dimecres, 9 de desembre del 2015

pudor de sofre


/Inflamable/

M’encantaria poder entendre amb quin mecanisme retorçat funciona el meu cervell. Més detalladament, la part d’aquest últim destinada a la memoria. El meu disc dur. És cusiós a més a més que tot els records que suren a la superficie són d’aquells que m’hauria agradat deixar anclats al fons marin. Sense cap mena de dubte, escollir retorçat com adjectiu ha sigut una elecció afortunada. Normalment aquest fenomen irritant pica a la meva porta de nit, en els diez de descans que tinc, quan estic a punt de tancar els ulls. I de cop serro les dents,apreto els ulls darrere les parpelles, dono vida a arrugues profundes enmig de les celles. I cambio. Em torno una persona que no voldria mai trovar-me al davant. No per l’aspecte fisic evidentment. No estic parlant d’una mutació que requereix tentacles, dents allargades o una cual larga i peluda al darrere. Em refereixo a un concepte mental, on els canvis, encara que invisibles, son muntanyes fosques que tapen la llum. El records son vius, no tant definits potser en formes i colors, peró si en sensacions i malestar. 

L’últim a presentarse al meu cospecte ha vingut directament des de l’aeroport. Hi vaig treballar uns anys i si, evidentment, no tot ha sigut roses i flors. Hi va haver un dia on,després de no dormir practicament res per poder arribar punctual en un d’aquest dies on el dia de veritat encara no ha començat, vaig arribar al control de seguritats per a empleats de pista. Perdent més temps de l’habitual, principalment perqué la policía a primeres hores del matí és menys policia i més larva, vaig entrar a l’ascensor amb només uns minuts per poder fitxar la meva entrada a l’oficina de la primera planta. L’ascensor,una d’aquestes caixes industrials de ferro velles i lentes, va arribar a poc a poc. Mentrestant, dos pilots i unes hostesses van arribar al control de seguritat amb tota la tranquillitat del mon. 

Entro a l’ascensor. Millor, li diré montacarregues. Apreto el botó amb el numero 1 en relleu. Abans que les portes comencessin a tancar-se, el primer pilot en pasar el control de seguritat posa la seva bossa davant del sensor de la porta. Que obviament es va quedar oberta. Menys obvi va ser que aquest tros de merda amb uniforme es quedes fixant-me amb aria de ser superior baixat d’un planeta llunyà per ensenyar-me a fer foc amb palillos de fusta. I es va quedar fixant-me fins que, amb moviment paquidermics i lentitud realment alienígena, tots els altres tripulants van entrar al montacarregues. La bossa va tornar a les mans del viscid i maleït cregut. Es van tancar les portes. I vaig copsar en aquell moment com aquelles persones estaven fagocitant les meves mateixes hores de son, i evidentment la meva puntualitat. Els vaig odiar. 

I realment ara, a distancia d’anys, em moro de ganes de que paguin per allò. I el record comença a fer pudor de sofre.