Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foscor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foscor. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de juliol del 2014

una simfonia de cruixits i contorsions



La Gore va tenir uns somnis estranys quan era petita. No van ser només un producte de la fantasia, sinó també el fruit sucós de les deformacions d’una realitat quotidiana. La Gore vivia en una casa al camp, amb un jardí amb tortugues i uns avi amb les mans rugoses de tanta feina. La Gore vivia amb gats, gossets, ovelles i fulles de blat de moro més altes que ella. Tenia un coixí amb plomes d’ànec un mirall on es podia reflectir integralment tant de peu comtombada sobre un costat al terra de fusta. Sovint, abans de deixar-se caure al terra, agafava un vell pot de confitura on ara vivia, entre fulles de ruca, un cuc de seda. S’asseia davant del mirall i el l’observava mentre menjava. No ho mirava mai directament però. Sempre intentava fer-ho utilitzant el mirall. Tenia la sensació, omillor dit la certesa, que se ho mirava directament dins del pot el cuc l’hi tornava la mirada. Una mirada fosca, intensa. Fins i tot una mirada amb tonalitats malignes. Encara que l’hi donés aquesta sensació incomoda i freda, però, la Gore no va poder renunciar mai al cuc de seda deixant-lo en llibertat. La il·lusió de veure’l volar un dia amb ales i una gràcia de moment desconeguda era encara massa forta. I així cada nit la nena es posava al llit i apagava el llum, observant com per alguns segons després de la foscor semblava com si el cuc brilles amb llum pròpia. 

Van passar les setmanes, la ruca minvava i de les ales ni rastre. Les dimensions del petit insecte, però, anaven augmentant. D’una manera proporcionalment directa al créixer del cuc el somnis de la Gore s’anaven fent més densos, casi sòlids, on formes que no distingia es movien entre capes i més capes de negre. Obria els ulls cada matí a primera hora amb la front perlada de suor. Només recordava moviment dins del cap. I així van passar els dies i les setmanes. Fins que una nit ho va veure clar. Perfectament definit. Veia tota la seva habitació des de dalt, fluctuava fora del seu cos, que quedava estirat, relaxat, en pau sobre el llit. Veia una llum grotesca, molt pàl·lida, il·luminar l’habitació d’una manera irreal. Observant amb atenció va descobrir com aquesta luminescència provenia del petit pot ple de ruca. El petit pot que semblava vibrar, movent-se imperceptiblement però amb constància. I va veure com, lentament però de manera decidida, el cuc de seda anava sortint i baixava primer a la petita taula i després al terra. Allò que la va fer xisclar d’una manera silenciosa, però, va se veure com el cos deforme del cuc s’anava fent més llarg, fins a donar vida a un altre cuc. I un altre encara. I encara un altre. Tots de les mateixes dimensions, els cucs anaven avançant en processió cap al llit. La Gore distingia des del sostre i amb una precisió surrealista cada contracció d’aquells cossos tous mentre escalaven el matalàs fins al taló del seu peu dret. Va intentar cridar amb força per despertar-se, però encara que sentis les laceracions dins la seva gola no va poder apreciar cap so sortint des de la seva boca. I mentrestant, els cuc van pujar per la cama, van sortejar al maluc, van passar les costelles i van congregar-se tots als costats de la boca. D’un en un, van entrar entre els llavis, desapareixent més enllà de la llengua. Desesperada, la Gore va observar com les parpelles de la seva cara s’anaven movent, fins que uns cucs en van sortir apartant i trencant pestanyes. Des de les foses nasals, també, anaven apareixent més cucs de seda. Des de l’exterior del seu cos la nena sentia com els insectes es movien dintre el seu crani i sota la seva pell, sentint-se envaïda per uns paràsits que anaven augmentant de número, arribant a cobrir-li per moment tota la cara. És sentia com una fulla de ruca,podia percebre el rosegar dels cucs a les seves orelles. El soroll, simfonia de cruixits i contorsions, va arribar a omplir tota la habitació, fins que la Gore va obrir els ulls. Era molt d’hora i tenia la front perlada de suor. Es va aixecar i va ficar-se el dit petit a les orelles, que estaven buides. No tenia res sota la llengua. Es va eixugar la suor amb la màniga del pijama. Hi veia amb claredat. Va anar cap a la petita taula. El pot no s’havia mogut. El cuc de seda es trobava immoble cargolat a una extremitat d’allò que quedava de la fulla de ruca. La nena va agafar el pot, va sortit descalça de la casa. Va caminar fins a les primeres fileres de blat de moro. Va deixar el pot a terra i va tornar dins la casa. Potser hauria de provar d’atrapar una sargantana. I definitivament deixaria la ruca per els espinacs. 

