/Stand by me/
Stephen King és un entre un milió. Té el gran problema de ser considerat un escriptor de terror. Un mestre que evoca la por, els dimonis, el costat fosc. I és cert. No dubtis d'això. La vergonya és que, i només es la meva opinió, la gent tendeix a no entendre la seva habilitat escrivint històries on, per exemple, l'aventura d'un adolescent substitueix la caça d'una entitat assassina de l'espai exterior. "El cos" és, amb diferència, i sempre segon la meva opinió, el millor llibre que ha escrit mai. Chris Chambers és el seu millor personatge, l' amic que sempre vam imaginar al nostre costat, el que ens acompanyava pels camins bruts de la muntanya pedalant amb un bmx vermell amb pneumàtics grocs. Chris és la motivació extra que et porta a superar el mal de cap derivat de la dificultat per acceptar una història ja escrita. Chris és la clàssica espatlla on plorar. En Chris no s'avergonyeix de les llàgrimes. He llegit aquest llibre tard, molt tard a la meva vida. He vist la pel·lícula, "stand by me", innombrables i doloroses vegades, conec paisatges de Maine i les afores de Castle Rock com si estigués passant les meves vacances d'estiu a un minut caminant de la casa de Gordie. Vaig aprendre a estimar River Phoenix, que dóna vida a Chris en cel·luloid i amb qui va acabar compartint un destí trist i injust. Cada paraula és un viatge en el temps, l'olor de la terra cremada, les aspres fulles de figuera a les branques d'un arbre, les doloroses picades de vespa a les cames i els genolls pelats perennement. Un passat que sembla feliç i trist alhora perquè és intocable, inalterable i pur. Un camí. Les primeres experiències. Amistats que el temps ha escombrat i esvaït però que, en una bombolla sense edat, continuen reapareixent. "El cos" és la història que tothom hauria volgut viure, una fotografia Polaroid que descansa amb colors estiuencs al tronc de les emocions. Les de veritat.