dissabte, 21 de desembre del 2013

david gold



/David Gold/

David Gold va fundar Woods of Ypres l’any 2002.

David Gold va fundar la seva pròpia discogràfica l’any 2004.
David Gold va publicar amb Woods of Ypres “Woods IV: The Green Album” l’any 2008.
David Gold i Woods of Ypres van signar un contracte amb Earache Records l’any 2010.
David Gold i Woods of Ypres van tocar l’últim concert el dia 9 de Juny del 2011. 
David Gold va morir en un accident d’auto el dia 21 de desembre del 2011. 

“We didn’t spend our life together and i will miss you forever”

Vaig descobrir l’existència de “The Green Album” el febrer de l’any 2012. “I was buried in Mount Pleasant cemetery” se’m va presentar un dia de pluja. Em vaig enamorar. Estava trist i buscava més tristor, una inspiració. Necessitava ompli un dels tants buits que s’obren progressivament a la meva bombolla vital. Volia mitificar algú i viure’l. El vaig trobar. Després de trenta minuts vaig descobrir que s’havia mort.

David Gold va néixer al 1980. M’agradaria imaginar la seva mare va donar a la llum sota un cels gris i llums elèctriques. Amb una mirada d'incredulitat i adormit pel fred. Els seus somnis van brillar davant els seus ulls, al mateix temps que es van esborrar de la seva vida. La commoció i el temor, la por i l'aflicció. Només tenia una vida per viure, i la vida li diria que no. Hi va haver una espurna d'un raig, seguit per la neu. Va colpejar el seu cor, només una vegada. El buit que hi va deixar, sempre haurà de ser omplert. Perquè hi serà tot el temps, a partir d’aquell moment, sempre. Tot el que tocaria es convertiria en or, i després en carbó. Tot el que tocaria es convertiria en òxid, i a continuació es tornaria pols. Va néixer sabent que tot torna a l’origen, en un recompte fred i calculat, amb precisió exacta. Va néixer sabent que ningú està exempt o en parador desconegut, amagat. Tot el que va ser pres hauria de ser tornat de nou.
Va parlar amb la naturalesa. Va veure com, quan es queden sols, els boscos es renoven. Va decidir que quan es queda sol, l'home podria renovar-se, també. I que quan l’home sosté el martell, l’home és l’arma.

Tothom viu, però no tothom mor veritablement, i mentre que era viu i sobrevivint, sense res a perdre, no l'importava el que li passaria. Va pujar a través d’una finestra bruta plena d'oportunitats. L’elecció va ser la seva, per sempre i per un temps que mai arribarà. Va deixar el món a part abans que l’hi fessin deixar, quan encara anava en pau, en silenci.

Ara l’eternitat és una mica menys silenciosa. 

R.I.P. David Gold.