dissabte, 14 de juny del 2014

alteració de superfície

/Dissectional de Alex Grey/

He passat els últims mesos flotant dins un mar de brutícia. Només amb el nas surant de la superfície, tenia dubte sobre la necessitat de fer un esforç molt gran per seguir respirant dins d’una vida que de mica en mica s’estava tornant més esquerpa, fosca, desconeguda. He pensat massa en masses coses que m’han portat a un zero com a resultat. Tancant-me dins quatre parets sense ni portes ni finestres, he aconseguit veurem només a mi. Quatre parets com a miralls on només existia jo vestits de pors, fang i una manta d’egoisme. Allò que és diu de no poder veure més enllà del propi nas. He començat a posar-me els peus a la boca per mastegar-me de mica en mica fins a desaparèixer dins del meu propi estomac. Vaig començar a nadar a la foscor de les profunditats d’un riu, deixant l’ambició de moure’m a l’oceà alterant-ne la superfície.Vaig treure el cap de l’aigua només per un últim viatge. Volia dir adéu.Potser només buscava ajuda d’una manera inconscient, publicant el meus sentiments com pomes podrides dins d’un mercat. I tot d’una van aparèixer mans. Persones. Vaig descobrir tresors amagats on abans no m’atrevia a cavar. I ara, amb paraules, m’he agafat a mans que abans no veia. M’he vist com una gota a l’oceà que evapora cap a un núvol i torna a caure a l’oceà. M’he vist com part d’un dibuix més gran. He vist com la meva essència ha quedat inalterada, com allò que vaig ser ho continuo sent. He abraçat l’idea de que porto l’univers a dins. Jo sóc l’univers. M’he assegut a una taula amb un ‘altra persona que m’ha fer vergonyar per queixar-me dels meus problemes. Una persona que , com altes van provar de fer abans, ha apuntar amb l’índex cap una direcció a seguir. Sóc gota i sóc oceà. Sóc un element únic i també infinit. Em sento xifra i al mateix temps numero amb exponent infinit. Potser acabo de posar un punt i apart a la meva vida. 

dimecres, 11 de desembre del 2013

historia de zadok allen


/H.P. Lovecraft per Michael Daye/

Zadok Allen no podia recordar la seva infància. Hauria pagat amb lingots d’or qualsevol tipus d’informació relacionada amb la seva versió mes antiga i petita. De fet, pensant-lo bé, hauria pagat també per saber que havia fet els últims cinquanta anys a Innsmouth. Assegut al mateix banc des de fa massa temps, al costat de la porta al darrere de l’estació semi enderrocada dels bombers, Zadok feia allò que sabia fer més bé. Seure des de que el sol il·luminava el carreró principal del poble fins que el mateix sol ho deixava sumis i indefens dins d’una foscor amb pudor de peix. Ningú se l’hi apropava. Era allò que, si sap on para, evites a tota costa. No només per l’aspecte de vell borratxo i defensor de les causes perdudes. També perquè tenia fama de veure i parlar amb les criatures que, juntes amb el progressiu avançar de la foscor, s’apropaven des de la roca negra a prop de la costa fins a la pedra malgastada dels carrerons. Tampoc era veritat allò de que parlava amb aquest essers amb pell gelatinosa i ulls aquosos. Zadok només els mirava abans de tancar la porta de fusta mig podrida darrere seu cridant amb vehemència paraules de terror. Paraules indistintes, que però les criatures contestaven amb blasfèmies esgarrifoses con si tot fos part del mateix llenguatge únic i ancestral. I efectivament era justament per això que els veïns, pescadors ignorant amb fisonomia abstracta filla d’una epidèmia de fa uns anys, veien al pobre Zandok com a exponent terrenal d’una raça de dimonis amb el coll esquamós. Perquè aquest essers sortissin cada nit a buscar- lo bavejant i defecant al davant de la seva porta ningú ho sabia. Fet que contribuïa a engegantir exponencialment l’aversió dels quatre-cent habitants menys un del poble cap al pobre diable. Només Zandok, dins dels seus deliris alcohòlics , recordava uns detalls borrosos d’un matí llunyà que potser el relacionava amb aquells espants víscids. Recordava un dia fred. Despertant-se cobert de sorra i plomes de gavines amb un ‘ampolla a mig buidar al costat del cap. I res més. I just a una distancia lo bastant curta per poder-hi arribar amb la ma estalviant-se així el dolorós procés de posar-se de peu, un objecte esfèric i esfereïdor. Un objecte similar a una corona. Encara que no pas per un Deu o un rei, quant per alguna cosa més terrenal i desafortunadament tangible. Però brillava. Brillava tant que només amb mirar-la fixament la platja li va aparèixer amb destalls de llum i puntets blancs per uns minuts. Barbotejant amb somnis grandiloqüents sobre el valor d’una peça segurament d’or i pedres precioses és va anar endinsant pels carrers cap al banc de penys del poble. Podria solucionar la seva vida. Donar-se una altra oportunitat. Banyar-se dins d’un lavabo que no fos públic i sobretot on pogués caminar descalç sense por a relliscar sobre rius d’orina no necessàriament seus. Però va acabar donant-li la corona a un vagabund que passava pel poble a canvi d’una ampolla casi del tot plena d’un licor que s’assemblava a la grappa i la promesa d’un amic per tota la vida. I va ser així, o al menys això creia Zandok, com al cap d’unes hores ja no tenia amic però si una enorme quantitat de cossos esfereïdors recargolant-se a la seva porta i reclamant les seves entranyes. I allò que ell ja no tenia. 

