El famós dissenyador italià va entrar amb superioritat dins del seu local, ignorant clients i cambrers, i anant directe cap a un racó de la sala que es considerava el seu tro. Des d’aquell punt podia veure a tothom, aconseguint però quedar-se mig amagat dins una penombra totalment artificial. Portava dos gosses amb ells. Un labrador color crema i una dona que aparentava com a mínim 30 anys menys que el. Dic dos gosses perquè el tracte era exactament el mateix. Els dos essers s’arrastraven darrere d’ell lligats amb dues corretges de les quals només una, la que a més de moral era física, era visible als ulls. El dissenyador, vestint la seva expressió d’home conscient del seu patrimoni econòmic, es va asseure deixant-se caure a l’immens sofà de pell negre, toll d'oli espès amb vores deformes, intentant fer el màxim soroll possible per captar l’atenció d’aquells, escassos, que encara no s’havien adonat de la seva presencia. Aquell bar tenia força clients. Encara que els preus fossin fora del control del sentit comú i que el tracte fred i distant dels dependents poses més d’un incòmode, massa poderós era morbo de poder veure pseudo-celebritats fer aparicions envoltats dels fums de l’opulència i abraçats i amats per silicona i col·lagen. Amb la noia asseguda a la cadireta a la seva dreta i el gos als seus peus, el dissenyador semblava un domador de lleons, un home ocupat en demostrar com n’era de fàcil, per ell, corrompre un esperit. Encara amb les ulleres de sol posades, es feien més evidents les arrugues que com llàgrimes sortien des del darrere de les lents i baixaven fins a posar-se a les comissures de la boca.Era addicte als raigs UVA, triomf del ser humà sobre el sol i la suor innecessària. Va començar a increpar a la dona, que sota l’espessor del maquillatge s’intuïa més com una noia, sense ni mirar-la. Culpable, segon ell,de no haver-se aixecat per recollí la beguda especial que sempre l’esperava. La noia, amb genolls con llunes, se’n va anar amb la mirada baixa cap als neons de la barra. Hi vet aquí com el dissenyador, amb una lentitud demolidora, es va treure les botes de vaquer deixant els peus descobert, i amb una falta de tacte més pròpia d’una pedra els va deixar caure sobra el gos. Aquest últim, amb una mirada que deixava poc o res a la imaginació, va seguir interpretant el paper de màrtir sensemoure’s,fent memòria de molts, massa cops de bastó tastats recentment. Només va rascar-se una mica la panxa a prop dels peus de l’home amb una de les potes posteriors per alleujar una picó molt lleugera.Una picó causada per un petit mosquit que s’estava movent. Maleïts mosquits.El gos viva en pau amb tothom però no li feien gaire gràcia aquestes agulles voladores horripilants. Tenia la sensació de quemultitud de paràsits es passejaven pel seus pels cada cop que un mosquit era a prop. Fa uns dies, quan encara eren tots a Indonesia, es tornava boig intentant eliminar tots aquest microscòpics volador que es quedaven enganxats al seu cos. A cada esforç el dissenyador li etzibava una puntada de peu, indiferent a la seva picor. Justament ara, un cop tornats a Italià, era un d’aquest petits paràsits, supervivent gràcies al cops de l’home, que es movia per la panxa de l’animal. El gos no ho sabia, però aquest insecte, a més de ser molt rar, és innocu pels animals, i sí, afecta els humans. Si el labrador hagués tingut facultats per poder accedir a una biblioteca, hauria descobert com aquest paràsits es diu Filaria. I com te una facilitat extrema per injectar subcutàniament ous dins del ser humà. Ous que es tornen cucs. Després d'un any de vagar dins dels nostres cossos, els cucs maduren, es converteixen en adults i finalment comencen el treball per al qual van néixer, movent-se cap al sistema limfàtic. El gos en aquest punt s’hauria informat sobre el sistema limfàtic, descobrint que la seva feina és mantenir els fluids excessius fora del nostre cos. Una funció corporal que passa inadvertida i que no s’aprecia fins que deixa de funcionar. Com si, diguem, un munt de cucs la obstruís. La filaria fa exactament això, obstrueix els vasos sanguinis a prop dels ganglis limfàtics, fent que s’inflamin. Els fluids i totes les porqueries pertinents comencen a acumular-se, i el teixit corporal es comença a inflar com un maleïda pilota. Finalment, el cos acaba amb un creixement massiu i debilitant de cames i genitals, condició coneguda com elefantiasi. Tot això hauria pensat el gos, si n’hagués tingut la facultat, just abans de rebre un cop a la panxa del dissenyador, cabrejat per una picada a la planta del peu descalç. “Maleïts sigueu mosquits, maleïts sigueu ...” va rondinar.
