És gairebé impossible compilar una llista de llibre que en un moment donat de la nostra vida ens hagin impactat tant. Simplement perquè el llibre representa una peça que encaixa en un estat d’ànim ajuntat a un moment fixe en l’espai i el temps. Els estat d’ànim, al fi, non son mai iguals. S’assemblen, qui més qui menys, però tenen el do de l’originalitat, de ser únics i infinits. M ‘els imagino com puzles gegants on hi falten peces, on tot el concepte de com viure és definit menys l’acompanyament al concepte mateix. Com un primer plat d’un menú on el pollastre ve sense les patates. O una hamburguesa on brilla l’absència de mostassa. Buit no tant emocionals quant físics, necessitats de material concret. No necessàriament que es pugui tocar amb la ma, però que tingui presencia. Les paraules, simplificant bastant el discurs, omplen amb volum abstracte la closca concreta d’un llibre. Que les paraules omplin un llibre no significa necessàriament que un llibre es ple de paraules amb significat. Però justament en el cas que tractaré la proporció és directa i sense cap dubta compleix la propietat commutativa més pròpia de la matemàtica. Hi han llibres que van néixer per omplir forats. “Alguns d’aquests llibres son grans, altres son petits, altres son gruixuts, altres son prims..., però tots contenen paraules.”
El meu puzle, al meu trencaclosques, te unes mancances considerables. No l’hi
falten unes peces, sinó desenes. No m’he parat mai a pensar el perquè d’aquestes
múltiples mancances, l’he acceptat, més per pigrícia que per l’incapacitat de posar-
hi solució. Molts buits son moltes peces. Son moltes dificultats quotidianes en el
mon real, son molts mals de cap quan busco encaixar un element que falta. Atès
que musicalment segueixo acumulant música com a banda sonora per la meva
vida, més difícil he trobar un obra en paper que s’adapti al moment. On les
paraules s’acoblin amb les sensacions d’una manera tan perfecta que el salt del
mon real al fantàstic sigui com un sospir. I “ateses les dificultats que ens havíem
trobat al mon real, probablement era lògic que volguéssim escapar-nos-en tan
sovint com poguéssim.” Soc un fugitiu. El rei dels fugitius.
Vaig traslladar-me a una habitació buida i bruta que ha anat transformant-se en un
lloc d’introspecció, un punt de trobada d’estranys presagis i esdeveniments
misteriosos i arbitraris. “En aquell lloc, els minuts i les hores eren massa petits per
mesurar-los, i un cop obries els ulls a les coses que t’envoltaven et veies obligat a
pensar en termes de segles, a entendre que mil anys són només un segon. Per
primera vegada a la meva vida vaig sentir que la Terra era un planeta que girava
pel firmament. La terra no era gran, vaig descobrir, era petita, gairebé
microscòpica. De tots els objectes de l’univers, no n’hi havia cap de més petit que la
Terra.” Vaig tancar-me dins d’unes parets blanques que be podrien ser fulls sense
ganes de ser escrits. Potser fulls que escriuen amb guixos imaginaris sobre una pell
color pissarra. “Jo era autor i testimoni, actor i al mateix temps públic d’un teatre
per a una sola persona. Podia seguir el procés del meu propi desmembrament.
Tros a tros, em veia desaparèixer.” Per una ment en blanc, com les mateixes
parets, sobreviure significa diluir la realitat en tot allò que a la pròpia vida no
existeix. I tornem als llibres. Histories amb personatges que podíem ser nosaltres
però no ho són. Desgraciats en histories fictícies que es converteixen en mites
idealitzats per desgraciats en histories reals.