us trobaré a faltar

/And the sea will grant each man new hope. As sleep brings dreams de Riccardo Cabbia/

Els cafès gratuïts a l’Ikea, mirant la carretera i una fabrica modernista, assegut a una barra i amb un korvapusti al davant i una paret de bedolls al meu costat dret.
Els passeig per la Gran Via, Sepulveda i Floidablanca, baixant a la llum del dia i tornant amb la foscor de la nit i la humitat mullant el ciment.
El jardí botànic, i tota les ganes d’anar-hi resumides en només tres visites, la última recollint llavors pel meu pare.
L'arbre de les punxes.
El cinema Mèlies,els dilluns a 3 euro i els dimarts a 2. Amb pel·lícules una millor de l’altra.
Entrar i sortir repetidament de discos Revolver, amb o sense vinils, només per tocar petites obres d’art.
Mirar el petit llac on sura la biblioteca Joan Miró, des de la sala interior, espiant gavines i gossets caganers.
Els documentals naturals de l’Esport3 i els musicals de Canal33.
Córrer a Montjuic pujant fins a l’estadi olímpic i baixant pels jardins de la font del gat.
Plaça Osca, Plaça Concòrdia, Plaça Sant Filip Neri.
El restaurant italià “La briciola”, el japonès “Mikasa”, el català “La mestressa”.
Les hamburgueses amb els ex companys de feina, els entrenaments i els blaus amb els ex companys de l’acadèmia,les exposicions i els concerts amb ex companys de la vida. 
La llibreria Ona, la llibreria Taifa, la central del Raval.
Les baixades per Josep Tarradellas amb bicicletes i rient.
El Bill Carradine català llegint dins d’un bar de motards.
El bar Daytona, també conegut com el bar de motards.
El forn Joan, cap al colesterol i més enllà.L’Hivernacle i la sensació de ser i no ser-hi, perdut a la verdor.
Anar a peu pels mateixos carrers de sempre i descobrir coses que no havia vist mai.
Observar portes, vestíbuls i columnes d’edificis antics i descobrir que s’aixequen cap al cel només mirant cap amunt.
El Tibidabo, les seves rutes d’expiacions, l’última pujada i la sensació d’aventura costant. 
El Turó de la Rovira.
Respirar a Torrelavit i conduir per Sant Pere de Rodebilles.
Sitges a l’hivern.
Participar a les diades l’11 de Setembre. 
Pels de la Safo a tot arreu.
Un pis petit i brut que m’ha fet créixer i que he aprés a estimar.
Les plantes que van créixer amb mi.
El meu jo de fa uns anys.

continua llegint

historia de zampanò

/La Strada de Fellini/

"Zampanò és, era, italià. Emigrat des de Sicília uns 60 anys abans, buscava consol d’una vida de merda i de banyes en un món on, sense saber que l’esperava ni com era, podia oferir per el mateix motiu una oportunitat. Món del qual, després de avançar inexorablement cap a un final anunciat amb bombos i trompetes per un modus operandi ben definit, només coneixia els licors més barats, la cervesa amb color més similar al pis que al llúpol, i un banc que podia recordar en quant a qualitat a un matalàs economy de l’Ikea. Zampanò va morir sol, sense que cap àngel a pagament hagués pogut donar-li confort. Tot té un preu i el no va poder pagar-ho mai. La ma callosa i menys seca que l’esquerra n’era una prova evident. Tot i això recordava amb un fil de atracció i un cordó de violència homicida aquella noia de Sicília que mirant-lo a la cara li va expressà tota la seva repulsió generada pel seu penis flàccid de la mida d’un cacauet. Repulsió compartida pel poble on tothom és va acostumar a escanyar allò que quedava de la seva autoestima durant els trajectes diaris des del poble a granja i viceversa. Després de sobreviure anys i més anys buscant trossos de ferro i taps de botelles tirat als jardins del costat del seu edifici per yonkis i borratxos i vendre’ls a preu ridícul a estafadors que tornaven a vendre’ls a empreses de reciclatge, Zampanò va decidir que hauria de millorar la qualitat de la seva vida. I va començar a aprendre com morir-se."

continua llegint