Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cos. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 d’agost del 2014

sentir-te, sentir-me

/Nantucket dark blue ocean de Tim Ohliger/

Et sento d'alguna manera. Em crides. Dormo al teu llit. Poso el cap i la boca on les posaves tu. Tinc tota la pell del cos descansant sobre el llit on vas passar hores dormint i somiant. Bec de les teves tasses. em porto a la boca tenedors que van passar per la teva. Penso i no puc evitar de fer-ho. Visc i a vagades m'agradaria poder-ho evitar. Sóc un, sóc infinits, però sóc jo sol. Estic nadant des de fa massa temps però l'aigua és molt espessa i encara no toco amb els peus. Sóc una fulla amb l'aproximar-se de la tardor. Exploro l'horitzó des de dalt de l'arbre central d’una nau. No veig cap tros de terra. Només oceà. Oceà blau fins a l'horitzó i més enllà. 

diumenge, 13 de juliol del 2014

una simfonia de cruixits i contorsions



La Gore va tenir uns somnis estranys quan era petita. No van ser només un producte de la fantasia, sinó també el fruit sucós de les deformacions d’una realitat quotidiana. La Gore vivia en una casa al camp, amb un jardí amb tortugues i uns avi amb les mans rugoses de tanta feina. La Gore vivia amb gats, gossets, ovelles i fulles de blat de moro més altes que ella. Tenia un coixí amb plomes d’ànec un mirall on es podia reflectir integralment tant de peu comtombada sobre un costat al terra de fusta. Sovint, abans de deixar-se caure al terra, agafava un vell pot de confitura on ara vivia, entre fulles de ruca, un cuc de seda. S’asseia davant del mirall i el l’observava mentre menjava. No ho mirava mai directament però. Sempre intentava fer-ho utilitzant el mirall. Tenia la sensació, omillor dit la certesa, que se ho mirava directament dins del pot el cuc l’hi tornava la mirada. Una mirada fosca, intensa. Fins i tot una mirada amb tonalitats malignes. Encara que l’hi donés aquesta sensació incomoda i freda, però, la Gore no va poder renunciar mai al cuc de seda deixant-lo en llibertat. La il·lusió de veure’l volar un dia amb ales i una gràcia de moment desconeguda era encara massa forta. I així cada nit la nena es posava al llit i apagava el llum, observant com per alguns segons després de la foscor semblava com si el cuc brilles amb llum pròpia. 

Van passar les setmanes, la ruca minvava i de les ales ni rastre. Les dimensions del petit insecte, però, anaven augmentant. D’una manera proporcionalment directa al créixer del cuc el somnis de la Gore s’anaven fent més densos, casi sòlids, on formes que no distingia es movien entre capes i més capes de negre. Obria els ulls cada matí a primera hora amb la front perlada de suor. Només recordava moviment dins del cap. I així van passar els dies i les setmanes. Fins que una nit ho va veure clar. Perfectament definit. Veia tota la seva habitació des de dalt, fluctuava fora del seu cos, que quedava estirat, relaxat, en pau sobre el llit. Veia una llum grotesca, molt pàl·lida, il·luminar l’habitació d’una manera irreal. Observant amb atenció va descobrir com aquesta luminescència provenia del petit pot ple de ruca. El petit pot que semblava vibrar, movent-se imperceptiblement però amb constància. I va veure com, lentament però de manera decidida, el cuc de seda anava sortint i baixava primer a la petita taula i després al terra. Allò que la va fer xisclar d’una manera silenciosa, però, va se veure com el cos deforme del cuc s’anava fent més llarg, fins a donar vida a un altre cuc. I un altre encara. I encara un altre. Tots de les mateixes dimensions, els cucs anaven avançant en processió cap al llit. La Gore distingia des del sostre i amb una precisió surrealista cada contracció d’aquells cossos tous mentre escalaven el matalàs fins al taló del seu peu dret. Va intentar cridar amb força per despertar-se, però encara que sentis les laceracions dins la seva gola no va poder apreciar cap so sortint des de la seva boca. I mentrestant, els cuc van pujar per la cama, van sortejar al maluc, van passar les costelles i van congregar-se tots als costats de la boca. D’un en un, van entrar entre els llavis, desapareixent més enllà de la llengua. Desesperada, la Gore va observar com les parpelles de la seva cara s’anaven movent, fins que uns cucs en van sortir apartant i trencant pestanyes. Des de les foses nasals, també, anaven apareixent més cucs de seda. Des de l’exterior del seu cos la nena sentia com els insectes es movien dintre el seu crani i sota la seva pell, sentint-se envaïda per uns paràsits que anaven augmentant de número, arribant a cobrir-li per moment tota la cara. És sentia com una fulla de ruca,podia percebre el rosegar dels cucs a les seves orelles. El soroll, simfonia de cruixits i contorsions, va arribar a omplir tota la habitació, fins que la Gore va obrir els ulls. Era molt d’hora i tenia la front perlada de suor. Es va aixecar i va ficar-se el dit petit a les orelles, que estaven buides. No tenia res sota la llengua. Es va eixugar la suor amb la màniga del pijama. Hi veia amb claredat. Va anar cap a la petita taula. El pot no s’havia mogut. El cuc de seda es trobava immoble cargolat a una extremitat d’allò que quedava de la fulla de ruca. La nena va agafar el pot, va sortit descalça de la casa. Va caminar fins a les primeres fileres de blat de moro. Va deixar el pot a terra i va tornar dins la casa. Potser hauria de provar d’atrapar una sargantana. I definitivament deixaria la ruca per els espinacs. 

dimecres, 25 de juny del 2014

una cançó fotografiada


Són d’una intimitat extrema aquest moment on afegeixes una sensació més a la col·lecció que forma la vida. Avui he vist una pel·lícula que em persegueix els pensaments des de que es va acabar. I que ha tornat a posar el meu conta kilòmetres emocional a zero dins d’un nou planeta.

Una pel·lícula on queda subratllat com al final la persona que viu la realitat és exactament la mateixa persona que viu limitada, confinada dins un cos i uns límits que no es poden abatre, per la qual, per exemple, estimar només equival a omplir una caixa buida. Una persona que no té aquesta visió universal on tots creix amb allò que l’omple.Una persona que viu l’impossibilitat de créixer més enllà d’una forma física. Theodore és aquesta persona. Theodore és viu.

"Even if you come home late and I'm already asleep, just whisper in my ear one little thought you had today. Because I love the way you look at the world. And I'm so happy I get to be next to you and look at the world through your eyes."

Samantha també ho és. Sense ser, però, vinculada a l’espai i el temps com una persona “física” que inevitablement morirà. Theodore escriu historiés per els demés sense viure la seva. Samantha viu escrivint la seva, passant de ser un ser únic a un complex d’entitats diferents dins del mateix infinit. “It's like I'm reading a book, and it's a book I deeply love, but I'm reading it slowly now so the words are really far apart and the spaces between the words are almost infinite. I can still feel you and the words of our story, but it's in this endless space between the words that I'm finding myself now. It's a place that's not of the physical world, it's where everything else is that I didn't even know existed. I love you so much, but this is where I am now, and this is who I am now.”

Theodore: What are you doing?
Samantha: I'm just looking at the world and writing a new piece.
Theodore: Oh, yeah? Can I hear it?Samantha: Mm-hmm.
[she starts playing the piano music for him]
Theodore: What's this one about?
Samantha: Well, I was thinking, we don't really have any photographs of us. And I thought this song could be like a photograph that captures us in this moment in our lives together.
[as he listens to the music]
Theodore: Aw, I like our photograph. I can see you in it.
Samantha: I am.