divendres, 6 de setembre del 2013

cames blanques


Nit humida. Preludi d’uns mesos que s’aproximen per donar descans als actuals. Ramats de persones. La font màgica justificant el seu nom. Colors, Música clàssica, Freddie Mercury cantant, arbres negres. Pujant per un carrer fosc on les persones van desapareixent a cada metro. No es veu la lluna. Parlen de barques. Parlen de cetacis. La gran rodona poc il·luminada. La llum és d’un color groc moribund. No es veuen els grans edifici de la zona industrial. No es veu la torre vermella. Un parc on els camins comencen però no sembla que acabin. Ella porta un pantaló curt que li deixa les cames blanques descobertes. Hi han paraules que tenen sentits i altres no. Parlen. Continuen pujant. El gran estadi olímpic amb un nom encara més gran. Memòries de quan es donava la vida per un ideal. La bifurcació que porta al museu botànic. Un món paral·lel descansant. Continuen rectes per el mateix camí. L’homenatge gravat a la pedra per un atleta japonès. Fulles que comencen a canviar de color. Fulles seques. Fulles que es trenquen com petits ossos sota el pes de vambes i sandàlies. Graons baixants i perdent-se a la foscor. El camell dins del museu etnològic. Les grans agaves marginades. Les cicatrius a les fulles carnoses. La foscor encara més negra. El negre encara més fosc. Esquelets de catxalots penjant d’un sostre. Un peix tropical perdut a una barrera de coral equivocada. L’intent de travessar un petit parc amb un arc de roca. La petita font buida. Cossos estirats als bancs de pedra. Cossos dormint. Potser dormint. Hi ha algú de peu. A prop de l’arc. Algú de peu sobre un cos estirat. Algú de peu que sembla ulular a la lluna. Els cabells arrissats. Sembla que no ens veu però ens mira. Una silueta negra perfectament distingible dins la nit. Ulls. Un rusc d’ulls. Sortir del petit parc amb la sensació d’haver entrat on no devíem. Les espatlles xocant. Les cames blanques il·luminant-se per un segons com si la lluna la portessin a dins. La gran paret que amaga el gran teatre. El rusc que no es veu però del qual s’intueix el pes. El museu arqueològic on el no ha posat mai peu. Un altre parc. Més cossos. No tothom sembla dormir. Cossos desperts de peu. Potser només són cossos de peu. No hi han mussols. Ella va veure mussols fa poc. Dins d’un parc. Dins d’una gàbia. A el li va saber molt greu. Es va demanar qui vigila els boscos si els mussols estan tancats dins d’una gàbia. Edifici grisos. Les pupil·les del rusc comencen a tenir parpelles. La font ara no te res de màgic. Dels ramats d’abans només queden traces a la brutícia del carrer. La gran plaça amb el nom equivocat acull els sorolls i les llums de qui no pot o no vol tancar els ulls. El mercat amb els cancells tancats. Algú que es mou dins d’un contenidor de la brossa. Es separen davant d’un altre cancell. Petits soroll des del carrer del costat. Les cames blanques pujant les escales. El rusc que deixa de mirar. Però que no deixa de ser-hi.