i per un
temps que mai arribarà. Va deixar el món a part abans que l’hi fessin deixar, quan
encara anava en pau, en silenci.
Ara l’eternitat és una mica menys silenciosa.
R.I.P. David Gold.