/Magnum P.I./
El coronel canades tenia l’aspecte d’un eremita llenyataire sortit d’un episodi de Màgnum P.I. La camisa a escacs vermells, tacats pel continuo colar del tabac des de la seva pipa de fusta, feia el mateix olor de la molsa de les afores de Ottawa després d’un dia de pluja copiosa.El barret mig boina gastat per les intempèries e calat sobre unes ulleres de sol negre situava aquest personatge dins del cercle molt restret de les rareses que s’havien admirat pel petit poble els últims quaranta anys. El cabells verd de la Maria Assumpció Puig Ribé i la berruga descomunal de la Marta Antonia Rovira Juvanteny cap al final dels setanta, es veien relegats a una segona i tercera posició al conspecte de tan estrafolari personatge. De peu, enfundat en unes botes de oficial germànic negres, el coronel mastegava la seva pipa sota la atenta mirada del Sama i el Llop, que alternaven inspeccions olfactives des dels peus del’home fins a l’estrany objecte oxidat al mig del jardí. Mastegant i barbotejant l’home esperava la llegada del Rai, recordant en veu alta gestes heroiques de quan era jove i navegava amunt i avall pels oceans de tot el mon. Ah, la Xina i les seves dames fumadores d’opi. El Japó i la salsa teriyaki regalimant-li per la barba. La Malàisia i les agulles dels eriçons de mar a les palmes dels peus. Les seves guerres amb els mosquits a l’Africa i les noies amb ulls foscos del nord d’Alaska. I ara? Ara tenia una missió. Darrere d’ell els dos gossos cansats d’observar-lo pixaven un després de l’altre sobre la superfície de la gran peça de ferro portada dal coronel en un intent de quedar-se amb un nou i exòtic territori. Casi esfèric, amb soldadures i ribets una mica a tot arreu, l’objecte presentava una superfície bastant oxidada, d’un color vermell molt fosc, amb trossets verd i grocs d’algues marines. Petites antenes l’adornaven a la part superior, mentre als costats dos aletes d’un palm de llargada contribuïen a donar-li l’aspecte d’un peix globus gegant. Els veïns del Rai s’inventaven series de feinetes improbables als respectius jardins per observar amagats, fracassant, el desenvolupament de tota l’escena. Només la petita Magdalena Xuclà, amb el cabells arrissats i la barbeta contreta, improvisava petits raids sortint de la porta de la cuina per tirar pedretes cap al vell i el seu trasto de metall.Però el coronel no tenia temps de pensar en aquestes coses. Detalls, detalls. Només detalls. Pedretes volant a tot arreu, però només són detalls. Tot això amb la Sama i el Llop pixant-li just al darrere. Allò més important és la missió. I mentre els mosquits complien el trajecte de tornada cansats després de passar un altre dia cavant túnels a les caques de vaques disseminades per la campanya,el Rai va embocar amb el cotxe el petit sender que conduïa a casa seva. Parant de cop el vell Plymouth del 79 al costat de la grotesca pilota de ferro, va baixar lentament encara enfundat dins el vestit de busseig procurant no aixafar les prímules supervivents dels jocs dels gossos. El coronel es va apropar. Parant-se a uns dos metres el va mirar i, després de fer-li un salut més propi d’un militar, va comença a mastegar paraules pastoses de tabac. Ets molt jove noi. Molt. Molt molt jove. Si si si. El Rai s’ho mirava bocabadat. Sama s’havia colat dins del cotxe començant l’obra de colonització del seient del darrere. Llop és fregava d’una manera obscena a les cames del coronel. Els veïns havien deixat de observar d’amagat i ara molt menjaven galetes tirats sobre velles butaques massa cascades per continuar aguantant culs. Tinc una missió noi. Una missió molt important. Tu també, però encara no ho saps. T’explicaria de que va tot, però és un secret. I com que és un secret, no t’explicaré res. Això si, m’has de guardar la pilota de ferro. Dins de l’oceà és de vital importància. No la tenen ni els japonesos, ni els coreans, ni els russos. Per això l’has de guardar. És un secret, però no et puc dir res. I ara me’n vaig. Embocant el petit sender cap a la carretera va anant allunyant-se fins a desaparèixer del tot. El Llop s’ho va mirar, seduït i abandonat. Llepant-se els ous va fer més lleugera la tristor. El Rai, suant com tots els bussejadors sota el sol, es va quedar mirant la pilota de ferro gegant.